Skip to content


Entrevista: Alex Torío

Escrit el 09/01/2005 per Jordi Oliveras a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat 24 gen_05 Jordi Oliveras

“Si no, continuaré gravant a casa com ho he fet des dels 17 anys. Faré les rodes de premsa de les presentacions del disc al menjador i els concerts a l’habitació. El meu objectiu es deixar una obra interessant quan mori.”

L’artista ha de treballar per ell mateix o ha de pensar en comunicar?

L’entrevista amb Àlex Torío va ser una mica atípica. Saltant-nos la norma segons la qual un hauria de preguntar i l’altre respondre, durant una bona estona vam debatre sobre aquesta qüestió. Les posicions no eren rígides, però està clar que l’Àlex s’ha acostumat a pensar que farà la seva música passi el que passi i diguin el que diguin. Sembla lògic pensar que en un entorn com el nostre, només és possible portar tretze anys fent música, com és el seu cas, composant unes mil cançons, i enregistrant uns quaranta-dos discos, des d’una actitud una mica autista.

“A mi el que m’interessa és l’expressió artística. El públic influeix, però intento que sigui lo mínim. Si no connectes, no cal buscar un camí per connectar. Jo faig música perquè ho necessito i estic content amb mi mateix quan acabo un disc o una cançó que m’agrada. Després resulta que també m’alegra veure que li agrada a algú altre. Si la indústria i jo ens hem trobat i anem tirant junts, continuaré traient discs i fent concerts i si en faig molts i puc pagar-me la casa i el dinar, perfecte. M’agrada el ritme de vida del músic, viatjar, tocar, estar una mica perdut tot el dia. Si ho pogués fer més del que ho faig, també me n’alegraria. Si no, continuaré gravant a casa com ho he fet des dels 17 anys. Faré les rodes de premsa de les presentacions del disc al menjador i els concerts a l’habitació. El meu objectiu es deixar una obra interessant quan mori. Mentrestant, també m’ho vull passar bé.”

Tota una declaració de principis. Però l’entrevista no acaba aquí. Encara hi ha més.

TREBALLAR EN SOLITARI.

Queda clar que el teu és un projecte solitari, com els d’Abús, Felicidadblanch, Le Petit Ramon, Roger Mas, Songstore, o Muchahito, per esmentar-ne alguns de propers. Què et porta a treballar en solitari?

“La possibilitat de triar jo les coses. Em costa acceptar les aportacions de segons quins músics. De vegades em semblen arbitràries i poc pensades. Això no vol dir que no sigui capaç de reconèixer un talent i treure’n profit, però es mes habitual que no m’agradin les coses que fan altres. També es cert que hi ha músics que son molt bons captant a un talent compositor i el complementen i milloren, com per exemple feien Mick Ronson amb Bowie, o Greg Cohen amb Waits. En el cas de Craab (el grup que l’acompanya), que ens coneixem des de fa 10 anys, es un privilegi per a mi tenir una gent com ells, que saben que necessito expressar-me, m’entenen, m’han captat des de fa molt, i amb una mirada ja veuen si anem bé o no. Però és difícil arribar a aquest nivell sense el pas del temps. Tots tenim prejudicis i creiem que potser l’altre no està fent-ho amb la convicció que caldria.

A mi la música em sona al cap, i intento treure-la al disc, o al directe. Això costa molt. De vegades, un músic o un tècnic aporta una cosa no exactament com jo vull, però m’agrada més, llavors està molt bé. Moltes vegades no m’agrada i continuem buscant. Es com si hi hagués un criteri per sobre de tot que no exclou la personalitat dels col·laboradors.

D’ON HA SORTIT AQUEST TIO?

L’Àlex té 30 anys. De formació físic teòric. “Des del principi vaig estudiar pensant en ser professor”. I això ha fet, ja sigui en classes particulars o en escoles. Tot i que diu que està fart de la política empresarial de les escoles. “Es parla molt dels diners en la música, però en l’ensenyament la cosa també és molt dura. Et fan sentir com si fossis una màquina.” Li agrada molt fer de professor i, segons diu, hi ha una època de la seva música marcada per la seva feina. “Em re-escolto i em veig molt didàctic. Explicant molt les coses.”

Com has après a tocar el piano?

Pel meu compte, quan tenia 11 anys. Vaig demanar als meus pares un teclat, i a partir d’aquí vaig anar aprenent. Passats uns anys, vaig anar a un professor particular, però al final em va dir que jo tenia massa vicis per la meva manera d’haver après com per fer marxa enrera i entrar al motllo de la carrera convencional.

Quina és la teva formació musical?

Sé una mica de solfeig. Els instruments els he après a tocar pel meu compte. No soc un virtuós en cap. Utilitzo els instruments per expressar-me d’una manera personal. Si fos més coherent, hauria de fabricar-me’ls jo.

Quins discos t’han educat?

Les obres completes de molta gent son fonamentals per a mi. Dylan, Tom Waits, Neil Young, David Bowie, Beatles, Stones, Velvet Underground, Robert Wyatt, John Cale, Frank Zappa, Leonard Cohen, Georges  Brassens, Pixies…

Parle’ns de la teva afició per Zappa.

Igual que d’altres músics, m’encanta com va crear el seu propi mon. A més, és un músic espectacular, innovador, provocador… És un nexe entre la música clàssica i el pop rock. Era una mica gandul amb les lletres pel meu gust i no deixava lloc als sentiments, per dir alguna cosa dolenta. Feia una música complicadíssima, inteligent i divertida alhora.

Et sents més aviat vinculat a una mitologia musical i cultural d’altres èpoques?

De vegades penso que potser el que passa es que les coses que son molt a prop no es veuen bé. Potser ens equivoquem al menysvalorar o al considerar excepcionals coses recents. En els últims anys, per exemple, m’he donat compte de que U2 son una merda, quan semblaven quelcom clàssic dels 90. Son uns farsants. Zooropa es la flauta aquella del burro del conte. Igualment, podem estar rodejats de coses importants que ara no sabem valorar. De totes maneres, el cor em diu que del que es fa avui dia el més important no es coneix gaire. Penso que això és perquè la gent interessant no perd massa temps en convèncer una societat alienada com la nostra per tal de ser escoltada. Es millor treballar per un mateix.

HUMANISME I INDIVIDUALISME

Què pinten Nabokov i Bukowski als crèdits del teu disc?

Volia manifestar la possibilitat d’estar apassionat per dues coses molt diferents i que, fins i tot, entre elles es consideren incompatibles, antagòniques. A mi m’encanten tots dos.

Si no m’equivoco, la cultura beatnik és important en el teu projecte artístic. En quina mesura és veritat?

M’agraden molt els escriptors de mitjans segle XX. No em puc considerar beatnik perquè no conec prou tot el que s’entén sota aquest qualificatiu. El que jo he captat de llibres de Kerouac i Burroughs, a més d’altres “no beat” com Fante o Bukowski, es potser l’humanisme des de l’individualisme. Es centren en l’individu i la necessitat de l’experimentació per entendre’ns a nosaltres mateixos. També estimar la vida i donar-li un sentit molt relatiu a la mort. Els religiosos sempre arriben a l’humanisme a través d’un profeta i jo penso que tot ho tenim dins.

El teu disc parla de la relació d’un personatge amb el món de les drogues. Per què has triat aquest tema?

Potser el tema m’ha triat a mi. No es premeditació ni recerca de temes. Veus les coses, les que et passen, les que veus que passen, les que creus que deuen estar passant i això em fa rebre moltes sensacions que em fan escriure. També trobo que si no hi ha conflicte, no hi ha necessitat de reflexió. No em veig amb ganes d’escriure sobre la felicitat. Si fos feliç tal i com s’entén de manera imbècil, no tindria cap motiu per escriure; estaria tot el dia disfrutant i eixugant-me la baba.

Hi ha gent que pretén mostrar-se igual que en la seva vida quotidiana i gent que opta per construir un personatge. Si no m’equivoco, tu estàs al segon grup. Per què prens aquesta opció?

Jo no diria que sigui així. El personatge el creem en diferents moments del nostre dia. Jo soc el professor a l’escola? Soc el fill davant la meva mare? Soc qui canta en solitari a un bar? Qui fa un concert amb banda guitarrera? Potser som un munt de possibilitats en stand by, que de tant en tant, en funció de l’entorn, s’amplifiquen selectivament. Personalitats múltiples amb punts comuns més enllà del físic. I no es una malaltia de frenopàtic.

EL RAVAL

Al disc hi ha una presència notable del barri on vius, el Raval. Quina importància té en la teva vida aquest barri?

Hi visc i hi faig molta vida, de dia i de nit.

Quina importància té en la teva proposta artística?

No era la meva intenció fer-me portaveu del Raval, però potser com que es un barri tant “de veritat”, i no com Pedralbes, que sembla l’interior d’un PC, hi trobo una constant inspiració.

Què en penses de com evoluciona el barri?

Es un barri que està absorbint tota la immigració i suposo que això es notarà moltíssim d’aquí unes generacions. Amb això hi ha molta incultura: a mi em fan més por segons quins compatriotes, com alguns violents xoriços o el Sr. Zaplana, que la majoria dels immigrants. Jo confio en la possibilitat de molts immigrants de millorar el barri. El Sr. Clos es podria haver estalviat uns quants diners si hagués pensat que el fòrum ja el tenia a la ciutat. Però bé, que podem esperar d’un home amb pinta de mirall.

Què en penses de la marca del Raval, com a referència d’alguns discos que volen projectar un so de Barcelona?

No hi confio gaire. El mestissatge humà em sembla perfecte. El planeta es de tothom i hauríem d’organitzar-nos per viure-hi tots repartint els recursos. El mestissatge aplicat a la música em resulta insuportable. I si el Raval és mestissatge, això del so Raval, no sé… Em molesta moltíssim el so de les bandes de trompetes i tambors que passegen de tant en tant tocant música militar a hores incomprensibles com la una de la nit o les sis del matí. Si tingués balcó els hi tiraria coses per sobre. No conec un altre So Raval. Potser no m’hi fixo prou.

Com participes de la cultura del Raval?

A part dels locals fashion, que tenen la seva gràcia, hi ha molts borratxos als bars abandonats. De vegades hi vaig i parlem de coses. Dino a menjadors on t’asseus al costat d’algú que no coneixes. Tirem diners a les màquines escurabutxaques. Sopo a un japonès amb una ampolla de vi bo. Les asiàtiques es sorprenen de la meva manera de beure. Aleshores pujo les escales de casa i toco el piano i canto.



Últims comentaris

  • Conxa: Totalment d’acord, fa 26 anys ja em varem classificar com “madre añosa” i que?…graci2es
  • Baikal: Como la vida misma… Me reído a morir, me encantó! Justo me lo pasó una compañera porque me...
  • Lola: Totalment identificada,9anys de cansament i es casa vida social. Moltes gràcies.
  • Bianca: Propongo que nos juntemos!

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )