Nat 27 jul_05 Ramon Faura
16 hores de rabiosa ociositat
Tot just amb el segon plat ingerit, cap allà les 15:45 d’un dissabte i sense haver pres cafè ni postre, el músic deixa la prometedora sobretaula on els amics romandran fins quarts de set. Amb el metro més proper es planta al local d’assaig. Fa una calor de mil dimonis. És juliol. Carreguen la furgoneta: Els amplis andròmina, els maleïts ferros de la bateria…. En tot cas, els músics són gent alegre, carreguen el back-line xiulant i la furgoneta enfila l’A-17. A les 6 han arriben a un poble ple d’asfalt i uralita. Resulta però, que l’ajuntament, per retallar despeses, ha llogat l’equip al cosí de l’amic del del bar i, evidentment, l’equip ni funciona ni està encara muntat. Cap allà les 7 els músics, diluïts sota els rigors del juliol, proven so i res sona com ha de sonar. Quan després de molts equilibris comença a sonar alguna cosa, resulta que la prova de so s’ha d’aturar perquè l’esbart dansaire del casal del poble entra en escena. Són les vuit de la tarda. Si els organitzadors són seriosos, hi haurà una mena de camerinos portàtils: unes capses de plàstic que tenen la gloriosa virtut de fer pujar uns vint graus la temperatura en el seu interior. És probable, també, que el quarto de bany sigui una altra capsa de plàstic, folrada amb insígnies de la Coca-cola i que per manca d’aigua desprengui una olor fètida i penetrant. Els músics busquen un lloc on sopar. Naturalment és festa Major (per això són allà) i tot està ple. Només tenen doncs, dues opcions: un entrepà lamentable o pagar 30 euros per una amanida en el restaurant güais del poble. A les 11 han acabat de sopar. Seran els últims a sortir a tocar, encara els queda una estona. Exactament tres hores. Heus aquí, doncs, 7 músics amb la suor seca donant voltes dins d’una caixa de plàstic. La conversa no pot ser sensata. Parlen a crits; al seu costat hi ha un enorme generador elèctric que fa olor a benzina i més soroll que una Lydia Lunch parint. És probable que l’organitzador hagi obviat part del catering. Si els músics tenen la sort de trobar whisky, aquest serà Dick i no hi haurà gel. Els vasos, òbviament, seran de plàstic. Si les cerveses són de llauna estaran calentes, si són de vidre no hi haurà obridor. Cap allà a les 12 els avisen que no sortiran fins les tres. Finalment, surten inflats de cervesa calenta. El so és infernal, estan tocant amb el so del grup d’abans (si és que allò era so). És tard, entre el públic ja no queda cap noieta de llençols nets, tan sols quatre borratxos amb samarretes sense mànigues que volen cançons del Sabina. A les 4 tallen el concert (el de cultura s’ha anat a dormir i no vol més soroll). Recullen l’equip. Carreguen la furgo. Un parell de músics ha desaparegut. Cap allà les 6, finalment, poden emprendre el camí de tornada. Es fa de dia. Potser hi ha alguna vomitada. Arriben al local a les 8. Descarreguen els amplis, els ferros … Després toca el metro i els empastillats que canvien d’after. Amb sort, el nostre músic arriba viu a casa; són les 8:55. Sí, teniu raó: fer de músic no és cap feina.
