Skip to content


Entrevista: Astrud

Escrit el 09/05/2005 per Jordi Oliveras a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: , , .

Nat 26 mai_05 Jordi Oliveras

“Astrud: Normalitat singular”

Acabem l’entrevista comentant de quina manera, des de diversos fronts, es considera que són les multinacionals les qui han de pagar la música independent (quin contrasentit, vist així, escrit!). En Genís Segarra, un dels dos components principals d’Astrud, comenta, amb una barreja de llàstima, amargor i sentit estètic, com en un important festival hi havia una aclaparadora presència de marques per tot l’espai que, segons ell, acabava desvirtuant el valor i el sentit del que passava a l’escenari. Els diners públics, diuen, haurien de servir per què la cultura (la cultura viva, bruta, imperfecte i en minúscules, no cal que sigui en lletres grosses) no depengués exclusivament d’això.

Si miro enrera, tota l’entrevista ha tingut alguna cosa de defensar i buscar una mirada fresca i poc artificiosa sobre la música. Pot semblar una paradoxa, no? Per alguns, Astrud podrien ser l’expressió màxima de l’artificiositat. Doncs no, l’artificiositat es troba en lo habitual, no en ells.

Com, per exemple, quan Manolo Martínez, el cantant, i l’altra meitat del duo, defensa amb certa vehemència el so del grup en els seus concerts:

“Nosaltres som molt valents. Enlloc d’amagar-ho tot en una mena de salsa bearnesa d’acoples, que es pot fer, en una caixa amb molta reverb,… tot el que fem -quan sonem- és super-transparent, molt arriscat. Quan alguna gent diu que sonem malament en directe, jo crec que parlen de que sona el que hi ha, que em sembla que és la manera de sonar. L’altre dia un noi que té un grup de música em deia: “vosotros no trabajais la magia” i ell estava parlant d’aquesta mena de mamoneo,… de l’oropel, el decorat sonor,…” En Genis afegeix: “Ara que anem amb grup, ja que anem amb bateria, no ens passarà mai pel cap combinar la bateria amb pre-gravats per donar aquest punt de “màgia”, com fan molts grups. Tota aquesta gent que opina que toquem malament em sembla que es refereixen a això: a que som super-transparents tocant.”

EL DIRECTE

Què passa quan aneu de gira? Hi ha diferències en com us reben en diverses ciutats?

G.- Anar de gira, tocar en directe, fer concerts, és de lluny el que més disfrutem, el que més ens agrada i el que millor fem. Som generosos i responsables. Posen un exemple. M.- L’Eduard -el baixista del grup- no podia venir amb nosaltres, i vam anar a Granada, París i Pamplona sols, amb un petit set, on Genís i jo portem la guitarra, l’ordinador,… i poca cosa més. Una cosa que no portem mai.” G.– “No van poder veure aquest Astrud més ballable, van veure un set en brut que sóm el Manolo i jo. Més acústic. Ho vam fer a Granada i es pot dir que la gent estava super-respectuosa i encantada. Ho vam fer a París, i va ser una debacle la gent va aprofitar que tocàvem fluixet i sonava íntim per agafar el protagonisme i cantar totes les cançons. Per la immigració, erem com Antonio Molina. Ho vam fer a Pamplona, i, com que ja ho havíem fet dues vegades i havia anat bé, anàvem animats. A Pamplona va ser la creu de la moneda. La gent estava pendent de que comencés ja el xunga-xunga que esperaven.

De moment heu tocat poc fora d’Espanya, no? Ho voleu fer? Com us ho plantegeu?

G.- Hem tocat a Paris, tres cops. Hi ha un col.lectiu d’amants del pop independent espanyol, i s’hi afegeixen alguns espanyols que viuen allà, i resulta sempre molt gratificant. De tota manera, ens sentiríem ridículs tocant a Londres, Amberes, Montreal o Hong-Kong, llocs on ningú entendria les lletres i on els nostres discos no estan distribuïts. La relació de compromís entre nosaltres i el públic seria molt difícil de fingir-la.

Manifesto la meva sorpresa per aquesta idea de compromís d’Astrud. Jo suposava que aquest gust per lo fugisser, manifest en la seva estètica, podia tenir una traducció en certa imprevisibilitat sobre el futur del grup,…

G.- Astrud és un grup amb futur. És un compromís amb la gent que escolta els discs i va als concerts. No trencarem aquest compromís mai. Sempre ens ha sabut greu quan ens han tractat com un grup de temporada. Era tot el contrari del que havíem pensat: una carrera. El nostre grup era la nostra il.lusió. La cosa més seriosa. M.- Hi ha moments que només és això el que et tira endavant. Jo no sóc un compositor amb mil idees per mes ni per any. Amb lo qual, en alguns moments, la única raó pel que segueixo donant cops per acabar una cançó és que hi ha d’haver un altre disc. G.- Quan anem a Albacete la cosa és que haurem de tornar a Albacete. No és allò de “ja hem estat aquí!”. M.- Evidentment: d’aquí un o dos anys hi tornarem. Si anem a un lloc que ha sonat malament, ho relativitzem per què comptem amb que tornarem.

LA COMUNICACIÓ

Hi ha gent que pensa que per què sortiu a les portades de les revistes, ja viviu de la música, heu triomfat, us coneix tothom i teniu el futur assegurat. Fins a quin punt és veritat?

M.- Tu no saps els diners que costa que una cosa sigui famosa de debò. Famosa de guanyar-se la vida. Sortir en la portada d’una revista no vol dir res. La gent que diu això no té cultura de mitjans,… G.- Només cal veure quins grups surten a les revistes i anar després a les botigues a veure si troben els discos,.. i ja es veurà que no,… Els grups no vivim de sortir a les revistes. Els grups vivim de tocar. Viuen de la música molts grups,… trios de jazz que toquen a la Costa Brava, que no surten a cap revista i toquen molt. Hi ha gent que surt a les revistes cada més i no viu de la música. Toquem molt sovint, per tot arreu, en tota mena de contextos i circumstàncies. Gràcies a això hem triat no treballar en res més. El Manolo estudia i jo porto Austrohúngaro. M.- Sap greu, és el mateix que passa amb els productes de gran consum: que la gent realment creu que funciona,… que la comunicació reflexa la realitat del grup. Quina llàstima que la gent encara no sàpiga com funciona tot això.

D’una banda, doneu la sensació que la imatge és controlada per vosaltres. Que forma part del vostre treball. Els cartells, les fotos a les revistes,… el plantejament de “anem a fer una entrevista diferent”,… De l’altra, per alguns el missatge pot acabar sent sempre el mateix: “aquests nois són uns excèntrics divertits”. No penseu que al final això us simplifica massa? No hi ha certa contradicció entre les bones idees que hi ha darrera aquestes campanyes i el seu ús massiu?

G.- Sí. És un problema. Si es tractés d’una estratègia de màrketing, seria un error, ho estaríem fent fatal, però no es tracta d’això. En part, són les nostres manies, que no ens deixen fer segons què. En part, és el compromís del que parlàvem. A nosaltres no ens agradaria un grup que fes qualsevol cosa, o fes les coses exactament igual que la resta de grups. De fet, potser és un problema, però també és una de les nostres virtuts. S’ha d’entendre que la gent tenim tendència a reduïr les coses. No tenim el dret a demanar que ens entenguin. M.- Jo per exemple, Devendra Banhart m’ho he saltat. No li he dedicat un segón. Potser m’he equivocat com un tonto. G.- I jo Anthony and the Johnsons! M.- El que fa triomfar a Los Planetas és el que a mi em sembla lo pitjor de Los Planetas: la apologia de las drogas, el escapismo, el puto acople,…. Quan són un grup magnífic, pero bueno la gent arriba per una cosa. A partir d’aquí arriba a més o es queda aquí. Això és normal.

PROJECTE PROPI

Sembleu formar part d’un cert col.lectiu d’amics, artistes d’altres disciplines,… que potser són l’entorn que us permet desenvolupar el vostre projecte. És així? Depeneu dels amics, d’un entorn, per atrevir-vos amb les vostres idees?

G.- No. Som molt tossuts. Tenim moltes manies. Podem compartir inquietuds, intencions, etc. amb la gent que ens envolta, però sempre arriba un moment en el que ens quedem sols, ningú ens segueix, i només nosaltres dos coincidim en què s’ha de fer, i com. Hi ha coses que només les puc parlar tal com les parlo amb el Manolo. M.- Això ho hem fet sempre: mimar el nostre acord. G.- El criteri d’una sola persona no és vàlid, ni pel Manolo ni per mi. Que un vingui i digui jo sóc super-extravagant, jo sóc super-artista,… no val. Dos, com a mínim. Quan ens posem d’acord, alguna cosa hi haurà. Mimem molt les extravagàncies en que coincidim. Fem una cançó de nuestros poetas que els anem insultant,.. si això ens sembla la millor idea que hem tingut mai, serà per alguna cosa. Lo de tocar al carrer, també. M.- Això que parlem ara tan segurs de que coïncidir en una extravagància és una garantia d’èxit, ho sabem del tot del tot, des de “marginales” (els concerts que van començar a fer al carrer). És el cas més clar d’això.

Toqueu tots els jocs d’oposicions: tristos i contents, llestos i tontos, actius i passius, forts i fluixos, avorrits i divertits, compromesos i no,… Hi esteu d’acord? Ho busqueu? Com hi arribeu?

G.- Potser la nostra sensibilitat ens fa sentir el costat trist dels acudits, la comèdia de les desgràcies, la tonteria de les conclusions més sàvies i la profunditat d’algunes tonteries. Som dels que ens divertim avorrint-nos i ens avorrim divertint-nos. És normal que quan fem cançons o concerts ens sembli lo millor estirar les coses cap a l’altra banda. Potser és que l’equilibri ens sembla lleig, i sempre ens alegra la vida veure que les coses son asimètriques, descompensades i contradictòries.



Últims comentaris

  • Guillem: A la presidenta de la Fundació Macba, Ainhoa Grandes, que demana que es freni el “desnonament”...
  • Teresa Sanz Coll: Reflexió i posicionament importants per la cultura i la ciutat. Cal implicar-nos
  • tecasoft: la musica siempre vivira en nuestros corazones
  • Skum: A quina directora i a quines justificacions et refereixes? De la direcció del MACBA ara mateix s’en...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )