Skip to content


Reportatge: Què ens agradaria llegir?

Escrit el 09/01/2005 per Marc Lloret a la categoria Periodisme musical, Reportatges de Nativa.
Tags:

Nat 24 gen_05 Marc Lloret

QUÈ ENS AGRADARIA LLEGIR?

Lectors que opinen sobre la premsa musical

Si l’any passat demanàvem als professionals de la premsa musical que ens contestessin una sèrie de preguntes sobre la seva feina i els mitjans per als quals treballaven per tal d’oferir una visió auto-analítica dels objectius, les característiques i la salut de la premsa especialitzada, no volíem deixar de perdre l’oportunitat de conèixer l’opinió del lector.

Les següents línies no tenen vocació de assentar càtedra, però sí que mostren opinions significatives de gent que es defineix com afeccionada a la música i lectora habitual de premsa musical. Sis individus han contestat voluntàriament, sense cap mena de pressió, retribució ni xantatge, a una sèrie de preguntes que se’ls ha formulat des de Nativa. Les seves respostes, juntament a les de Carles Estríngana i Isaac Monclús, responsables de comunicació de Castelló i Fnac Triangle respectivament, i les del músic Ramon Faura (Le Petit Ramon), aporten la matèria primera d’aquest article.

Les sis veus: Álvaro Delgado, professional del món audiovisual i membre del grup Orient 3; Enric Roca Carrió, ciutadà (sic); Anna Gómez, que no dóna més pistes sobre la seva biografia; Marc Torío, que fa treballs d’enginyeria; Joel Segarra, informàtic; i Gemma Fortuny, que es dedica a l’ensenyament. Tots ells afeccionats a la música. Tots ells amb una opinió formada i amb voluntat de fer-la pública.

INFORMAR, FORMAR, EDUCAR I APORTAR CRITERI
Una pregunta, Com i perquè neix una revista musical? que es pot respondre amb tres preguntes més: Per fer diners i fer d’una afecció un negoci? Per oferir el que la resta de revistes i suplements/seccions musicals de diaris no ofereixen? Per intentar, com a fan de la música, formar part d’un món que sedueix pel seu suposat glamour?

Els orígens de la majoria de capçaleres musicals podrien ser fruit d’una mescla de les tres opcions, entre d’altres factors. A priori tot és lícit i té un rerefons compartit: tant si es fa per la pasta, com si es fa per portar idees noves o per anar de gratis a concerts, la passió per la música és un element comú. Els nostres sis analistes ocasionals comparteixen que la premsa musical hauria d’informar, educar i crear opinió. L’Enric Roca (ER) ho resumeix molt bé “Ha de facilitar elements per ajudar a crear opinió, formar i donar informació al públic sobre el que s’està fent, s’ha fet i es podria fer”, una afirmació que completen Joel Segarra (JS) per qui cal tenir en compte “el context, considerant tots els factors” i Gemma Fortuny (GF) que matisa que cal “ensenyar què és bo i què no ho és. Si s’afirma que una formació és de qualitat provar-ho amb fets concrets”. Per l’Anna Gómez (AG) la informació ha d’intentar també que “el gran públic tingui accés a la música més independent i alternativa”. Álvaro Delgado (AD) coincideix amb la resta però afegeix que “en el fons ha de ser el melòman qui es preocupi de veure si el disc val la pena o no”, un aspecte, el del criteri propi del lector, que Marc Torío (MT) també ressalta: “que el consumidor tingui accés a tot allò que existeix i després ja farem ús de la nostra independència per valorar el que ens agrada i el que no”.

LLUNY DE LA REALITAT

El mateix MT apunta cap a una altra direcció: “La majoria de vegades s’utilitzen els mitjans de comunicació com a plataforma publicitària”. Prèvies a concerts i llançaments de discos, entrevistes en època de promoció… sembla difícil llegir articles, reportatges i entrevistes de temes que no estan d’actualitat. AG considera que els periodistes “es mouen massa per modes i no profunditzen més enllà de les gestions de premsa que fan les discogràfiques”.

En general tots sis estan bastant d’acord, excepte ER, que la premsa musical no acaba d’assolir els grans objectius que se li atribueixen. Falta d’objectivitat, poc interès pel risc, manca de professionalitat (AD); manca d’originalitat, de lectura poc atractiva (AG), poca amplitud de mires, ja que “el mercat és més ampli que el de les grans multinacionals” (MT).

JS reclama imaginació “la frase t’agradarà X si t’agraden Y i Z, no porta enlloc. Molaria molt més dir que X és l’antítesi de W però tenen aquests punts en contacte”… interessant. I GF, per la seva part, troba a faltar “periodistes que parlin exclusivament de música i no tan d’actituds davant la vida” i desitjaria que “tot s’enfoqués des d’un punt de vista proper al art for art’s sake*, en versió music for music’s sake”*.

Aconsegueix orientar al lector la premsa musical? JS assegura que no, “mana l’encasellament a priori fomentat pels propis músics, i els crítics segueixen el joc de forma que es creen compartiments estancs. Al lector despistat com jo li queda la sensació que importen més les etiquetes que la música en sí”. I MT és un punt més dràstic: “actualment vivim en una teòrica llibertat d’opinió i de premsa que el que aconsegueix es fer-nos víctimes del seu sistema”. Glups…

CREAR ESCENA

La indústria necessita els mitjans per promocionar les seves apostes i recuperar les inversions. No oblidem que estem davant d’un dels negocis que històricament ha generat més beneficis pels seus protagonistes. La premsa generalista, així com la ràdio i la televisió, tenen com a prioritat parlar dels artistes de les multinacionals, forma part del joc i de l’intercanvi d’interessos. Poques vegades es recolzen propostes arriscades de segells petits. Alguns mitjans no poden assumir el repte de donar suport a una escena local precària, sense espais, sense públic… Però la premsa musical especialitzada podria tenir una oportunitat fantàstica per capitalitzar tot el que succeeix al voltant dels grups d’una ciutat… podria?

Les opinions dels nostres sis convidats són variades. Per una part els que consideren que el que cal valorar és la qualitat: “s’hauria de recolzar la música bona, dins dels diferents estils i procedències, no s’ha de donar suport indiscriminat a les propostes locals” (AG); d’altra, els que no s’hi mullen gaire i diuen que “hauria d’estar compensat” (AD), que cal que hi hagi “un mínim de qualitat” per recolzar-les (ER) o bé que “si l’escena local té una bona cantera, m’atreviria a dir que sí”. Finalment, MT i JS afirmen rotundament amb les mateixes paraules “sense cap mena de dubte” i el primer alça la veu reivindicant: “hem de lluitar contra la imposició del mercat de les multinacionals!”.

En general, tots ells consideren que si els grups són de qualitat, cal fer discriminació positiva amb l’escena local i que, a més, s’ha de “contextualitzar la producció artística amb el seu entorn i els mitjans amb els que es produeix” (ER), dit d’una altra manera cal “tenir present que juguen en lligues diferents” (JS).

PREMSA GRATUÏTA, RÀDIO, TV, INTERNET

Quan parlem de premsa musical, pensem directament en revistes, diaris i suplements. Però, què passa amb la ràdio i la tele? Doncs sembla que no gaire cosa. “En aquest país tot és radio fórmula” (AD). La majoria d’ells remarca la interessant aportació de Ràdio 3. Quant a la tele, MT és rotund “la tele musical que coneixem és Flaix TV, amb chat per mòbil…crec que està tot dit”. I AG fa una suggerència per prendre nota: “Hi hauria d’haver un programa tipus “Días de música”, com el que fan a La 2 sobre cinema (Días de cine). Interessant, divertit, actual i de qualitat, però sense perdre el nord i les referències del passat”. No estaria gens malament.

Per JS, “Internet supleix les mancances, els músics ens arriben a través de les seves pàgines web”. Sembla que si algun suport té un terreny enorme per explorar, aquest és la xarxa. Però hi ha dubtes sobre el seu impacte, el seu rigor… Els sis lectors coincideixen que són útils i pràctiques, però alguns hi desconfien “en un primer moment interessen, però després, cauen en l’oblit” (ER). GF acostuma a consultar-les i amb el temps ha descobert que “les fan persones que tenen una actitud molt compromesa amb el món musical. És quasi una tasca altruista.”

La premsa gratuïta mereix una consideració a part. Se la jutja, des del sector, de poc rigorosa i poc professional. La realitat és que actualment no hi ha tantes capçaleres com en altres èpoques, en les que semblava que tothom podia engegar un projecte de revista musical gratuïta. Aquí, tots ells estan bastant d’acord amb la seva funció, la seva utilitat i són conscients de la seva importància.

AD posa el dit a la llaga “és un mitjà bàsic, sempre que es faci des del prisma de la professionalitat i no des de la txapussa i el mamoneig per anar gratis als concerts i tenir discos per la cara”. L’anàlisi de MT el porta a dir que aquests mitjans, majoritàriament desconeguts,  “de vegades són víctimes de la seva imatge alternativa”. Per GF “és un dels puntals en els que més confio a l´hora d´informar-me”. I JS aporta tota una revel·lació: “estar al pub amb una cervesa i poder fer-la petar amb la revista gratuïta de torn a les mans és més dinàmic que anar al quiosc i llegir-se la revista en la intimitat del lavabo”.

Tant si es fa en un bar, com si es fa des del lloc de treball o en la intimitat del lavabo, és important saber que es llegeix el que es publica sobre música. Tan important com poder oferir continguts que el lector demana i/o necessita.

Doncs això, a prendre nota!

* art for art’s sake. L’art per l’art. Prové de l’expressió francesa “l’art pour l’art” que van fer seva els bohemis de l’Anglaterra del segle XIX. Aquesta màxima es contraposava als corrents que defensaven la idea d’art com a eina per assolir objectius morals i didàctics. Oscar Wilde va ser un dels que va recolzar i promoure aquest moviment.

Els professionals opinen

No, no exerceixen de periodistes, tot i que fan o han fet col·laboracions en diversos mitjans. Estem parlant dels responsables de comunicació de dos referents de les botigues de discos de la ciutat, Fnac Triangle (Isaac Monclús) i Castelló (Carles Estríngana). Estan en contacte permanent amb la premsa musical i destaquem les seves opinions perquè tenen un coneixement del que passa a les botigues, del que comunica la premsa i de la reacció del públic. Això és un resum de les seves opinions:

Carles Estríngana

La premsa musical hauria, no només d’informar, sinó adquirir una consciència divulgativa i quasi didàctica, a més de buscar una major implicació amb, sobre tot, les escenes locals.

De vegades, la premsa especialitzada dona per fet que els seus lectors parlen el mateix idioma i tenen el mateix bagatge i coneixements que ells i no sempre és així. També, sota la premissa d’avançar-se als altres, parlen de conceptes, grups o mogudes que poc tenen a veure amb la realitat, amb l’actualitat.

El cas de la tele és flagrant, ja que no hi ha un sol programa que tingui el mínim interès en divulgar les coses que als que ens regim pels batecs musicals ens puguin interessar. Quan ha aparegut alguna iniciativa d’aquest tipus, ha durat tres dies. Pel que fa a la ràdio, és realment dramàtica la situació. És absolutament necessari reclamar un espai (si és públic millor) on es pugui desenvolupar una tasca informativo-divulgativa sense interessos econòmics ni partidistes…. per a quan una RADIO3 al nostre país????

La premsa gratuïta, com en tot, te els seus pros i els seus contres. Ha afavorit l’hàbit de llegir premsa musical a molta gent que mai no s’ho hagués plantejat pagant. Penso que són dos tipus de premsa complementaris. Moltes vegades, la premsa musical és mediocre no pel medi on s’exposa sinó perquè qui la treballa és en sí mediocre. No crec que la gratuïta sigui el dimoni de la premsa, tot i que hi ha molta palla al mercat. En el nostre país, la música no està considerada una activitat cultural (recordem l’escandalós greuge comparatiu de l’IVA??), per tant, res del que tingui relació amb la música és considerat cultura.

Isaac Monclús

La prensa musical debe informar y ejercer la crítica, que no es poco. El asunto es cómo hacerlo. La única manera de romper cierta lógica preescrita por las novedades discográficas es orientando, descubriendo y relacionando bandas y escenas, de ahora y del pasado, asomándose al panorama musical desde una perspectiva independiente y sobre todo identificable para el lector. Es la única receta contra el mimetismo que acecha la prensa especializada en general. Un mal que tiende a la repetición de modelos periodísticos, al empobrecimiento del lenguaje de la crítica y a mistificar la realidad musical, una realidad que luego tampoco se corresponde con la venta de discos ni de entradas de conciertos.

La prensa también debería contribuir a crear un estado de opinión alrededor de la industria discográfica, no sólo en crisis, sino en plena transformación.

La prensa musical debería apoyar la escena local, su papel es crucial. No sé si priorizándola, pero sí facilitando su difusión y, en la medida de lo posible, articulando o colaborando con los agentes que la articulan.

Sobre la música en la radio y en la televisión sí que hay mucho que discutir, sobre todo en los medios públicos, medios con vocación de servicio tan público como su presupuesto. Lo más asombroso: cómo se han naturalizado los criterios de audiencia, ya casi incontestables; y el pasaporte al quintacolumnismo que reciben los que se oponen a estos en defensa de la diversidad musical. Es absolutamente escandalosa la forma en que se está dejando morir de inanición a “Sputnik” en TV3 o el anuncio de suspensión de “PopLab” (continuación de “Republica”) en BTV, dos programas de reconocido compromiso con la escena local, ambos sin recambio a corto plazo. Es igualmente chocante la falta de una línea maestra de programación en las radios, ahogada por la magacinecización de los contenidos musicales, formatos en los que el descubrimiento, el riesgo y la prescripción suelen brillar por su ausencia.

La prensa gratuita no ha sabido postularse como una alternativa a la prensa de pago que vele por el rigor periodístico de sus contenidos. Demasiados lastres lo han impedido: el aire de lugar de paso, el amateurismo enragé y cierta noción de la actualidad entendida como novedad. Al acoplarse al auge de ciertas escenas, su éxito parece inseparable al de éstas. Ahí han demostrado una capacidad de convocatoria e influencia innegables. Aún así, no sé si ponerse en el camino de los lectores y fidelizarlos es exactamente lo mismo. Algo que se nota hasta en el formato, a menudo difícil de conservar. De todos modos, creo que su impacto como modelo periodístico se ha amortiguado con el tiempo: unas revistas gozan de las ventajas de la veteranía, otras van al encuentro de los quioscos y las de más allá diluyen los contenidos musicales entre los de tendencias.

L’opinió del músic

Tampoc volíem desaprofitar l’oportunitat de tenir l’opinió d’un músic com Ramon Faura. Amb molts anys d’experiència a la seva esquena i vinculat sempre a projectes amb una gran relació risc-qualitat. D’un “locu” com ell se’n poden treure grans veritats.

Ramon Faura

Objectius, continguts i mancances. Els continguts de la premsa venen marcats per les campanyes promocionals de les discogràfiques, les editorials o les productores. Que els suplements dels diaris, o alguns setmanaris es limitin a l’actualitat em sembla adequat i lògic, la seva especialització és l’actualitat. En canvi, crec que és un empobriment que, a més, no hi hagi publicacions amb criteris propis al marge del mercat. En tot cas una cosa no exclou l’altra.

Trobo a faltar bons articles revisant el passat, tipus Manrique, però més extensos i en revistes especialitzades. També estaria bé que els que copen els mitjans de més tirada tinguessin un posicionament més clar. El crític ha de tenir prou cintura per poder parlar del que sigui sense deixar-se portar per les filiacions personals. O si no, aclarir des del principi des d’on parla. En  general es jutja molt i s’argumenta poc.

Sobre l’escena local i el tractament que rep
És important mantenir certa deferència per aquells que tens més a prop. És una qüestió de saviesa. Si aconsegueixen fer desaparèixer els músics d’aquí, tampoc ens caldran crítics d’aquí, n’hi haurà prou amb traduir articles del New Musical Express o del Rolling Stone.

En art, els condicionants tècnics marquen molt l’obra. No és el mateix enregistrar un disc amb un tascam 4 pistes i un dia que durant un any a Abbey Road. Qui vulgui ignorar aquest aspecte que ho faci, tothom té dret a ser de dretes. Jo no ho sóc.

Ràdio, tele i premsa gratuïta
Hi ha alguns programes on qui els porta i presenta els agrada la música, però els acostumen a programar a horaris impossibles. La resta col·loca música com qui farceix un pollastre, per donar temps a canviar d’entrevistat o què sé jo. En general els productes de les multis són, pel que fa a l’ofici, uns incompetents en qui els productors no confien, i això explica que la poca música que es fa a la TV sigui en play-back. S’eviten riscos i els consumidor mig queda content.

Sobre la premsa gratuïta crec, que quan garanteix un mínim de qualitat, és de les poques alternatives que queden per qui vol llegir sobre música i no sobre xifres de vendes o el color del tampax de la Britney Spears. Moltes revistes musicals gratuïtes són molt millors que algunes que es paguen. A Barcelona  tenim exemples evidents.

Amb la professió està acabant el propi mercat i no la premsa gratuïta. Les multis manen; i alguns, per no perdre’s un canapè, són capaços de fer ressenyes del que sigui. Us imagineu un crític literari comentant un prospecte del Frenadol?

ENTRE TÒPICS i TONTERIES

Algunes de les frases que fan referència als crítics i periodistes musicals comentades per tots els participants d’aquest festival d’opinions. No estan totes les respostes. N’hem triat les més significatives i/o les més divertides. No és una enquesta. És un joc. Les respostes que es repeteixen, són ambigües, òbvies o massa correctes, així com les que diuen sí, no o probablement, les descartem perquè no sigui tan feixuc.

«EL PERIODISTA MUSICAL NO ESCRIU PEL PÚBLIC, SINÓ PER  A LA RESTA DE PERIODISTES.»

Álvaro Delgado (AD):    En algunos casos escribe para su ombligo, en otros para la multinacional que está detrás del artista, otras para el artista y otras para destrozar un trabajo que o bien no comprenden o no tienen ganas de comprender.

Carles Estríngana (CE): No crec que sigui cert, però si que hi ha una mica de chauvinisme en el sentit de mirar que fa l’altre per demostrar que se’n sap més o que s’és més llest, o….

Joel Segarra (JS): No m’ho crec. El periodista intenta arribar al lector sigui qui sigui, sino de què?

Ramón Faura (RF): Alguns escriuen per la secretaria del jefe, a veure si pillen d’una puta vegada.

Gemma  Fortuny (GF): Corregiria la frase :”El periodista musical no escriu per al públic, sinó per a la indústria.”

«EL PERIODISTA MUSICAL NO ESCRIU PEL PÚBLIC, SINÓ PELS MÚSICS DELS QUE ESCRIU.»

Enric Roca (ER): És probable. El distanciament objectiu amb la creació és una utopia. El crític estableix una relació d’enamorament/odi amb l’obra artística i, per tant, és comprensible que s’adreci als seus creadors.

Anna Gómez (AG): En alguns casos potser sí, però si fos així, potser haurien de ser més rigorosos i escoltar el concert sencer, per exemple.

Isaac Monclús (IM): ¿Quién sabe? Hay gente muy rara por ahí.

JS: Ridícul. Encara que alguns músics farien bé d’agenciar-se els crítics per redactar les notes de premsa.

RF: Això és quan vol entrades per fardar davant l’esmentada secretària, imagino.

«LA PREMSA ES DEDICA A POSAR DE MODA ELS GRUPS QUE DESPRÉS  ES CARREGARAN SENSE PIETAT.»

CE: A UK o els USA pot ser si que funciona així, però no crec que la nostra premsa tingui aquest nivell de poder i influència.

JS: La premsa no posa de moda res, en tot cas s’apunta al carro. És d’agrair que sempre sigui la primera en baixar del burro quan aquest ja ranqueja.

GF: Sí, però afortunadament eren grups que ja s´ho mereixien del principi.

«ELS INTERESSOS INFLUEIXEN EN GRAN MESURA LA SEL·LECCIÓ DE CONTINGUTS MUSICALS D’UN MITJÀ.»

AD: Totalmente deacuerdo. No olvidemos que los alquileres en Barcelona y alrededores están muy caros y todos tenemos que pagar el piso… A no ser que vivas en casa de tus papás.

CE: Tot i que la crítica aporta criteris subjectius, els interessos externs a l’activitat creativa, artística o cultural haurien de quedar al marge.

IM: No sé por qué siempre se considera a “los intereses” como algo negativo.

GF: En gran mesura no. Totalment i íntegra.

«EL CRÍTIC MUSICAL ES UN MÚSIC FRUSTRAT.»

AD: En algunos casos es así, si no, no se entiende que haya críticas tan sangrantes y desconsideradas hacia algunos trabajos.

IM: Juan Benet decía que los escritores eran críticos frustrados. Ni tanto ni tan poco.

RF: No és el mateix un periodista que un crític. Insisteixo. No estic d’acord amb la frase. Jo no estic frustat i faig de crític. I en conec molts que no són músics frustrats i que creuen que és important construir un discurs sobre la música. Això no treu que alguns periodistes estiguin frustrats. I arribats aquí, de motius n’hi ha de molts tipus (ser lletjos, ser pobres, ser coixos, les vexacions d’un pare alcohòlic, … no sé)

«LA CRÍTICA DE DISCOS NO AJUDA AL LECTOR A CONÈIXER EL CONTINGUT DEL DISC.»

ER: Cert, valoro molt les revistes que adjunten CD’s amb les músiques comentades.

AG: Alguns cops no perquè enlloc d’explicar el contingut d’una forma informativa el crític es preocupa massa de fer floritures i presumir del seu bagatge.

IM: Lo que desde luego no lo hace son las hojas promocionales de las discográficas.

JS: La crítica de discos funciona millor si el lector s’ha escoltat el disc abans. Potser seria millor criticar els discos no quan surten sino al cap de sis mesos.

RF: És molt difícil transmetre amb paraules el contingut del disc. Per a mi una bona ressenya és la que primer situa el disc (gènere, afinitats, filiacions, etc), aquesta és la informació necessària pel possible comprador. I en segon lloc, es posiciona críticament respecte el disc, sobre perquè creu que està bé o malament tot allò que hi ha. En aquesta segona part, el crític posa la cara com abans l’ha posat el músic.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bianca: Propongo que nos juntemos!
  • Monica: Uff como la verdad te hace daño!!! Superrrr
  • Myriam Perea: Magnífico! Divertido porque es certero.
  • Montse: Me ha encantado leerlo. Gracias!

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )