Skip to content


Reportatge: Cal una ràdio per la música popular?

Nat 26 mai_05 Laura Sangrà Herrero

Per una ràdio pública dedicada a les músiques populars contemporànies.

L’esfera pública, allò que es fa visible a través dels mitjans de comunicació, és reduccionista perquè sempre dóna la mateixa versió d’una realitat que, de fet, és diversa. Tot rau en el fet que els mitjans de comunicació són pocs i l’agenda-setting condiciona molt què i com s’explica. Però cal mantenir la idea crítica que hi ha altres punts de vista alternatius. Per això a Nativa donem veu a aquest col·lectiu de professionals que demana la creació d’un mitjà radiofònic especialitzat en la música popular contemporània i al públic.

Sovint la voràgine de la vida quotidiana fa que la gent siguem conformistes, feliços amb la seguretat que dóna la rutina. Mirar sempre la mateixa cadena de televisió, escoltar sempre la mateixa música, … Narcotització i conformisme social. Ja ens està bé el que tenim i no ens plantegem canviar-ho. Però de tant en tant en un atac de lucidesa obrim els ulls i veiem que potser ens estimaríem més fer altres coses o, com a mínim, tenir un ventall més ampli d’oportunitats per poder triar lliurement. Només uns pocs, els que aconsegueixen desfer-se de la comoditat de l’hàbit, lluiten per allò que consideren necessari. Aquest és el cas d’un conjunt d’entitats, empreses i professionals del món de la música que reclamen la necessitat de crear una ràdio pública a Catalunya on només es difonguin les diverses expressions de les músiques populars contemporànies. Perquè altres discursos haurien de ser possibles.

MÚSICA POPULAR CONTEMPORÀNIA?

Per poder valorar la seva demanda cal tenir clar quin és el seu objectiu. Pau Manté de la sala Clap, un dels signants del manifest, prefereix reduir aquest terme tan lacònic a “musica popular” i el defineix per oposició: “per a mi són aquelles músiques que no pertanyen a les anomenades musiques clàssiques: pop, hip hop, tradicional, jazz, electrònica, blues, rock, metall, Surf, …”. Alberto Guijarro, president de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC), gestor de la sala Apolo i també signant del manifest, diu que en aquest terme s’engloben “totes les músiques sorgides durant el segle XX, menys la clàssica: jazz, pop, electrònica, folk, mestissatge,…. Música que tampoc és present a nivell majoritari a les emissores comercials.”

MANCANÇA I REIVINDICACIÓ

Relació lògica de causa conseqüència: si creus que alguna cosa no rutlla, manifesta-ho, fes-ho saber a aquells que et poden ajudar. La demanda d’aquest perfil de ràdio ve de molt enrere, però mai fins ara s’havien coordinat per demanar-lo. Alberto Guijarro diu que “des de molt diversos fòrums, fa uns anys que tothom parla de la necessitat d’aquesta ràdio oberta a la diversitat, no només al pop-rock. Potser la novetat és que a poc a poc el sector es va estructurant. Abans tot estava més disgregat. En dos o tres anys s’han anat creant les associacions i ara es parlen més les coses.” En la mateixa línia, Pau Manté indica que “només ha fet falta coordinar una mica aquesta reivindicació per a fer visible aquesta mancança” perquè “fa temps que la gent del sector té consciència de la falta d’una ràdio dedicada exclusivament a la música popular en el nostre país”.

Jordi Turtós, periodista musical, diu que anteriorment a Catalunya ja hi han hagut reivindicacions amb el mateix objectiu però des de diferents sectors: “des de fa alguns anys, una sèrie de periodistes musicals històrics han cridat l’atenció sobre la falta d’informació musical a la ràdio. Ningú els va fer cas. Mai va generar-se cap moviment a favor d’una emissora musical. Al contrari, fins i tot havien de lluitar contra una indústria a la que ja li estava bé el model radiofònic dominant i contra la postura acomodada d’un sector (el de la música) que no reaccionava davant l’evident globalització del mercat, tant pel que fa a l’oferta artística com a la demanda (el públic convertit en una xifra: l’audiència).”

Aquest, doncs, és un tema en què s’hi veuen implicades moltes parts: creadors, grups, managers, sales de concerts de música amb programació diària, segells discogràfics, revistes especialitzades en música, festivals, promotors de concerts, … Més d’un centenar d’associacions d’aquests col·lectius professionals van signar el manifest però, què hi tenen a guanyar? Pau Manté creu que “el que hi tenen a guanyar bàsicament és el que hi tenim a guanyar tots els catalans: que puguem descobrir propostes musicals interessants de manera fàcil, sense haver de convertir-te en un “pirat” de la música.” Alberto Guijarro recalca aquesta idea de benefici comú: “ens enriquiria culturalment i a la llarga tots hi sortiríem guanyant. Diuen que les músiques diverses ocupen un 20% del mercat discogràfic. Si a Catalunya, amb una emissora així guanyem un 5% de públic per al gust divers serà bo per tots els que treballem en aquest ampli sector.”

Al manifest s’argumenta la necessitat de crear una ràdio pública per a la música popular contemporània perquè Catalunya ha estat, en els darrers anys, un dels territoris més actius a nivell europeu quant a la creació i la promoció de la música popular contemporània. A més, els 3.705.926 d’assistents a concerts, festivals i sales de concerts a Catalunya que recull l’Anuari 2004 de la SGAE donen a entendre que aquesta ràdio tindria una audiència potencial nombrosa. Aquest públic troba la informació tan sols a les revistes especialitzades, i cap suport audiovisual cobreix aquestes necessitats.

A més, al manifest reivindiquen que la ràdio sigui pública perquè així, diuen els signants, “es podrà tractar la diversitat musical amb criteri i independència a la comercialitat”. L’argument sembla justificat si es té en compte que a les privades sol primar el benefici corporatiu. Alberto Guijarro recolza aquesta idea: “ens diuen que anem a una emissora privada a formular la proposta, però volem una emissora pública perquè la música no ha de dependre de la comercialitat del producte.”

En aquest sentit Joan Catà, Professor de Taller de Ràdio als estudis de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, creu que “la iniciativa és bona i segurament pot tenir una audiència perquè no hi ha una emissora que es dediqui a aquest tipus de música.” Ara bé, posa en entredit la necessitat que la ràdio a crear hagi de ser pública. “És més discutible si ho ha de fer una ràdio pública o no. En cas q ho hagi de fer una ràdio pública, q potser sí, trobo a faltar en aquest manifest que a part de reclamar la ràdio, diguin què estan disposats a fer tots aquests grups, amb què estan disposats a contribuir per portar això a terme. No es tracta només de reclamar-la: ha de ser una cosa feta entre tots. Potser ho tenen pensat, però al manifest no s’hi reflecteix”, apunta Catà.

DIETARI DEL MANIFEST

Per promoure la seva proposta, les associacions s’han citat amb les entitats i institucions de la radiodifusió catalana. Primer de tot, un petit grup representatiu de tot el col·lectiu va anar a parlar amb Joan Majó, director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), el 8 de febrer. La idea de fer una ràdio pública dedicada a la música popular contemporània va ser ben rebuda pel director de la CCRTV, però els va dir que ara per ara “no es pot crear un nou dial”, la qual cosa s’ha d’interpretar com que en analògic el nombre de freqüències disponibles és limitat i les que hi ha ja estan atorgades. L’única possibilitat, doncs, seria transformar un dial ja existent dins la corporació. Per això, i perquè ell només pot administrar la part econòmica de l’operació, Joan Majó els va derivar a la direcció de Catalunya Ràdio.

L’1 de març els representants del col·lectiu es van reunir amb els directius de Catalunya Ràdio per exposar la seva demanda, però la direcció d’aquestes emissores els va dir que, des del seu punt de vista, la música popular contemporània ja està representada a Catalunya Cultura i per tant no és necessària ni tenen prevista cap transformació de cap emissora de la corporació. Alberto Guijarro va assistir a aquestes dues reunions i pensa que els directius de Catalunya Ràdio els van rebre “a la defensiva perquè suposaven que volíem aprofitar un moment de canvi per menjar-nos l’emissora. El diàleg va ser difícil. Per exemple, nosaltres argumentàvem que estàvem parlant d’un públic ampli, com el que assisteix al Sónar, al Primavera Sound o al Festival de Jazz, que sumen molta gent. Ells ens van dir que ja retransmeten els festivals.” Guijarro reitera que la idea del col·lectiu és fer “una emissora amb una dedicació continuada a la música” de manera que si a Catalunya Cultura hi ha “un o dos programes que la tracten puntualment no arregla la qüestió.” I els directius de Catalunya Ràdio encara van anar més enllà, ja que “defensaven que a Catalunya Cultura ja sonen tres cançons per hora i no entenien que és poc”. A les reunions se’ls va proposar fer una emissora digital per a la música, però el col·lectiu del manifest no creuen que aquesta sigui la solució: “la ràdio digital no té data d’arrencada. No es venen receptors. Tothom dóna per suposat que és un tema que va per molt llarg”, comenta Guijarro. Pau Manté va assistir a les tres reunions i creu que “Catalunya Cultura fa una bona feina però com el seu nom indica és una emissora dedicada a la cultura, en general. Tot i que toca la música popular dins de la seva programació lògicament no cobreix els mínims acceptables en un país com Catalunya, que seria disposar d’una emissora dedicada les 24 hores a la música popular.”

L’endemà es van reunir amb Antoni Batista, sots president del Gabinet de Comunicació Estratègica del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En aquesta reunió van exposar de nou les reivindicacions del sector i van rebre les mateixes respostes de sempre: Antoni Batista els va dir que no hi ha intenció de crear una nova emissora ni de fer cap reordenació del dial i, pel que fa a Catalunya Cultura, va dir que si el model actual no funcionés es faria servir la freqüència per a altres objectius, i no per a la música popular contemporània. Alberto Guijarro diu que li van preguntar a Antoni Batista “quin sentit tenia que hi hagués una emissora dedicada a la música clàssica (Catalunya Música) i no per a la popular i diversa.” La resposta d’Antoni Batista va ser tan contundent com discutible: “la música clàssica s’ha de protegir perquè està en perill i de la resta ja se n’encarreguen les multinacionals.”

Ara per ara la reivindicació, com diu Alberto Guijarro, “està parada”. Pau Manté s’ho mira més positivament i diu que està “en el punt de continuar treballant per a que això sigui possible” però explicita que “des del sector públic estricte difícilment trobarem resposta a aquesta reivindicació”. Tot i això, es mostra perseverant i diu que “cal continuar demanant-ho” malgrat que ell creu que “és més interessant explorar formules mixtes públic – privat on empreses d’economia social sense afany de lucre, i per tant amb vocació de servei al comú, arribin a acords amb l’administració per disposar de llicencies culturals de ràdio. Tot i que siguin llicencies d’àmbit local o comarcal, si n’hi ha força i treballen en xarxa es pot aconseguir fer arribar la música a Catalunya.”

AL GUST DEL CONSUMIDOR

Cada mitjà de comunicació s’adreça a un públic estereotipat, amb unes característiques determinades i amb unes preferències que els continguts del mitjà han de saber satisfer. Res millor que donar veu a l’audiència per saber la seva opinió. Per això hem volgut preguntar  a la gent de la llista de correu d’Indigestió com creu que hauria de ser aquesta emissora.

Ruben Sierra de Pegatina Sound System creu que hauria de ser “una radio on s’escolti la musica de la gent de Catalunya, no només la musica en català, sinó la de la gent que està fent musica al territori català, sense importar l’idioma.” Jordi Moreno es decanta per una ràdio que potenciés la música cantada en català sense descartar les altres opcions: “crec que seria bo una ràdio d’aquest tipus, perquè les radiofòrmules no programen gaire música en la nostra llengua. Però s’ha d’intentar, davant de tot, de no estancar el rock en català. Si s’han de fer diferents programes sobre diversos estils, estaria bé no posar al mateix sac tota la música feta en català, cosa que es fa molt des dels mitjans. El millor, però, és una ràdio on predomini la música en català però que també se’n punxi de fora.”

Ramon Hernández diu que “ja teníem una emissora pública de musica popular contemporània. Es deia RAC 105 i durant molts anys va ser de la CCRTV de la  Generalitat. O sigui del Grup d’Emissores de Catalunya Ràdio. Però va passar a mans privades, les del grup Godó.” Xavier Maristany, músic, creu que aquesta ràdio “ha de tenir, sobretot, aquestes tres característiques: no pot dependre de marques, discogràfiques ni entitats privades que condicionin la seva programació en funció del mercat o altres criteris; cal una gestió pública, transparent i independent del poder polític; cal establir, d’entrada, un full dels criteris de programació: difondrà la música actual de Catalunya i tot el què hi te relació –difusió d’activitats, debats, etc… –donant especial recolzament a aquelles més desprotegides (les músiques populars, la “contemporània” i les produccions independents).”

Cristina Vilaplana diu taxativament que “si ha de ser una emissora per escoltar indiscriminadament música catalana perquè la Generalitat així ho imposa: “apaga y vámonos”.” Per contra, ella creu que la ràdio dedicada a la música popular contemporània “hauria de prevaler per damunt de tot la creativitat, l’instint d’investigació, la qualitat i la diversitat; i anar més enllà dels circuits comercials i dels interessos creats.” Qualitat i diversitat són dues característiques demanades amb reiteració per a aquesta ràdio. Alberto Guijarro també les apunta com a criteris bàsics d’aquesta ràdio en potència i opina que no s’hauria de fer servir l’emissora per al camp particular de cadascú (dels professionals, s’entén): “una ràdio al servei directe del sector és un error. Si el criteri és diversitat i qualitat dono per suposat que ja repercutirà en benefici dels que hi treballem.” Pau Manté també creu que cal relegar a un segon terme els interessos personals per tirar endavant el projecte: “si es prima l’interès comú per sobre dels interessos econòmics de cadascú segur que ens posarem d’acord amb com haurà de ser aquesta ràdio. Només cal programar amb criteri musical.”

Més informació a: https://www.agendaconcertscatalunya.com



Últims comentaris

  • Monica: Uff como la verdad te hace daño!!! Superrrr
  • Myriam Perea: Magnífico! Divertido porque es certero.
  • Montse: Me ha encantado leerlo. Gracias!
  • vivi: que preciosidad y cuanta verdad!!! yo tengo gemelos, e 5 anhos, os dejo imaginar!!!

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )