Nat_25_mar05 Jordi Oliveras
Sistemes
Tu i jo som com un iceberg amb poc gel a la superfície. És més el que callem que el que ens diem. Callar i endevinar el que hi ha sota és bonic, mentre no sigui mostra de covardia.
Tu ho saps bé. Hi ha dies que les paraules em surten i dies que no. No només depèn de mi. Quan les coses flueixen és perquè ens hem posat d’acord. Si vols que et parli des del més amagat del meu cor, em cal el teu permís. Com una contrasenya, un gest teu o una mirada, em poden llançar a explicar-te secrets inconfessables o a fer lúcides dissertacions sobre el poder de les xifres. O bé, pel contrari, poden deixar-me incapaç per dir-te ni “bon dia”. Inútil per cantar ni una nota.
I no diguem, quan la cosa és dalt de l’escenari. Quan fas venir a tots aquests amics teus de la ciutat. Ells no m’ho posen fàcil. Pujat a l’entarimat, em sento imbècil i no puc obrir la boca per més que ho provi. Com vols que els expliqui això nostre? No veus que no entendran res? Sóc un exhibicionista, és cert. Però, de debò, em resulta més senzill fer servir a aquelles cançons tant recurrents, tristes i tòpiques que sé que els entusiasmen, que no pas cantar sobre nosaltres en públic.
Ja ho sé, ja ho sé… em dius que mai n’aprendré i que si no els canto les meves cançons mai em creuran i mai seré un artista de debò. Però ho sento, no sóc un geni per sobre les circumstàncies. Al cap i a la fi, jo sóc un d’ells, he après amb ells i escolto com ells. I aquestes cançons –t’en recordes?– em van sortir un dia que ho havia oblidat tot.
Per tornar-les a cantar et necessito.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.