Nat 28 set_05 Recopilat per Víctor Nubla
(Article complementari del de Música i mística)
De lo espiritual en el arte?
He triat un text del llibre De lo espiritual en el arte, de Kandinsky, que em sembla prou provocador i atractiu:
“…l’art en total no és una creació inútil d’objectes que es desfan en el buit, sinó una força útil que serveix al desenvolupament i a la sensibilització de l’ànima humana […] l’art és el llenguatge que parla a l’ànima de coses que són, per a ella, el pa de cada dia, que solament pot rebre d’aquesta forma. Quan l’art es sostrau a aquesta obligació queda un forat buit, ja que no existeix cap poder que substitueixi l’art. En tot moment en què l’ànima humana visqui una vida més forta, l’art reviurà, ja que ànima i art estan en relació d’efecte i de perfecció recíprocs. En els períodes en què les idees materialistes, l’ateisme i els afanys purament pràctics que es deriven d’ells, atordeixen l’ànima abandonada, s’opina que l’art “pur” no ha estat concedit a l’home amb finalitats especials, sinó que és “gratuït”; que l’art existeix solament per a l’art. El llaç que uneix l’art i l’ànima es queda mig anestesiat. Aviat, tanmateix, aquesta situació es venja: l’artista i l’espectador (que dialoguen en el llenguatge de l’ànima) ja no s’entenen, i el darrer gira l’esquena al primer o el mira com a un il·lusionista, del qual admira l’habilitat i la capacitat d’invenció.”
Aquestes paraules, en el moment que van ser escrites, en ple auge dels moviments teosòfic i antroposòfic, entre altres, no deurien sonar tan fortes com poden fer-ho ara, després de 50 anys en els quals, com també va dir Kandinsky, hem arribat a creure que “el nostre Sol cada cop fa més llum, aviat veurem desaparèixer les darreres taques.” Tanmateix, aquest llibre se segueix editant i llegint.
Les dues preguntes que us faig, després de reflexionar sobre tot això, són les següents:
1. Penses o creus en aquesta “missió” de l’artista; en que la seva funció dins la col·lectivitat és com la d’un xaman, responsable de la salut espiritual, seva (com també remarca Kandinsky), i per tant dels altres?
2. Aquesta forma està reconeguda socialment en l’actualitat o la figura de l’artista pren altres papers en la col·lectivitat?
VICTOR NUBLA
LES RESPOSTES
IO CASINO (artista i activista)
1. Crec que l’artista ha de ser principalment una persona compromesa, ha de tenir una formació espiritual i política i l’ha de transmetre. És inevitable que un ésser humà format, en qualsevol de les tasques que desenvolupi a la vida transmetrà aquesta essència pròpia. La missió hauria de ser de tots, ja sigui un artista, un artesà, un escriptor o un periodista, sense haver de patir el “pes del món”, la idea que allò que passa és la nostra total responsabilitat. La tasca de xaman la situaria en un nivell més avançat, no tots els artistes o tots el pensadors estan preparats per a ser xamans, però si que ho poden estar per orientar, donar llum al camí i formar les altres persones mitjançant la seva feina o tasca habitual. Si els creadors tenen una formació adequada, això generarà salut espiritual cap a totes bandes. Malauradament, la formació espiritual és bastant precària, sobretot en les noves generacions, degut al nihilisme imperant. És fàcil d’entendre, amb la televisió porqueria y la amoralitat circulant, tot és possible. L’església cristiana-católica tampoc ajuda, ja que amb totes les decisions que va prenent, l’únic que aconsegueix és allunar més les persones. Per tant ajudarà més a la salut espiritual de la col·lectivitat la feina dels creadors que la de qui se suposa que l’hauria de fer.
2. Crec que socialment la imatge de l’artista està totalment desvalorada en aquest sentit, i els papers que pren en la col·lectivitat en relació a l’espiritualitat són de riure, sobretot dins dels media, la situació poder més que riure és de plorar. I si ens movem cap a sectors més alternatius o cultes tampoc trobem gaires treballs, textos… Creadors que hi pensin gaire. Vivim una època molt desoladora en aquest sentit. Vivim l’època de la tendència, ara tots cap aquí… Ara tots cap allà… Gairebé sempre sota els mecanismes del capital per fomentar aquesta o aquella màquina que, un cop el creador la té a les mans, critica aquell que l’ha fabricat. La seva màquina de parlar amb ell mateix, de lluitar… Competir (es creu que compartir!). Hi ha més política, moda i tendències que espiritualitat, i això, hi insisteixo, fa plorar. El que manca és que la gent llegeixi més llibres.
MONTSE BRU (multiartista-observadora)
1. La missió de l’artista és crear i transmetre-projectar les seves creacions als altres. L’artista és conscient de les seves creacions i de l’efecte que vol causar. No hi ha artista-creador sense espectadors. L’artista necessita ser avaluat per reafirmar-se com a creador. L’artista sap que assoleix el seu propòsit quan l’espectador és receptiu i el sent nodrir-se genuïnament amb les seves creacions. Pretendre que l’artista, pel sol fet de dedicar-se a l’art, hagi d’exercir de guia espiritual d’un col·lectiu, potencia la mitomania, l’el·litisme i la incomprensió. Jugar a jocs teòrics de difícil comprensió no afavoreix en cap manera l’apropament de l’artista a l’espectador, per tant, el missatge espiritual o la comunicació que l’un hauria de transmetre a la majoria, es perd a mig camí i es queda enquistat en una minoria teòrica. Dit això, crec que la missió principal de l’artista és treballar honestament i constant, llaurant el seu camp creatiu sense treva, per recollir els fruits de la seva feina física i espiritual i oferir-los als espectadors com aliment pels sentits de la majoria.
2. No crec que l’artista hagi d’assumir per força el paper de guia espiritual, ni ha de pretendre adoctrinar. D’això ja s’encarreguen els teòrics, els filòsofs, els teòlegs, els xamans, els gurus o els psicòlegs. L’artista ha de saber entretenir estimulant els sentits de la societat mitjançant el seu treball i les seves obres. Aquesta tasca és extremadament feixuga degut a la duresa intrínseca de la massa en qüestions de sensibilitat. És una paradoxa que els artistes, que aporten a la societat el material bàsic per poder gaudir de les sensacions, tan beneficioses per potenciar l’espiritualitat i el benestar emocional d’altri, hagin de recórrer a la pràctica d’oficis aliens per sobreviure.
MARTÍ SALES (escriptor)
Els terrats, els estilites, el lladre de Bagdad, Prometeu: el xaman artístic no ha de limitar-se en carenar o furgar-se inútilment la dentadura, hipnotitzat per les concentricitats del propi melic: ha de capbussar-se en el pou iconoclasta que hi ha dessota cada llengua per trobar el mecanisme que el defineix i li dóna tot el poder que podem tenir. Parlo de la necessitat antropològica de ficcionalitzar, de sobrepassar la mentida i la veritat, el jo fos en l’altre, la simultaneïtat del que és mútuament excloent, del jo de viatge pels altres, retornant a ell mateix i coneixent-se per primera, única i eterna vegada fragmentada en el temps de les múltiples experiències ficcionals. Aquesta distància de desdoblament –esqueixament per on treure el cap com en un part al revés, aprendre a no ofegar-te amb el nas ple de sang, vísceres i els materials bàsics de la vida– és la que possibilita l’espai de la creació de diversos móns que corroborin i neguin els presents, un espai d’higiene mística i cognoscitiva completament necessari per qualsevol societat. Que l’operació la faci tal o pasqual i li diguem artista o proselitista, això ja és una altra història.
BERNAT TORRES (filòsof)
1. L’art com diu Kandinsky és una força útil al servei de l’home, de la seva ànima, i quan deixa de fer aquest servei l’art deixa de ser art. Si no sabem dialogar amb la pròpia ànima, resulta clar que no ens comunicarem amb les ànimes dels altres. Quan Aristòtil teoritzava sobre el teatre, sobre la tragèdia en concret, mostrava com aquest resultava útil al seu públic en tant que responia a certes necessitats, angoixes, dubtes i mancances; la catarsi era, segons ell, l’efecte més benèfic de l’art. L’art és, sens dubte, una porta d’accés al desconegut. La seva missió crec que és la d’obrir aquesta porta des de l’experiència sensible, des de l’aparença, aquesta és la seva gran virtut i la seva gran limitació. L’ànima necessita sentir, però també i sobretot entendre per tal d’orientar-se en la vida. La salut de les nostres ànimes no pot dependre de l’artista per molt genial que sigui la seva obra, ara bé, potser hauríem de preguntar-nos si la salut de l’art depèn de la salut de les nostres ànimes.
2. Vivim en un món estetitzat, avui en dia no hi ha cap mena de dubte que les aparences, tot i que enganyen, ens semblen més importants que les veritats. Allò que és en la boca i la ment de la majoria és la creença que la novetat, que allò innovador, gairebé tant se val el què, és art. Això fa necessàriament mal a l’artista i a l’art, sobretot si aquest no troba un lloc on refugiar-se d’aquesta demanda temptadora i alhora perversa. Sembla que avui en dia fins i tot està de moda ser subversiu, ja hem direu quin lloc queda pels subversiu si el sistema els accepta pel fet de ser innovadors i trencadors. Després que els Nietzsches i els Heideggers del nostre temps hagin demostrat que no és possible trobar res de cert en el món, sembla que l’art els hagi pres la paraula i hagi endegat una recerca en el no res, en el flux de les experiències sensibles. Encara que això pot ser simplement la visió d’un jove conservador i inexpert en qüestions artístiques.
