Nat_24 gen05 Jordi Oliveras
Per què volem política cultural?
Segons sembla, l’acció de la Conselleria de Cultura de la Generalitat es va estructurant bàsicament en la creació de dos organismes: l’Institut Català d’Industries Culturals (ICIC) i l’Institut de la Creació Artística i el Pensament Contemporani (ICAC). Una institució per afavorir el desenvolupament de les empreses que venen cultura i una altra per donar suport als creadors.
Les estructures reflecteixen prou bé el que pensen els que les creen. Ens podem preguntar doncs si la idea de suport a la cultura que hi ha darrera aquesta organització respon al que necessitem els catalans en relació al tema.
El que el que els ciutadans necessitem de la nostra administració, sota el meu punt de vista, és que s’afavoreixi el desenvolupament d’unes formes i canals d’expressió que ens ajudin a entendre’ns, desenvolupar-nos i explicar-nos com a comunitat. Un punt de vista diferent a altres que es solen manifestar en la retòrica sobre el tema: desenvolupar el potencial de la cultura com a jaciment de treball, afavorir l’expressió en llengua catalana, aconseguir productes culturals que donin una bona imatge del nostre país, impedir que s’ensorrin indústries culturals en crisi, donar suport als artistes, etc, etc,.. Una serie de propostes que segons com les entenem podríem arribar a interpretar com camins per obtenir el primer objectiu, però que en cap cas són el mateix ni el garanteixen, si no és cert que hi ha al darrera una altra ambició.
Si ens fixem, l’estructura que anunciava al principi, sembla que respon a una lògica una mica gremial. El plantejament és el de respondre als sectors que es queixen: d’una banda empresaris i de l’altra, artistes. Els ciutadans no ens acostumem a organitzar com a tals per demanar coses tant etèries com el desenvolupament cultural i sí que hem après a fer-ho per defensar coses més immediates com els interessos del nostre grup, diguem-ne, professional. I així ens va.
El debat que es genera a l’entorn de la creació d’un futur Consell de la Cultura i les Arts tampoc sembla que canviï el centre d’atenció. Reclama l’excel.lència com a objectiu i el protagonisme del sector en la gestió, però tampoc fa referència a la funció ciutadana de la cultura. La conclusió del meu raonament és fàcil: si els polítics no es plantegen fites més ambicioses envers la comunitat que la d’evitar la queixa dels que s’organitzen, i els ciutadans no ens organitzem per mirar més enllà dels nostres nassos quina comunitat construïm, la possibilitat que els impostos -els diners que posem en comú per afavorir aquelles coses que el mercat no fa créixer-serveixin per fer-nos avançar culturalment, és baixa.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.