e Entrevista: The Unfinished Sympathy |Nativa
Skip to content


Entrevista: The Unfinished Sympathy

Escrit el 09/01/2005 per Xavier Guillaumes a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat 24 gen_05 Xavi Guillaumes

“Creiem que en el món hi ha milers de coses interessants, entre elles l’actualitat, com també són interessants Antonio Machin i les pintures rupestres de les Coves d’Altimira.”

A finals dels noranta l’Èric, el nostre interlocutor avui, portava temps encaparrat en fer funcionar el seu projecte en solitari. Aquest tipus d’aventures requereixen un gran esforç personal i, a més, solen estar mancades del sentiment i química fruït del fet de ser part d'”un grup”, d’una banda de rock&roll! Així que no és estrany que una d’aquelles tardes en les que l’Èric i el Guillem quedaven per parlar de música i recordar, guitarra en ma, melodies i riffs, sorgís la idea de formar The Unfinished Sympathy. L’entusiasme de l’Oriol i del Pablo per completar la formació va ser definitiu per donar el tret de sortida al projecte i començar a assajar. Quatre anys després, els Unfinished Sympathy són un dels grups més consistents de la ciutat. Han deixat de tocar a canvi de quatre birres i el seu segon disc està entre els millors de l´any passat segons la nostra premsa musical. El seu rock emocional ple de força els ha portat a compartir èxit i discogràfica amb propostes com els Standstill, Tokio Sex Destruction o No More Lies. Diguem-li rock, o posthardcore, tot és qüestió d’adornar-ho més o menys. Avui ens centrem en el procés que porta d’aquell moment que comentàvem, la trobada d’uns amics per teoritzar sobre música, a la formació de l’essència del rock: el grup.

1. Passar a l´acció. El grup va néixer en un moment en que els seus membres fundadors estàvem cansats de “pensar molt en què vull fer”. Per això ens vam reunir un dia de gener de 2000 al local per tocar sense pensar, és a dir, partir de quatre riffs i intentar muntar alguna cançó que ens vingués de gust tocar, no només “idear”. Crec que no ens havíem deixat portar mai tant per la música fins llavors, segurament perquè, com et deia, teníem una aproximació massa intel.lectual i poc física a la música. El factor físic és el que va fer néixer el grup.

2. Ser una banda de “rock”. L’actualitat molts cops és sobrevalorada. Perquè al voltant de la música hi ha un context cultural que és el que interessa a aquells que donen valor a la modernitat per sobre les altres coses. Nosaltres tenim la nostra visió de la cultura, ens interessa conèixer la modernitat i tenir el màxim de coneixements possibles sobre perquè l’actualitat és com és, per quines raons socials, la seva procedència, etc. Però totes aquestes coses no tenen res a veure amb el nostre grup. Toquem rock perquè és la música que millor coneixem, i per tant el millor vehicle per expressar-nos. Si fóssim experts en sintetitzadors ens expressaríem a través seu, o si haguéssim anat a acadèmies de música el nostre vehicle d’expressió seria el jazz. I, tot i que ens interessen els sintetitzadors i el jazz, no els coneixem prou, ara per ara, com per incorporar-los a la nostra música. Creiem que en el món hi ha milers de coses interessants, entre elles l’actualitat, com també són interessants Antonio Machin i les pintures rupestres de les Coves d’Altimira. Nosaltres som un grup d’actualitat perquè existim ara, però no perquè vulguem emular el que es fa en l’actualitat. I creiem que això és més interessant que apuntar-se a cap carro.

3. Crear una imatge i un directe sòlid. La imatge forma part del rock, i en aquest sentit ja em sembla bé que els grups la cuidin. L’assaig també, és clar, però tampoc s’ha de reduir el talent d’un grup a que ho tingui tot ben assajat. Es molt més profitós fer un concert que un assaig, moltes vegades, i no crec que només es pugui tocar si està tot ben assajat. Cal no enganyar a l’espectador, està clar, però la gent ja sap, o hauria de saber, si va a veure un grup amb més o menys experiència, i no es pot demanar a tots el mateix. D’altra banda, fins i tot en grups experimentats la qualitat executiva-interpretativa no em sembla tan important com la qualitat comunicativa. Zeidun no fan massa assajos però diuen molt més en directe que grups que toquen molt millor.

4. Encaixar a una discogràfica. Sempre li he dit al Jordi BCore que mai em va interessar massa el que treia fins al “Aina”, d’Aina, perquè fins llavors tot em semblava una imitació dels grups americans però sense qualitats especials que fessin despuntar als grups. Tot i que aquella primera fornada també tenia les seves virtuts, fonamentant determinada actitud i manera de fer les coses que tots hem heretat. Crec que Aina va ser el primer grup de BCore a l’alçada, i molts cops per sobre, de la majoria de grups internacionals d’un nivell semblant a l’època. Des de llavors hem tingut obres mestres de grans grups, l’una darrera l’altra, com el “Memories collector” de Standstill, “Orion’s belt” de Madee o “][” de No More Lies, discos amb un talent a anys llum de moltes coses de les que es fan a Estats Units o Anglaterra.

5. Mirar al teu voltant. Per mi els discos que t’he anomenat dels Standstill, Madee o No More Lies són obres mestres, evidentment dins el seu gènere. Com que aquest gènere és el que millor conec, no te’ls sé comparar a les obres mestres dels grups de hip-hop ni de reggae. Però dins d’aquest gènere (és a dir, el rock modern -i no retro, que detesto-) em sembla que “Mary & Jim” dels vitorians The Bröntes també és un disc excel.lent. Segur que entre els grups de post-rock de per aquí també n’hi ha (12Twelve, Balago, Camping… ) però tampoc hi entenc massa. Reconec que tinc tendència a ser més “fan” dels grups dels meus amics que dels altres, però suposo que això és inevitable…!

6. Formar part de la vida musical de la ciutat. Barcelona és una ciutat molt gran i diversa i la gent busca la seva identitat inscrivint-se a mogudes, tendències, tribus, etc. Hi ha molts “cercles reduïts”. Per això els grups que toquen en el circuit hardcore tenen un públic assegurat sempre, igual que els de heavy, o els músics electrònics. Sempre hi ha infrastructures i no tinc massa queixa, comparat en com estan les coses a altres llocs. L’únic problema de tot això són els grups poc definits a nivell d’estil o, sobretot, de tendències, que per no pertànyer a un “mundillu” determinat no poden tocar tant, o no interessen tant a la gent, perquè la gent necessita pertànyer a una escena, moviment, digues-li com vulguis, i a ningú li agrada anar a veure un grup i trobar-se sol davant l’escenari i els músics. En resum, les connotacions socials d’anar a un concert a Barcelona superen les merament musicals.

7. Reflexionar sobre el món en el que t´has ficat. Està clar que avui dia una discogràfica standard, sigui independent o no, és un mal negoci. Hi ha molta oferta en forma de discos i molt poca demanda per part d’un públic que no pot donar l’abast a tota la música que s’ha fet al món als anys 50, 60, 70, 80, 90 etc. Cada llançament discogràfic és acumulatiu, i això amplia la oferta per sobre la demanda. Que ningú es pensi que “quan surt un disc al mercat se’n retira un altre”, perquè, encara que sigui en el mercat de segona mà, el producte existeix. Imagina la feinada que tindran els nostres fills a assimilar, ja no tota la música nova que vagi sortint, sinó tot el bagatge en forma de “discografia que es pot comprar” que heretaràn. És tan natural que s’imposi l’intercanvi de música per internet que la indústria discogràfica tindrà molt menys pes específic sobre els grups que les companyies de management, empreses en auge perquè sí que generen diners, pel grup i per tirar endavant el negoci, cosa que les discogràfiques cada cop poden fer menys. L’espectacle en directe té molta més vida per endavant. Sempre agradarà veure algú sobre un escenari tocar rock and roll, perquè sempre naixeran nous nens que ho descobriran. Els mateixos nens que sabran tant de l’Elvis com jo d’Enric Granados, és a dir, poca cosa, de tanta informació que tindran després de tant anys de producció discogràfica.

8. Enfrontar-se a les aproximacions intel.lectuals dels altres. Sempre he tingut simpatia per la gent que es dedica a escriure sobre música, senzillament perquè compartim afició. Només em desperten cert rebuig els crítics que sobreposen la importància de la seva retòrica a la de la música de la que parlen, en un afany de protagonisme que em sembla impropi.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Arxius

Authors

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privadesa

Donen suport

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )