Nat 27 jul 05 Jordi Oliveras
Al concert d’Astrud al Primavera Sound, el Genís Segarra ironitzava sobre la nova llei de matrimonis homosexuals, abans d’interpretar “La Boda” (aquella que diu “no os caséis, no os caséis,…”). La idea de fons no sembla complicada d’interpretar: enlloc de regular tots els matrimonis, potser ens hauríem de qüestionar si cal regular-ho tot. Potser el que caldria canviar és el matrimoni dels heterosexuals.
Les relacions cada cop són més diverses i variades. Parelles que ho són per passar-ho bé, d’altres per tenir fills, d’altres per compartir pis, d’altres que són tota una unitat professional, algunes, una comunitat de bens,… Potser massa diversitat per establir un model de contracte vàlid per a tothom. I pel que fa a l’amor,… si hi ha algun contracte que el reguli, és mes privat que públic.
Fent un d’aquells salts mortals als que darrerament he agafat certa afició, diria que la situació és similar a la que analitza, per exemple, Lawrence Lessig, quan defensa un nou model per regular els drets dels autors. El problema -diu- és que es vol fer llei sobre massa coses. L’abast del que ara és susceptible de ser regulat amb els drets d’autor és immensament més gran, tenint en compte l’impacte de les tecnologies en la difusió de cultura. Allà on abans es protegia que un llibre no fos copiat, però ningú et renyava ni feia pagar si el deixaves a un amic, ara has de pagar (mitjançant el cànon de còpia) si vols compartir un disc amb algú. També es suposa que has de pagar quan ets creador i vols citar un altre autor o obra, quan, en la història, ha estat habitual que els creadors fessin referències a les obres dels altres. Si ens despistem, tota la cultura passa a ser de pagament. Massa control.
Potser calen normes menys intrusives, a la manera de les llicències obertes que proposen a Creative Commons, on l’autor especifica els usos i limitacions sobre cada obra en particular.
Complicat? Difícil? Bé, el complicat -sigui una relació, una llei o una música- només ho és fins que hi ha noves costums, i deixa de ser-ho. Més perillosa resulta la por a tot, que impedeix que allò que ja ha canviat trobi un nou equilibri. Calen noves concepcions i noves normes més flexibles, que deixin marge als individus -als qui es casen, als que creen,…- per prendre les decisions que els pertoquen. El contrari podria ser un món massa asfixiant.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.