Skip to content


Reportatge: Com neix una cançó?

Nat 27 jul_05 Marc Lloret

Darrera de les cançons

L’entrevista amb Sisa, en la qual vam adonar-nos que teníem una interessant explicació del procés creatiu d’una de les cançons del seu darrer disc, ens va despertar l’interès per conèixer altres maneres de composar, altres explicacions d’altres artistes sobre les seves cançons i sobre la feina que hi ha darrera d’elles. Abans, però, us oferim les paraules de Sisa que hem decidit “extirpar” de l’entrevista per ubicar-les en un nou context.

Sisa, sobre Parc Temàtic

Parc temàtic és una cançó amb la que primer em va venir el títol. Jo només tenia un títol i un full en blanc. I no tenia res més. Ni música ni res. Vaig pensar que Parc Temàtic era una idea que podia donar  per molt. Però també que era un títol molt sobat i que segur que molta gent havia fet alguna cosa amb el concepte parc temàtic: un espai on s’hi manifesten una sèrie de fenomens, d’accions, que més o menys tenen alguna cosa a veure amb una idea central. Però a partir d’aquí jo no avançava, i això i no dir res, és el mateix. Com que no sabia per on començar ni com acabar, no tenia ni la més remota idea, vaig anar omplint frases que em venien al cap, vaig anar fent versos a partir d’imatges que em venien al cap… jo no sabia ni què escrivia. A base d’anar donant-li voltes, a base d’anar provant i buscant, passant tardes rascant la guitarra sense que em sortís res, al cap d’uns dies em ve una melodia que encaixa amb unes paraules, però no exactament iguals, sino que n’haig de canviar dos de lloc.  I en un moment donat, aquesta cançó, quan ja la tenia quasi acabada i tenia la tornada, “haurem de fer un curset  per internet”… em pregunto, com s’acaba aquesta canço? Ni puta idea. Tenia tota una llista de coses que passaven, gent i personatges, accions i situacions que dibuixaven un paisatge una mica caòtic, però a mi em semblava que eren imatges més o menys realistes. I com s’acaba? Doncs s’acaba dient que no sé si tot això és veritat o mentida, no sé si existeix o no existeix, i no sé si aquestes imatges tenen sentit o no tenen sentit, i això és el que diu el final de la cançó. Acabes de pulir la música, perquè hi ha una estrofa que se’t resisteix  i un enllaç melòdic que no trobes i dones la cançó per acabada. I tot això és una feina de l’hòstia. Que pot sortir-te en una tarda o en tres anys.

És important remarcar que les explicacions de Sisa van ser recollides durant l’entrevista, enmig d’una conversa. I que les següents han estat demanades i respostes a través del correu electrònic. Santi Balmes (Love of Lesbian), Pau Guillamet (Guillamino), David Carabén (Mishima), Agustí Busom (Abús), Raül Fernández (Refree) i Carles Sanjosé (Sanjosex), són els compositors que van acceptar a respondre tres preguntes que colmessin la nostra inquietud, que van ser les següents

1 – Teniu una fòrmula per composar cançons?

Santi Balmes (Love of Lesbian)
Hi ha 4 maneres.
Les que venen de l’aire directament.
Les que venen arrel de tocar a casa i equivocar-te.
Les que venen d’una improvisació al local.
Les que venen d’una exposició excessiva a la llum del sol, perquè sóc fotofòbic i això m’altera.

Pau Guillamet (Guillamino)
No, sempre basculo entre la feina de colzes i les idees que venen al vol mentres fas qualsevol altra cosa.

David Carabén (Mishima)
No tinc cap fórmula. La urgència per seure amb la guitarra i començar a 
escriure m’arriba de diverses maneres. De vegades, m’he passat la tarda 
taral•lejant una melodia mentre caminava pel carrer i veig que no me la 
trauré de sobre si no l’ofego sota l’estructura d’una cançó. De vegades és 
una frase que es passeja bé per la boca quan la pronuncies en veu alta. De 
vegades, simplement, m’he passat la tarda tocant temes vells i, entre ells, 
apareix una melodia o un vers que havia rebutjat anteriorment però que vol 
ser re-utilitzat.

Agustí Busom (Abús)
La veritat és que la forma de ser composada la tria la cançó en si, tot depenent de les circumstàncies, la cojuntura mundial i l’estat d’ànim en què em trobo. Cada cançó tria una manera única de sorgir del no res: des d’un vers que se’t clava al cap anant pel carrer i al que dónes forma en arribar a a casa, a una lletra que tenies oblidada i trobes en un calaix un dia i  en surt la música espontàniament, fins a la conjunció de tots aquests factors composant lletra i música alhora… en una vomitada d’esperit que et fa gaudir de la pròpia ingravidesa i realitzar-te com a instrument amplificador natural. Amén.

Raül Fernández (Refree)
No, va com va

Carles Sanjosé (Sanjosex)
No, no m’agraden els patrons.

2 – Què ha de tenir una cançó perquè la doneu per bona?

Santi Balmes (Love of Lesbian)
En principi, allò que alguns anomenen “duende”. És a dir, preguntar-se: En la teva ràdio ideal.. posaries aquesta cançó? És important fer d’oient a la vegada que d’intèrpret en una cançó teva.

Pau Guillamet (Guillamino)
Ha de tenir soul, fer-me moure el cap quan la senti, però ja se sap que això apareix de sobte la primera vegada o potser no “et ve” fins que l’has deixada reposar.

David Carabén (Mishima)
Una bona cançó és aquella que diu el que no sabria dir de cap altra 
manera, que sona com el que sento o penso. Dic que “sona”, perquè una cançó 
no esgota el que sento o penso. Només ho proposa. De manera que, cada cop 
que la canto, torna a presentar-se, torna a ser veritat, ho torno a sentir.

Agustí Busom (Abús)
Crec que qui millor decideix en si has donat una forma a una cançó és el pas del temps. Si aquesta millora amb els mesos, els anys… i si segueix tenint vigència emotiva mentre la toques en directe.

Raül Fernández (Refree)
Que sigui emocionant

Carles Sanjosé (Sanjosex)
M’ha de fer venir ganes de cantar-la i tocar-la.

3 – A través d’un exemple concret (proposem que trieu una cançó del darrer treball publicat i que ens diueu el títol) expliqueu els diferents passos del procés creatiu de la cançó, des que neix la idea fins que es dóna per acabada per ser enregistrada.

Santi Balmes, Love of Lesbian
Per exemple, Carta a todas tus catástrofes: vaig arribar a casa bastant histèric i em vaig posar a tocar el piano com un txalat, com si fes la banda sonora d’un assassinat. Llavors vaif fer una línia de baix amb el piano, que marcava d’una manera obssessiva totes les variacions armòniques. Aquella línia de baix em va avisar que aquella cançó ja tenia cap i ulls. Vaig posar strings al Cubase, per donar-li accentuacions. Vaig cantar sobre aquella base amb l’acústica. Vaig ensenyar-ho als membres de Love of Lesbian i a Ricky Falkner. Vàrem assajar l’esquelet rítmic al local. En aquells moments vaig fer la lletra,mirant una foto de Manolo Garcia. La lletra va mnodificar algunes parts de la cançó, cosa que, quan ho fei en anglès, no passava mai. A l’estudi el Juli va crear la intro amb un seqüenciador i el Ricky va substituir els meus strings per uns arxius midi que eren gairebé la Simfònica de Viena en un crescendo al que anomeno Tremebundus Màximus. La mescla va ser quelcom complicat, perquè la cançó havia de ser cada cop més i mes desesperada.

Pau Guillamet, Guillamino
Somnis de llop va nèixer a partir de la següent frase: “Un dia passo però aquest any m’empeny a mi, totes les respostes l’endemà al matí” Era una frase de mig escriptura automàtica que mirava de reflectir la submissió al pas del temps i la falta de connexió amb el present més immediat, com si mai sabéssim estar bé amb el nostre present ni explicar-nos que hi fem aquí i sempre esperéssim que més endavant trobarem la gran resposta. Això era per a mi un nucli per desplegar més reflexions entorn a la consciència pròpia del viure, les marques que et deixa la vida, la voluntat escapista  i la dificultat per expressar els sentiments i com això ens condiciona la existència. Cantava aquesta frase incial sobre uns altres acords que finalment no van formar part de la cançó. Paral·lelament tenia al cap fer una “balada catalana”, jo li’n deia així i fins i tot la base que programava  a l’ordinador es deia així, era una línia de baix feta amb un wurlitzer virtual amb una mica de chorus i vibrato a un tempo molt lent. Un bon dia, després de molt provar, van sortir uns nous acords de guitarra sobre la base del baix wurlitzer que feien una roda llarga i  poc habitual en mi i que posaven uns accents jazzies i latinos que m’agradaven molt. Vaig anar provant lletres però no va sortir res de nou, només vaig poder “enchufar-hi” la frase incial que ja tenia. Un altre dia vaig fer una baixada d’acords menors per semitons des de La, fent un arpeggio stacat i això va fer nèixer una melodia acompanyada de lletra, era l’”estribillo”: “Quan em vull tornar a escapar, fujo per un mirall……somnis de llop per nar a dormir, no te’ls escoltis nen petit” La inspiració per al tema, musicalment parlant tenia dos referents: One mo’gin de D’Angelo i American Life de la Madonna (producció de Mirwais). Del tema de D’Angelo m’agradava el feeling de melodia greu de baixos. D’altra banda, vaig construïr tota la cançó tocant els acords i posteriorment tallant-los a trossos i disparant-los amb el sampler, això va donar el toc que buscava que era el que m’agradava de la Madonna (Mirwais), que era poder fer uns hits de guitarra percutius i maquinals. El ritme era essencial perquè volia donar un contrapunt fort al feeling baladero del tema amb bases hip-hop. Vaig  contenir l’entrada del beat fins al primer estribillo, així quedava tota una primera part introductòria i més calmada. Em quedaven llacunes armòniques a la 2ª estrofa. Havia d’entrar-hi algun altre instrument que secundés a la guitarra, vaig posar distorsió al wurlitzer i van sortir uns riffs força funkies de suport. Quan la base ja caminava i l’estribillo també, només em calia desenvolupar més els textos de les estrofes i trobar una intro i un final que van acabar donant un to sinistre a la cançó. Un dia que conduïa va sortir la frase “Llops si feu gaire el cor fort, l’amor va i ve i no troba mai un lloc”, això va desencallar els textos que faltaven. Per la outro vaig recorrer a un Fa# frigi repetitiu i uns scratchs. Vaig estar remenant discos de contes de la caputxeta i em vaig quedar amb unes frases del narrador que diuen “Llop afamat” i l’údol del llop “Aauuuuuuu” interpretat per en Joan Borràs .

David Carabén, Mishima
El record que no has cridat del nostre darrer disc no és un bon 
exemple. Però almenys es pot explicar fàcilment. M’interessava la idea (aquí 
doncs al principi hi ha una idea) que la memòria, els records, funcionen de 
manera més autònoma i independent del que estem disposats a acceptar. Que el 
passat se’ns presenta, massa sovint, sense que l’haguem cridat. I ho fa de 
manera fragmentada, precària, no necessàriament narrativa. 
La funció que té el seu retorn, el que significa que hi pensem, roman tan 
indesxifrable com, per exemple, la majoria dels nostres somnis. A la cançó 
en proposava alguns de reals al voltant de la figura del meu pare, llavors 
recentment desapareguda. Hi canto: “El pare m’omple el got amb un bon vi de 
la Rioja, o des del cotxe em desitja sort moments abans d’entrar a 
l’escola”. 
Fins aquí, només tenia decidit el tema i, potser, com a màxim, el fantasma 
d’una melodia en escala descendent sempre que hi pensava. La cançó va sortint vers a vers alhora que la melodia. Això sí que és invariable. Sempre escric les cançons així. Un 
vers proposa una melodia o una melodia suggereix unes paraules. La melodia o 
el vers es consolida, i llavors exigeix a l’altre que s’adapti. 
Un cop enllestida una estructura inicial de la cançó, l’he de deixar reposar 
un temps. Però sempre em passa que, en algun assaig, se m’escapa (potser ho 
faig expressament) i en canto un tros… Potser ho faig per una mena 
d’entusiasme exhibicionista i infantil. Potser ho faig per tal de veure si 
he tret la melodia d’alguna cançó que no recordo (meva o d’algú altre). En 
aquest cas, vaig cantar la primera estrofa i el Marc no va trigar ni dos 
segons a dir-me que estava cantant un tema del Llach. Jaaarl! -vaig pensar. 
Vaig tornar a casa i, no ho sé, en algun altre moment, vaig canviar la 
melodia de la primera estrofa, esforçant-me per anul•lar la tendència al 
plagi del meu subconscient. El que sí que mantenia viva era la necessitat 
que la melodia es basés en una escala descendent. ¿Per què? No ho sé. Potser 
perquè remet a l’exercici de la memòria, als flashback cinematogràfics…
Enllestida la cançó i aprovada pel grup (l’aprovació normalment consisteix 
en una mena de capteniment silenciós seguit de la pregunta: “¿això que fas 
és un Mi?”), vam subratllar la idea de les escales descendents. Pensàvem en 
lires, en el so que fa una lira quan, en una pel•lícula, la noia es mira al 
mirall, la imatge es desenfoca i sentim el sò d’un rierol on ella jugava de 
petita, donant peu a la posada en escena d’un record d’infància… Finalment vam decidir que faríem arpegis descendents amb dues guitarres que no tocarien ben bé alhora, sinó separades per un breu lapse de temps. Com si una de les dues anés lleugerament endarrerida.
 L’altre aspecte que s’havia de fer prevaler era el d’un cert minimalisme 
expressiu. Cantar sobre l’aparició sobtada d’un record personal requereix un 
cert exercici de contenció expressiva, l’intimisme de l’auto-consciència. 
Les dues guitarres toquen, doncs, sense cap altre instrument que les 
recolzi. Això, fins l’adveniment del record “el pare m’omple el got…”, 
quan encara despullem més el tema, amb una sola guitarra rascada per 
recolzar la veu que declama més que no pas canta. La resta de la banda 
s’incorpora, a partir d’aquí, progressivament. Fins que a la fi, el tema de 
la intervenció sobtada d’un record interrompent els nostres presents 
s’expressa musicalment. ¿Com? El Dani Vega, crec que molt abans que 
entengués ben bé de què tractava la lletra, escola la línia melòdica d’un 
tema de The Cure que havíem escoltat tots d’adolescents.

Agustí Busom, Abús
M’encanta Inicials gravades, del segon disc d’Abús perquè resumeix l’ànima del que per a mi és connectar amb la cançó i transportar-la. És la típica composició on a partir d’unes imatges molt fortes estires el fil i tot es crea al seu voltant com per art de màgia. Només s’ha d’anar estirant el fil amb molta cura i sense prejutjar-ne res. Tenia al cap unes idees que explicar. Agafar la guitarra i començar a tocar sense pensar i tot comença a brollar dins teu mentre versos i acords es van fonent alhora. Per a mi és la manera més plaent de composar i que em fa sentir més en pau amb elmeu voltant.

Raül Fernández, Refree
La Reina de les Neus. A partir de la lectura de “La Reina de las Nieves” de Martin Gaite vaig comprar-me una sel·lecció de contes de Hans Christian Andersen i tot plegat em va portar cap a la lletra de la cançó que, al mateix temps, em va encaminar cap a la música, una progressió d’acords molt fantasiosa i una melodia tendra. Mesos més tard, en una prova de so la vam posar en comú amb el Ricky, Baldo i Víctor i la vam tocar al concert d’aquella nit. Els arranjaments de corda i vent els faig un cop ja he gravat la base, me l’emporto a casa i escric les partitures. Per acabar, el Ricky hi va fer unes veus molt xules.

Carles Sanjosé, Sanjosex
Les meves cançons solen tenir un procés creatiu diferent, es pot començar per una frase amb melodia, uns acords, una lletra sencera sobre uns acords molt senzills,… El que és important és treballar conjuntament significat, ritme i harmonia. Tot alhora. Quatre Pensaments és una cançó d’aquelles currades, que no surten a la primera. Tenia 3 acords que m’agradaven amb un ritmet aflamencat, que em feia moure (Sim7, La, Mi). En un d’aquells moments estava reflexionant sobre les preocupacions i obligacions, pensava que t’acaparen la ment i no et deixen descansar, que et fan parlar sol davant del mirall per aclarir-te les idees a tu mateix,… Tot això des d’un punt de vista molt introspectiu. També constatava que aquests 4 pensaments repetitius et dificulten la comunicació amb els altres… Doncs això, a aquells 3 acords els vaig posar aquestes frases inicials: “Tinc 4 pensament que venen constantment i no em deixen pensar / Són com 4 parets que em tenen enclaustrat dintre del meu cap / I no puc fer-hi res no podem pas sortir de la nostra pell / Tinc 4 pensament que em venen constantment i em fan sentir malament”  Això és l’embrió del que pot ser una cançó. Quan tinc quelcom que m’agrada acostumo a fer un “brain-storming” de frases relacionades i puc estar uns dies reflexionant sobra la manera de dir el que intueixo que vull dir i que això també soni bé musicalment. En aquest moment no tens una idea gaire clara del que estàs fent ni per on anirà la cançó. De cop, quan havia tocat cents de cop els mateixos acords, pensant lletres, ritmes,… va aparèixer la necessitat de fer una pausa en el ritme, com un udol de lament, o un crit per intentar comunicar-me amb algú i això va ser una melodia allargassada, una melodia que personalment va ser l’inici d’una introducció de melodies menys rítmiques a les meves cançons, més treballades harmònicament. Aquest udol són aquests 5 acords: Re, Re7, La7, Mi, Si7 que seguidament enllacen un altre cop amb la base de la cançó, per finalment acabar amb un Do#7, Si7 i La7 que deixa la cançó en suspens i dóna el pas a un nou començament. I així 3 cops. En aquest moments ja em semblava que tenia una volta estructurada que caminava bastant bé (sense tampoc tenir-ho massa clar, amb trossos de lletra poc treballats,… molts dubtes). Aquesta és una volta bastant llarga que em va fer recordar la cançó “Visions of Johanna” d’en Dylan, sense que tampoc hi tingués massa a veure. Però amb tres voltes del mateix no en tenia prou i volia coronar el pastís amb un final amb més força, un autèntic intent desesperat d’aconseguir la comunicació anel.lada, però que com en tota la cançó fracassa per tornar enrera, tencar-me un altre cop a casa meu i rendir-me de nou. Nota: Tot i parlar en primera persona, les meves cançons no són autobiogràfiques.



Últims comentaris

  • Rubén Martínez: Gracias por el comentario, Laura. No digo que sean agentes pasivos, sino que tienen una posición...
  • Laura: Tampoco podemos situar a los artistas, etc. como agentes meramente pasivos en estos procesos. En el caso de...
  • Daniel: Qué buen artículo. Ciertamente se ha hecho a veces una lectura cómoda de la situación y se ha utilizado el...
  • De gismana y que.: Si subes la colla, te oyen hasta los cantos de la barrica.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )