Skip to content


Entrevista: Jaume Sisa

Escrit el 09/07/2005 per Marc Lloret a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat 27 jul_05 Marc Lloret

El mestre Sisa, amb l’escolania de la quadratura del cercle, presenta El congrés dels solitaris.

Jaume Sisa s’ha aliat amb Xavi Lloses per parir un gran disc amb deu grans cançons acompanyat d’una colla de joves músics que han aconseguit dotar el nou treball de Sisa de coherència i d’un sempre necessari aire fresc. L’excentricitat, l’aparent timidesa i la mandra per les entrevistes promocionals, es van esvaint a mida que avança la conversa. Una conversa que va prenent un to cada cop més proper i crític, i que finalitza ja amb la gravadora aturada i amb coses que, per no haver estat enregistrades, no vull recordar.

Les paraules del mestre

Com vas a parar als estudis de Santi Garcia, a Sant Feliu? Casualitat? Ho vas buscar, coneixies la gent que ho porta?

A través d’en Xavi Lloses. En el disc anterior ja havíem tocat junts i a partir d’aquí, quan pensava en el nou disc li vaig proposar la direcció musical i va ser ell el que em va portar a l’estudi de Sant Feliu i el que va buscar els músics.

Però ja hi vas anar amb la intenció que et busquessin músics?

Jo com a productor del disc, perquè els discs me’ls produeixo jo i després faig una llicència a les discogràfiques, vaig contractar el Xavi Lloses perquè ell s’encarregués de buscar l’estudi i els músics i coordinar tota la part musical i fer els arranjaments.  I el Xavi Lloses és de Sant Feliu. Tot era fàcil.

Com ha estat  treballar amb músics joves i procedents de diferents estils musicals? (recordem que en el disc han participat, entre d’altres, membres de grups com No more lies o Unfinished Simpathy)

Ha sigut una conjunció de forces que anaven en direccions unes més paral·leles, altres més divergents i que en un moment coincideixen en un punt concret de Sant Feliu. En el disc han intervingut músics de conservatori, músics de sessió, músics professionals, músics que no són professionals, o sigui que és una barreja, tot plegat.

Seran aquests els músics que t’acompanyaran en directe?

Sí, el directe sempre es fa a partir del disc.

Els teus textos són exercicis d’estil, declaracions de principis… Són esbossos i idees de la teva personal manera d’entendre la vida?

Jo això no t’ho sé contestar. És molt complicat. Fer cançons és un procés interior complicadíssim que ni jo mateix entenc. Venen coses… Sovint pot passar que ni tan sols la idea central, el motiu primer pel qual has començat a fer la cançó, sigui el que tu vols, perquè a vegades la cançó se’n va per una altra banda… Volies dir unes coses i en dius unes altres. Jo no sé mai ben bé que vull dir ni quina forma tindrà fins que no està acabat. Em deixo guiar d’una banda per la intuïció i d’una altra banda faig un treball de taula, donant-li forma a aquella intuïció i aquella inspiració. El resultat final, de vegades sí que és igual al que tu vols, però d’altres no té res a veure. La cançó és tot al contrari del que volies dir, si és que volies dir alguna cosa. Jo no em poso a fer a una cançó amb una idea preconcebuda, normalment. Em deixo portar per informacions creuades i llavors en algun moment de la cançó, al principi, al final o al mig, pren forma i es declara per si mateixa.

Però tu hi participes… Quan la cançó es declara per si mateixa acabes dirigint-la cap a un camí… En molts dels textos hi ha un tema clar.

Quan s’entén alguna cosa clara, jo sóc el primer en felicitar-me, perquè això és una troballa.

Però imagino que quan dones el títol a les cançons, estàs donant pistes de per on va la cançó, tot i que ho facis al final del procés creatiu…

No, no, no… És absolutament aleatori. Mai no és igual. De vegades primer ve el títol, de vegades primer ve la idea i després una lletra, d’altres primer ve una música.

I les cançons que responen a les característiques de text i melodia més en la línia clàssica de Sisa, et costen igual, o surten de forma més natural?

De natural, res. Fer cançons és la cosa més antinatural del món. No té res de natural. Per definició l’art és un procés antinatural. Com pensar, que també és un procés antinatural. Una cançó com No cal parlar, que pot semblar molt senzilla, és la que més m’ha costat. M’ha costat quatre anys fer aquesta cançó.

Revises els teus textos?

Mil vegades. Un cop publicat me n’oblido. Si no, no acabaria mai.

I finalment estàs satisfet amb el resultat del disc?

Molt satisfet, en un 80%. I un 80% és molt.

