Nat 23 nov_04 Víctor Nubla
Conflictes amb festivals que es fan al carrer, sales de concert que tanquen, limitadors de so a bars musicals per sota del volum de la gent que parla, veïns que es queixen, afters que negocien l’horari de tancar, músics que no poden assajar,… A la primera capa de la ceba ens trobem amb un conflicte ciutadà, entre joves –en la majoria dels casos- ciutadans que gaudeixen de la música, i a cops la converteixen en motiu de confrontacio, i altres ciutadans que senten trasbalsat el seu ordre.
Vida i música no són coses aïllades. No ho són en el sentit més expressiu, però tampoc en l’ordre social, l’ordre físic i en tants altres ordres. Darrera del conflicte –a la segona capa de la ceba- potser hi ha mes del que sembla. Models de ciutat, psicologies diverses, conflictes de poder, concepcions de la felicitat, ideologies latents,… Sorolls ordenats i sorolls sense ordenar. Sorolls sotmesos a l’ordre i sorolls sense sotmetre.
En una revista que tracta de música i ciutat el tema ens interessa. Perquè afecta a la ciutat i perquè afecta la música (i no només als bars i als músics). El Víctor Nubla, músic i ciutadà, enceta una reflexió que tant ell com NATIVA tenim ganes de debatre i aprofundir.
“Un buen ejemplo reciente de esta perspectiva (la de Schafer, que considera como si lo ruidoso fuese una condición maligna en sí misma y también una característica exclusiva del mundo post-industrial influenciado por el hombre) es el “Manifiesto para un mejor ambiente sonoro” de la Real Academia de Música de Suecia, para el que yo propondría el título más apropiado de “Manifiesto contra los ambientes sonoros ruidosos”. En el caso de Schafer, esta supuesta condición maligna de ciertos ruidos o ambientes sonoros trata de justificarse en virtud de afirmaciones relacionales insostenibles, tan pueriles y sorprendentes como, por ejemplo, que “el zumbido (drone en el original) en música …es un narcótico anti-intelectual”, o (hablando acerca de sonidos de motores) “a pesar de la intensidad de sus voces, los mensajes que cuentan son repetitivos y en última instancia aburridos”. El problema es que aspectos de salud o relativos a la comunicación son mezclados y confundidos con un juicio estético. Aparte de esto, muchos ambientes sonoros naturales son considerablemente ruidosos (cataratas, acantilados, ciertos bosques tropicales…) y la condición sonora de estado estacionario es una característica común en la naturaleza (independientemente del carácter ruidoso o tranquilo del ambiente).”
Francisco López
SO ROLL, BABY
El descans i la son són veritables i importants drets que assisteixen a qualsevol ciutadà, necessaris per a mantenir l’equilibri psicosomàtic i reposar les forces perdudes, que no poden ser impedits per ningú sense una causa justificada.
(Sentència de l’Audiència Provincial de Cantàbria, Secció 1 (penal) de 6 de setembre de 1999)
És cert, com he llegit, que Barcelona és una de les ciutats més sorolloses del món?
Si més no, ho sembla. Com a barceloní, no cal que expliqui en què em baso per dir-ho, però com que precisament m’han demanat que ho expliqui, no tindré més remei que donar a impremta algunes de les meves reflexions, això sí, en format embrionari, ja que voldria fer un text més profund i complet que requereix un temps que l’editor de Nativa no m’ha pogut donar.
Al carrer on visc, cada matí s’acumulen vehicles en fila, amb el motor roent, ja que cada dia creuen que fan drecera i cada dia es troben amb la càrrega i descàrrega del mercat que es troba a quaranta metres. Reaccionen irats, tot fent sonar els clàxons. Fan soroll contra els altres. La seva cacofonia esdevé no ingènua sinó agressiva. Els he trobat, tot sortint de casa meu, agredint sonorament ambulàncies, camions d’escombraries, petites unitats de rec, avis que creuen el carrer, taxis que desencotxen…
Aquest és el perfil del barceloní automocionat que recorre l’innocent carrer de Milà i Fontanals a les vuit del matí. He vist empreses de materials de construcció instal·lades subreptíciament en zones residencials. Traginen des de primera hora “palets” amb grues al mig del carrer, grinyolants i grolleres tot just a sota d’on dormen nens i iaios i els he vist aturar ambulàncies (el test clau és el respecte a les ambulàncies, aquests vehicles que contenen persones en estat greu perseguits per dotzenes d’automobilistes desitjosos de vulnerar el codi de circulació) amb les seves burdes maniobres del “toro” mecànic en bloquejar el carrer Torrent de les Flors, carregats de sacs de ciment, la pols del qual netegen cada dia els soferts inquilins que paguen lloguers que al proveïdor de material li sonen a glòria ja que dels petits negocis es fan “lofts” per als nous “turistes” d’elit que allarguen la seva estança al barri tot protestant pels tocs de grallers dels matins de Festa Major.
M’he despertat de matinada escoltant algú que dona cops de peu a una llauna buida carrer amunt, potser emprenyats per tornar a casa sols.
He escoltat les notícies a la tele del veí de dos pisos més amunt.
I els greus de l’equip hi-fi del veí del costat fan vibrar els mobles de casa meu sense que jo arribi a escoltar la resta de freqüències que em permetrien reconèixer la totalitat del tema musical i, per tant, gaudir o rebutjar el seu gust. Solament els greus. La potència ens dóna poder però solament ens permet transmetre als altres la base de les coses, no els detalls…
No parlem de les festes, les “parties” espontànies i inesperades. Perquè hauríem de començar per parlar dels bars que programen concerts, i que fan el que ningú no fa: controlar, preveure, i pagar per la molèstia que fan? O per evitar-la. Culpabilitzats. De veritat, paga el preu de ser ciutadans no entendre els bars?
I no parlem del que és puntual i el que és accidental, però permanent… Clàxons? No existeixen. Escapaments lliures? poc que no. Dec ser idiota. Si no, no s’explica perquè em molesta. No parlem del progrés (o sí):
Tolerem el camió de les escombraries perquè ens deslliura de tot allò que a casa no sabríem com eliminar, però no suportem al veí de dalt quan practica escales al piano (això ja ho vaig dir l’any 85 en una revista que ara torna a sortir).
Finalment. El decibelímetre: aparell inútil: On s’han de mesurar els decibels? Materialistes, legitimem la política amb la ciència. Dubto de l’eficàcia del decibelímetre. A quina distància molesta la música? Hi ha una ofensiva natural contra l’oci i la joventut basada en un pensament conservador (que conserva el record de quan s’ho passaven bé) però, sobretot, d’una ingenuïtat patent en relació al progrés. Algú amb mala intenció no dubtaria a dir: Allò que ens soluciona la vida val el que costa, el que ens l’alegra, solament val quan estem alegres. I no parlem del símil terrible: la gota malaia: ningú no condemnaria ningú per vessar una gota d’aigua, però… I si la vessés durant una setmana sobre el mateix lloc? Mataria. El decibelímetre no pot reflectir el dum dum continuat de les festes dum dum ni la repetició indiscriminada d’hores i hores, per posar un exemple, d’un disc d’un cantautor qualsevol.
El soroll pot arribar a representar un factor psicopatògen destacat en el si de la nostra societat i una font permanent de pertorbació de la qualitat de vida dels ciutadans.
(Sentència del Tribunal Constitucional, de 24 de maig de 2001)
Per tant, he pensat en la possibilitat que si s’encarés institucionalment un projecte per a entendre el problema del soroll, no hauria de ser un pacte immediat i irremeiable sobre la tolerància cap a l’oci, sinó un estudi seriós sobre les patologies del barceloní mitjà, la violència de l’ús del so indiscriminat per part de tots, la idioleccia inherent en l’actitud de ravers, televidents, consumidors d’alcohol, ocasionals amb mala intenció, sords culturals i fins i tot, persones respectables absolutament necessitades de respecte però poc propenses a respectar els altres, que d’això es parla tota l’estona: gent que se sent desgraciada i, alhora, feliç de manifestar-se.
I de perquè el so té tantes facultats transformadores podrien parlar antropòlegs, físics, psiquiatres, melòmans, neuròlegs, disc jockeys, però amb la intenció de fer o fer entendre el veritable atlas de la nostra cultura actual. Aquí.
Tendim a considerar la nostra cultura actual com:
a) un moment (és a dir, un element de força)
b) una etapa (és a dir, una excusa)
c) un estat
Si més no, la cultura post-moderna ha impregnat l’opinió pública com el cubisme va marcar la línia dels estampats tèxtils de la roba que els obrers compraven els anys seixanta. Per tant, tot i que ens dolgui, el moment actua com a palanca, l’etapa com a coartada i l’estat com a certificació.
Tot això es pot veure des de molts punts de vista, però el que ens interessa en aquest cas és que es pugui escoltar des de molts punts d’escolta. I aquí està el problema. I si tenim un problema, com que un problema és la cosa menys nihilista del món, tenim un munt de feina.
Deixem l’SGAE amb els seus drets d’autors i als autors amb els seus drets a no ser-ho… Qui homologa els clàxons? S’ha fet un mapa sonor de la ciutat (com de totes les ciutats) i vet aquí que quasi tot passa al carrer, on la gent que està de pas fa soroll i fuig; criminals sonors. Els fabricants de maquinària no pensen en amortir l’irritant soroll de les seves andròmines (ningú els ho ha demanat) i tota la ciutat està coberta de matèries que precisen ser destruïdes per a ser substituïdes. Qui ha pensat en això? Imagineu-vos que tot fos així: destruir sempre allò que vols canviar… No vull ser malpensat, però sembla que un cop hem desafiat la llei de la gravetat i superat el canibalisme, la física acústica resulta quelcom de laboratori, que no li importa a ningú, gens útil a la nostra vida. I aquí hem relliscat a la manera mediterrània: sense xarxa. I bé, molts amics sostenen que allò que no fem bé, potser caldria copiar-ho de fora, almenys per a començar. La prova que això no rutlla és l’extraordinària quantitat de gent que, tot i tenir una esplèndida cobertura de satèl·lit a casa seva, quan els truquen al mòbil parlen des del balcó. Som una societat que parla des dels balcons per a ajudar al satèl·lit. La cosa té collons.
… per més que la peça interpretada sigui una veritable obra d’art musical i sublim o virtuosa, la seva interpretació, per a un tercer que no habita la vivenda no es més que soroll, pura i simplement…
(Sentència del Jutjat de Primera Instància nm. 4 de Getxo, Fonament Jurídic 4)
No hem de ser gaire perspicaços per a remarcar que el so organitzat fa moure a la gent. Les desfilades militars prenen el suport rítmic i repetitiu per a estimular la marxa, la cultura tecno treballa amb el mateix pressupost estructural per a desenvolupar conceptes no oposats però en tot cas aliens a les manifestacions sonores (no bèl·liques, les clarament bèl·liques deixen en no-res els sorollistes) de l’exèrcit, la pulsació tranquil·litza en tant que correspon a la nostra biologia, sigui un carnaval impostat, un leitmotiv sexual o la celebració d’un drap penjat d’un pal (o de la negació dels pals amb draps, què més dóna), ofici i benefici, les cerimònies es regeixen pel ritme binari…
La societat civil actual és tan espontània que fa vertigen.
No havia viscut en ma vida una eclosió tan brutal d’individualitat, inmanipulable, inalienable, insubornable, inalterable, impermeable i profundament anti-històrica com l’actual. Però, segons el meu parer, haurem de començar a dubtar de certeses com aquesta, per a començar a esbrinar què vol dir tot allò que no entenem del tot, tot i que sent els inventors, ho entenem del tot.
Jo crec humilment que la neurologia ens obriria moltes portes de coneixement que estan tan lluny del comú dels ciutadans com els accidents de trànsit d’aquells que no els pateixen, però que ens explicarien com funciona el nostre còrtex, com escoltem i com sentim i què fem amb tot això i, si no fem res, perquè no ho fem. Però d’això no m’han demanant que parli aquí, així que podem tornar al principi del text, perquè, com la majoria dels pensaments de la majoria de la gent, això solament és un loop, perdó, un rull.
