Nat 23 nov_04 Marc Lloret
La porta oberta per Sanpedro
Els guanyadors de l’edició de 2002 del concurs Sona 9, on hi participen bandes novells de Catalunya, es van prendre el seu temps per enregistrar el seu àlbum de debut. Tot i publicar el disc en un segell ancorat en l’època daurada del rock català, el quintet va aconseguir fer el seu disc. La porta estreta (Música Global) ha estat la seva celebrada carta de presentació. Pop de guitarres amb textos intel·ligents que obre portes i mostra nous camins a explorar en la música cantada en català. Després d’un any tocant per Catalunya, fent les espanyes i rebent bones crítiques, Sanpedro es troba ara en procés de creació i estan treballant en el que haurà de ser el seu segon treball discogràfic. Representen un pont entre la generació indie que només cantava en anglès i la que haurà d’arribar als escenaris sense tenir tots els prejudicis i punyetes dels seus predecessors. Per a molts, fer música en català no hauria de ser l’important. L’idioma, el que es diu i com es diu, atorga o treu credibilitat a un grup. Aquesta credibilitat l’atresora Sanpedro i nosaltres que ens alegrem.
La cita és amb el Gonçal: guitarra i, segons afirma ell mateix, relacions públiques. “Parlo pels descosits”. Cert.
El grup pot estar tranquil sabent que deleguen l’entrevista en un membre entusiasta i admirador dels seus companys.
Gairebé no cal fer-li preguntes. Estem en un bar de Gràcia i de seguida explica la relació del grup amb el barri Barcelona, al que dediquen una cançó, Virreina.
“Vam tenir una època que veníem moltíssim a la plaça de la Virreina”. Ell mateix continua donant respostes.”Quan Sanpedro es va crear jo no hi era. Va ser al 99. El Ricky (Falkner), el Mole (Xavi Molero) i l’Oriol es coneixen des de fa 10 anys i quan va començar tot, Sanpedro era un grup de local sense cap tipus de perspectiva”. Cal dir que aleshores ja existia un grup germà de Sanpedro, Ego&Soda, on hi tocaven i toquen tres dels membres de Sanpedro.
La veritat és que els cinc components del grup no són dels que tenen només una banda. El propi Gonçal és el tècnic de so de Standstill (“Sóc un més del grup”); Ricky Falkner ha produït i produeix diversos grups de la ciutat i forma part de la banda de Paul Fuster, Refree i Ego&Soda; a Ego&Soda també estan el Pablo Garrido i el Mole, però aquest últim també és de la banda de Paul Fuster i és un membre del grup Habituales. Tot això fa que el Gonçal defensi la idea que existeix una generació de músics de la ciutat que formen part d’una “jove escena que s’està creant”.
Però tu realment creus que hi ha una nova escena de Barcelona?
Jo penso que sí. Penso que fa anys que va començar però que mai no ha tingut tan bona salut com ara.
No creus que veus una escena on el que hi ha és un cercle d’amics propers que toquen en grups?
No. Considero que és més gran. Per exemple grups com 12Twelve no són amics meus (bé conec al Jaume i al Jose) però formen part d’aquesta escena. Mira, només amb els grups de B-Core…
I redundant en el tema afegeix:
Trobo que hi ha un canvi d’actitud. Hi ha una feina de base molt ben feta, amb un cert prestigi. Tenim revistes com Mondosonoro, o com Rockdelux, que estan a Barcelona i no a Madrid.
I tu creus que el fet que aquesta premsa musical estigui a Barcelona ajuda?
Sí, sí.
Creus que la premsa de Barcelona recolza els grups d’aquí?
Sí en aspectes concrets, o en grups concrets, i potser no en general. Però no crec que la recolzin de la manera que ho haurien de fer. Hi ha una relació molt propera entre els músics i la premsa. De fet alguns de la premsa formen part de bandes. La línia que separa una cosa de l’altra es confon i de vegades les coses no acaben de ser del tot certes o del tot falses.Una de les coses que em preocupava, quan es va publicar el disc de Sanpedro,era la reacció que tindria la premsa, perquè jo conec a molts d’ells. I sé com pot afectar una bona crítica a un grup com nosaltres.
I com ha rebut la premsa La porta estreta?
El disc ha estat un petit hype a nivell català. No oblidem que nosaltres venim de guanyar un concurs com el Sona 9, però nosaltres mai haguéssim format part del ”pelotón” de grups de rock català si no haguéssim guanyat aquest concurs, perquè nosaltres no som carn de Música Global. Nosaltres haguéssim pogut fitxar perfectament per B-Core o Acuarela, per inquietuds, per proximitat, per generació, per coherència musical. Amb això vull dir que hem hagut de lluitar contra la sensació de pertànyer a una generació amb la que no ens sentim identificats i de la qual no formem part. Nosaltres formem part d’una escena barcelonina. Cantem en català i trobo que és perfectament vàlid cantar en català, castellà o anglès. Estem orgullosos de cantar en català. És un idioma en el qual segons quines coses poden sonar millor que en castellà o anglès. Si cantéssim en castellà segur que ningú no ens faria la pregunta de l’idioma.
Però és que potser té sentit, perquè els grups que començaven a tocar en grups com el vostre fa 10 anys, no es plantejaven fer-ho en una llengua que no fos l’anglès. Els referents eren molt perillosos i el risc de que t’associessin amb segons qui… I per cert, quina ha estat la resposta quan heu tocat fora de Catalunya?
Nosaltres sempre hem pensat que som un grup per tocar per tota Espanya, no només a Catalunya. Mai no hem tingut cap problema pel tema del català. Madrid és una de les ciutats on més hem tocat i la gent està encantada. Sempre hi ha hagut molt bona resposta.
Què tal la relació amb Música Global, la vostra discogràfica?
Molt malament. No han respost a les necessitats del grup. No s’han adonat que Sanpedro és un grup que necessita un altre tipus de promoció, un altre tipus de tracte i un altre tipus de filosofia. El pressupost de gravació va ser mol t alt per un disc de debut. Et trobes que tens unes crítiques excel·lents, tens un públic potencial, però no hi ha manera d’arribar perquè ningú no fa la feina. És molt frustrant.
Però vosaltres esteu contents del resultat del disc?
Sí, sí. Vam fer el millor disc possible. Van coincidir dos mesos d’absoluta inspiració per part de tothom i de comunió, a nivell d’amistat, família… va ser màgic. Sé que és un tòpic, però es que tot va funcionar perfectament.
Francament, m’he trobat amb poca gent que estigui tan convençuda de que el projecte del qual forma part és extraordinari, que el visqui amb tanta intensitat, que l’expliqui amb aquest entusiasme i que no carregui gens ni es faci pretensiós. Si ho remarco és perquè estic convençut que a través de la paraula impresa un no és capaç de reflectir fidelment l’experiència.
Sanpedro continuen donant guerra i l’any que ve promet.
Plans de futur? L’actuació més propera és l’acústic del Festival Hipersons (5 de novembre, La Bàscula, 20:00 hores) i d’altra banda el grup ha decidit que vol dirigir la seva carrera des de dins. Volen portar la seva contractació, el disseny, la producció… tot.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.