Fa uns mesos vas publicar un article a La Vanguardia en què  portaves a l’extrem la gratuïtat de la música i tot el que l’envolta, amb un to tan irònic com crític…

Aquell article saps perquè el vaig fer? Perquè estic molt emprenyat amb tota aquesta filosofia que corre per internet en contra dels drets d’autor. Venen a dir que els músics han de treballar per amor a l’art. O sigui tothom té dret a cobrar, però els músics no. Als músics se’ls pot robar. L’article era com una gran paradoxa: la música ha de ser gratis, però resulta que de tota la cadena, l’únic que no cobra és el músic.

Fins i tot, en els casos de concerts o discos benèfics, a l’únic que se li pressuposa la solidaritat és al músic. Generalment els tècnics, o els productors discogràfics o els venedors dels discs sí que hi guanyen de diners.

Jo t’asseguro que no practico gens aquesta solidaritat. Si no em paguen, no actuo, ni per la causa més noble del món. Estic absolutament en contra d’això, perquè al final és un abús, una perversió.

Creus que els diners que genera la música són el gran problema de la mateixa música? Sembla que això, per exemple amb la poesia, no passa. Els poetes no venen molts llibres, no guanyen molts diners. Tradueixen, són professors, però poquíssims poden dedicar-se només a la poesia.

Però és que a la poesia no hi ha diners. La poesia no genera diners. Al voltant de la música sí. El problema de la música gravada i que acabarà afectant a la música en directe, perquè això s’encomana, és que hi ha una manera de tenir-la gratis. La música i el cinema pots obtenir-los gratis. Cap altra cosa que vulguis tenir, no la pots tenir gratis. La tecnologia digital i internet fan que tu puguis tenir música i cinema gratis, la resta de coses s’han de pagar i ningú no ho discuteix. Tots aquests nazis d’internet que criden contra els drets d’autor, no se’ls ocorre demanar que els cotxes siguin gratis, o la roba, o els mobles o l’entrada al cine. Jo no he sentit ningú exigir això. Ningú no demana que la pintura sigui gratis. Només exigeixen que sigui gratis la música. I si nosaltres, els músics, diem que no estem d’acord, aleshores som uns fatxes, uns reaccionaris i estem contra la cultura i contra la llibertat.

En aquests darrers anys han sortit grups actuals que citen entre les seves influències artistes com Serrat, Raimon, Sisa… Ets conscient que actualment hi ha creadors que et tenen com una influència significativa?

Quan arribes a una edat, a un punt de resistència de la vida, tot torna, tot es torna a comunicar. Jo ara comunico amb la generació que no és la de darrera meu, sinó la següent. La que ve darrera meu tenia que reafirmar-se contra el que nosaltres representàvem. I els que venen darrera s’han de reafirmar contra el que els precedeix. Aleshores fan el salt i es comuniquen amb l’anterior. Això afegit al fet que hi ha una saturació en la producció, que hi ha una acceleració en el consum de totes les tendències i modes. Tot està fet. L’art modern des de fa molts anys només es dedica a la recuperació i al reciclatge. No hi ha res de nou. Fins als 70 es va fer alguna cosa nova… Bé, fins als 80 amb el techno. I el techno ha esdevingut una cosa fastigosa, una hamburguesa fastigosa, soroll, soroll, soroll… Bé, hi ha gent que fa coses molt maques amb el techno… Però llavors ja no és techno.

No hi has entrat, a la música electrònica?

No, no m’interessa.

Què penses de la música a Barcelona?

Hi ha molt de tot i molt variat. Barcelona no és una ciutat especialment musical, però està de moda. Venen molts músics de fora a tocar pel carrer. Això dóna color, està molt bé. Però no sé si porta a algun lloc.

Com les converses, que quan comencen mai no se sap si porten a algun lloc o no. Però aquest no és el cas. Entre altres coses, arribem a posar-nos d’acord en què la seva música està en un lloc que juga amb l’humor i amb la tristesa a parts iguals, però ell no creu que n’hagi de fer broma. Després de recordar que “tota la vida m’han preguntat si el que jo feia ho feia en broma o seriosament”, revisem la lletra de No cal parlar: “riure sense fer broma de les coses més serioses”. I ell sentència “El sentit de l’humor i la ironia són coses molt serioses. L’humor només té sentit si es fa seriosament. Has de riure a mort.” Ho diu el mestre.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Abc: Interessant reflexió. ¡ Mira por dónde!
  • iiioxoiii: La imatge pels éssers humans és forma de reconeixement més important. Crec que el problema actual prové de...
  • Guillem: A la presidenta de la Fundació Macba, Ainhoa Grandes, que demana que es freni el “desnonament”...
  • Teresa Sanz Coll: Reflexió i posicionament importants per la cultura i la ciutat. Cal implicar-nos

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )