Nat 22 set_04 Xavi Guillaumes
L’humor dels músics de Barcelona
Diuen que és més fàcil fer plorar que riure. Tan cert com que és ben fàcil caure en el ridícul si vols fer plorar i en el “xavacà” si vols resultar irònic. En el món de la música això es multiplica perquè, a més del que hom pot fer amb lletres i conductes, tots sabem que determinades melodies, harmonies, o com coi és diguin les immenses combinacions que aquest magnífic món ens ofereix, poden produir-nos sentiments de manera quasi inconscient. Per aquest motiu la música genera tanta passió. Heu vist les masses enfebrades mentre observen un pintor fent feina sobre la seva tela? O manades de joves matant-se per aconseguir tocar alguna part del cos d’un escriptor que firma llibres a una paradeta de Sant Jordi? No, és clar que no. La música és l´art més fàcil d’entendre, tothom, sense excepció i sense cap mena de cultura, pot sentir una estranya fiblada al cos en escoltar una mísera nota, greu i solitària, d’un baix. O podem veure llàgrimes als ulls d’aquells que escolten una cançó escrita i cantada en un idioma que desconeix per complet. Tothom s´hi pot acostar sense cap mena de complex, sobretot a partir de que la música pop i rock va començar a dominar l’escenari musical real, el del carrer.
Però, per sort, al món de la música “lleugera”, ja sigui alternativa o de masses, encara li queden camins per explorar. Potser no el d’aconseguir resultar transcendents, desfermar malaltissos sentiments romàntics, entristir-nos o exaltar-nos. Potser un dels camins menys explorat és el de la ironia i el sentit de l’humor. I no parlo d´allò tan fàcil de “fer-se el graciós”. Sortir a l’escenari vestit de forma ridícula i recitar un seguit de frases i paraules de dubtós bon gust, és provocar el mateix somriure del que veu com un es fot una nata. Si bé és cert, que hi ha nates i nates, i saber caure no deixa de ser un art! Resultar divertit o irònic sobre un escenari, sense perdre el respecte pel públic -pensant que és idiota- ni per un mateix -renunciant a uns principis i gustos musicals- es converteix en un repte, potser poc valorat, però també ple de reptes i atractius.
Tot i que, amb raó, hi ha qui m´ha apuntat que si pensem en els Beatles o els Beach Boys, ens adonarem que l’humor és important a la música pop des del principi. I tant! Perquè cantar a un submarí groc o a les noies mamelludes de Califòrnia no deixa de ser divertit. Però, bromes a part -perquè fer mofa dels Beatles em pot costar car-, és cert que l´humor forma part del punt de partida del pop i del rock potser, com m’apunta novament el mateix interlocutor, com a resultat de l’afirmació d’una joventut optimista i trencadora amb ganes de plantar cara a les rigideses dels seus pares. Pensem en com els punks van obrir noves formes d’expressió musical, humorística i de protesta que encara es mantenen vives, tot i que actualment noves formes de veure la música que van agafar el relleu del punk, com el rap o el hip hop, han perdut l’oportunitat d´adoptar l’humor més clarament.
Està demostrat que la música contemporània pot ser divertida, irònica i de qualitat. Tots tenim noms al cap. Jo podria anomenar McCarthy, que van utilitzar la ironia per a enviar missatges polítics o als Madness eren un grup divertit, ple d’humor -recordeu els seus videoclips?!- i amb cançons molt bones. Però hauríem de diferenciar entre l´humor, el bon ambient i la diversió, del que significa utilitzar la ironia de forma intel·ligent, o com a mínim amb l’objectiu d’anar més enllà del resultat còmic. Es pot fer una bona cançó divertidíssima i ballable, però sense necessitat de cap mena de rerafons (pensem en la majoria de grups de brit pop), però difícilment acceptarem un tema sense gaire ganxo per molt que tingui una ironia exquisida.
Si ens centrem ja en el nostre escenari, penso que aquesta visió irònica no deixa de ser una assignatura pendent. Parlant amb el meu amic Jordi em va suggerir que aquesta falta de valentia a l’hora d’incorporar l’humor a la música és més aviat un tema de casa nostra, potser una característica d’una ciutat de províncies que treballa amb una música d’importació i amb una elevada por al ridícul, i que potser s’hauria de combatre una mica la “pose” i reivindicar certa desinhibició. Potser aquí ens sobren ganes de resultar transcendent i ens falta bon humor.
Sobre això, i ja per donar una primera veu als grups de Barcelona, L’Enric dels STANSTILL no s´atreveix a “sentenciar una ciutat sencera, però el que sí és cert és que com a ciutat que constantment absorbeix corrents que venen de fora, molts cops perdem la noció del que en realitat volem dir, i com a espectadors deixa d’interessar-nos el que ens estan dient. La música corre el risc de ser no més que una successió de modes sense massa profunditat i la ironia i el sentit de l’humor perden, doncs, el seu espai. Si entenem la música com un transmissor d’idees i maneres d’entendre el món, com el cinema o qualsevol altre art, crec que es important prendre’s seriosament el que ens diuen, però sempre amb la distància suficient com per entendre que no es l’única resposta. Sense anar més lluny, el hardcore, pateix bastant d’això”.
La realitat es que si parlem de la música feta a Barcelona i fem un repàs dels grups més reconeguts, a mi tan sols em venen al cap noms més aviat poc donats a l´humor i la diversió. Això m´anima a voler saber què en pensa de tot això per exemple la gent d´un grup com TWELVE: “Sempre hem pensat que la falta d’ironia i autocrítica són les coses que li manquen a tota indústria musical de tot arreu, no només a BCN. I entenem com a indústria als 4 elements que interactuen per crear-la: premsa, discogràfiques, bandes i públic. Però s ha de tenir en compte que tota moda (no oblidem que la indústria genera moda per poder vendre) per si mateixa intenta fugir de l’autocrítica per poder existir, sobretot els sectors més snobistes, que sempre existiràn. Llavors per poder criticar ens hem de col·locar en un punt de vista objectiu que és bastant difícil d’adquirir, i més pel públic més jovenet. Però si ens posem tan seriosos encara costa més trobar el sentit humorístic a les coses. Creiem que, com tot a la vida, tot el que fem, el que ens agrada i el que volem es totalment relatiu, i és bàsic per qualsevol poder plantejar-te tot per poder trobar sempre coses noves que t’estimulin i no t’avorreixin”.
Sembla que es tractaria d´elevar l’humor de categoria per poder aprofitar-lo per transmetre fins i tot sentiments i idees que van més enllà d’allò superficial, com un recurs per marcar distància a l’hora de parlar de les coses crues del món i la vida, sense deixar de considerar que ho són, i no tant com un recurs per fer riure al públic. Si deixem de banda coses com els Mojinos i similars, per el que tenen de comercial, noms importants tan sols els trobem si pensem en aquests surrealistes catalans que acaben de celebrar el Figarock i que mai moren (Pau Riba, Sisa, Oriol Tranvia,…) i que, amb totes les precaucions que puguem tenir davant d’ells, sí treballen el tema. Però entre tot allò sorgit els últims anys, les principals mostres d´humor a casa nostra han vingut moltes vegades de móns un xic paral·lels al estrictament musical. Pensem en fanzines, gent com el Juanjo Saez, o les històries organitzades per col·lectius que organitza el festival F.E.A. i altres festetes on es prioritza la imatge divertida per sobre de la música. Precisament aquests últims donen suport a grups com Alma X , The Movidas o Superputa que encapçalen aquesta nova etiqueta del “popbastard”, que deixa enrera el tontipop festiu (Fresones Rebeldes, TCR, …), amb un humor més agre i utilitzant la imatge infantil de forma més provocadora. Aquests grups, que aconsegueixen bones dosis d’espectacle divertit en el seu esforç per formar part d’una escena de grups com els que admiren (Ladytron, Peaches,…) de moment, potser mentre la cosa madura musicalment, prioritzen l’humor i riure’t una mica de les teves pròpies limitacions. I és que potser, en el fons, la música no és un bon mitjà per a la ironia o l’humor intel·ligent, per la necessitat d´un coneixement més profund del grup en qüestió: la persona, les seves idees, les lletres… I ni així, perquè particularment crec que el somriure espontani, el de la sorpresa, costa molt d’aconseguir si no és amb el gag còmic més aviat teatral que no pas musical. Com ens diu la Raquel del grup COLLISION “En un directe tot depèn de l’estat amb el que vagis a un concert, pot ser que riguis molt o que no t’ho prenguis massa bé. Una altra cosa és que coneguis més profundament la banda, en concert normalment és difícil entendre les lletres o maneres més subtils”.
Això pot fer que generalment l’humor pur i dur no sigui una opció musical gaire estesa, i la majoria de grups l’utilitzin com a simples pinzellades, perquè potser com ens diu el Mark del grup DORIAN “La ironia és una eina fonamental per explicar la realitat que t’envolta perquè actua com a contrapunt al dramatisme. Si la teva música és només dramàtica o transcendental es fa embafadora i no arriba a transmetre del tot”. Però no deixa de ser una eina complicada, com ens diu el Felipe de la COLA JET SET, “heus aquí la paradoxa: qui es pren massa seriosament el fer riure, normalment té molt poca gràcia. Les cançons “gracioses” amb música “ramplona” són com un acudit, la segona vegada ja te’l saps i no rius i si la música no és bona…”. L’Enric, membre dels STANDSTILL, l’encerta en creure que el que s’ha de fer és “prioritzar un discurs més o menys coherent, i la ironia no deixa de ser una eina. Una esmolada i precisa eina però que necessita defensar alguna cosa. Inclòs l´humor més negre o el més àcid necessiten d’alguna direcció”.
En el fons, l’humor no deixa de ser una cosa que espanta els creatius, perquè fàcilment pot fer-te perdre la consideració de grup seriós, segurament perquè, com sempre, aquí ens falten bons referents. “Creiem que a Barcelona hi ha força sentit de l’humor i de la ironia. El que passa és que sempre es va amb molt de compte per no caure en el “petardeo” gratuït, cosa que em sembla bé perquè d’això ja n’hem tingut prou” (Mark). No us recorda a la història dels idiomes? Allò de que és complicat sentir a un grup cantar en castellà o català perquè tenim un background força xungo? Però bé, ningú ha dit que sigui una feina fàcil, ni que cap recurs sigui millor que altre i és que “fer riure amb la música sense caure en el ridícul o la vulgaritat… de vegades sembla impossible”, ens diu el Felipe.
Potser el problema, com ens diuen THE PINKER TONES, està en que per a molta gent “és difícil prendre’s a la lleugera quelcom que t’ocupa les 24 hores al dia, i t’omple de satisfaccions i decepcions i, a la fi, s’ha d’entendre que la música és abans que tot el nostre mitjà d´expressió. Però també és molt sa aprendre a riure d´un mateix, i alleugerir-se una mica el pes totes les coses en general… tot passa… tot s’acaba i torna a començar amb una altra forma…”. En la mateixa línia estan els Che Sudaka. “Como dice un viejo y conocido refran : “no te tomes en serio algo que no te haga reir” La musica en si, es tan pero tan divertida que vale la pena tomarsela muy en serio, dedicándole corazón y trabajo.” En el fons, tothom és conscient de les possibilitats del recurs de l’humor perquè tampoc deixa d’estar mal vist no tenir cert sentit de l´humor, necessari moltes vegades per a treure ferro a pretensions més elevades intel·lectualment, i no fer que la gent pensi com el Felipe, que “a Barcelona els que s’ho prenen transcendentalment fan riure”. Així que si parlem amb els grups, ningú en vol renunciar del tot a l’hora d’escriure cançons: “Nosaltres intentem, sempre que podem, composar tenint molt en compte el sentit de l´humor… Hi han tants muscles al cos que s’activen quan riem que és la manera més barata i menys cansada de fer una mica d’esport i mantenir-se en forma… Quant a la ironia, potser no comptem tant amb ella ja que sempre va associada a la crítica, i la nostra musica intenta transmetre abans que tot bones vibracions !!!” (Pinker Tones). “La nostra música no té massa sentit de l’humor però a les nostres cançons sí que hi ha un alt component irònic” ens diu el Mark de Dorian. “A la meva hi ha molta ironia, però molt molt molt molt molt molt subtil…” ens diu el Marco de THE LINN YOUKI PROJECT. Jo, per la meva part, moltes vegades penso que a Barcelona hi ha massa transcendentalisme i poca ironia o humor a la música. Els grups més respectats solen ser allò que molts consideren com avorrits i pretensiosos, tot i que potser no és culpa de la crítica, sinó de falta de material. El Marco opina que “n’hi ha en parts iguals, però allò que es fa massa poc es mesclar les dues coses, cosa que crec que Le Petit Ramon & Terrorista aconsegueix perfectament”. Curiosament aquesta no és la primera vegada que em recorden a aquest grup, que publica els seus discs al prolífic segell barceloní Cydonia, a l’hora de plantejar aquest article. Així que millor anar a buscar-lo i preguntar-li quatre coses…
-Quin grau d’ironia i de sentit de l´humor trobem a la teva música? Ramonet (de Le Petit Ramon i Les Filles del Dolor): “Absolut. Només puc parlar de la mort (l’únic tema seriós que conec i del qual, d’una manera o altra, parlen totes les meves lletres) des de la ironia. És l’única manera de no dir cursileries ni bestieses, l’única manera de no edulcorar la realitat. No hi ha res més profund, veritable i savi que la “CARCAJADA” . La llista de referències és tan llarga com insigne: Petroni, Rabelais, Cervantes, Voltaire, Dostoievski, etc. Pel que fa a la música tots els grups que m’agraden juguen amb la ironia i llueixen sentits de l’humor molt afilats: The Kinks, Rolling Stones, Sex Pistols, Frank Zappa, Bob Dylan, Serge Gainsbourg, Blur, Soft Cell, Pixies, etc. (són els que primer em venen al cap)”.
-A la Barcelona musical hi ha massa transcendentalisme i poc humor? Ramonet: “És que crec molt seriosament que la transcendència només és abordable des de la ironia. Excepte els alemanys, la resta de mortals, quan ens posem transcendents, si no fem ús de la ironia, de cert distanciament, només diem cursileries, frivolitats i ens posem molt pesats. La música de Barcelona, així en general, no ho sé… Jo he rigut moltes nits amb músics de Barcelona, deuen d’haver-hi, no? Sí que és veritat que hi ha molt fantasma ignorant que creu que la modernitat rau en posar cara de “borde”, parlar de tendències o de la mort del pare imitant el maleït xiuxiueig fifi de les protagonistes de les pelis del Medem… Però aquests suposats transcendents, no transcendiran, són paper couché”.
-Ens prenem massa seriosament la música entre tots? Ramonet: “Sí i no. Sí pel que fa a les filiacions. Jo recordo de l’època d’Azucarillo, un tipus que em volia pegar per “fer malbé” un tema dels Deep Purple. Són putos fonamentalistes. I sí, aquí n’hi ha massa. A més, com que aquesta ciutat provinciana té especial tendència a copiar estils de fora i no a inventar-los, doncs imagino que no s’atreveixen a mesclar gèneres que de fet no són seus. En canvi, ens ho prenem molt poc seriosament com a cultura real. Tothom paga el pa o el diari, però encara hi ha molta gent que creu que els músics s’alimenten dels cacauets que ens tira el públic. Com a l’edat mitja. Igual”.
-Què en penses, dels grups que prioritzen l’humor i la comicitat? Ramonet: “Si és onda pallassa del tipus Tractor Amarillo o No me pises que llevo chanclas i totes aquestes coses, ho trobo repulsiu i, a més, mai m’han fet gràcia. La comicitat tal qual, en música ja no m’interessa tant. En canvi, crec que tot músic intel·ligent (com tota persona intel·ligent) té sentit de l’humor i el transmet. La ironia i l’humor en un espectacle musical no és tant una lletra o una “pose”, com una actitud, una manera de presentar-te. Sí és així, em sembla fantàstic”.
-Com en tot, fer riure amb la música (sense caure en el ridícul o la vulgaritat) és més complicat que fer plorar? Ramonet: “Suposo que sí. Per plorar n’hi ha prou amb veure com està el panorama. En canvi, fer riure costa una mica més. Jo és que sempre he fet riure els que me envolten. Trobo que és el canal de comunicació per excel·lència. Deu venir de família. Les últimes paraules del meu besavi just abans de morir, en recuperar uns instants la consciència i veure’s la màscara d’oxigen ficada a la boca van ser: “Uno, dos. Aquí Ràdio Andorra”. Una mort fantàstica, no?”
La conclusió és que l’humor està en les persones, segurament en totes, però és un element que pocs saben utilitzar amb la gràcia de la naturalitat. “És molt difícil fer riure amb la música. Molt més que amb el cine o el teatre. El que sí que es pot fer és arrencar un somriure de complicitat, transmetre sentiments positius, cosa que tampoc està gens malament” (Mark). “Crec que amb la musica el mes fàcil és fer “passar una bona estona” i es igual de difícil fer riure o fer plorar. som una minoria els que escoltem música deixant-nos influenciar per l’estat d’ànim o el missatge d’un tema. Depèn molt de la predisposició de cadascú: és tant fàcil “trunxarse” amb temes de Gigatron i plorar amb temes de Palace, com dir que els primers son massa tontos i els segons infinitament avorrits” (Marco).
La segona conclusió és que potser el millor humor està al mirall “Si el que hace música para divertir se divierte también, se recibe buena onda. Ahora, si el que lo hace no se rie de si mismo, resulta empalagoso” em diuen els Che Sudaka. En definitiva, sé que molta paraula i posa cosa. No sé si té cap sentit plantejar-se aquests temes, perquè en el fons, es tracta de que cada grup faci el que vulgui i d’alguna manera l’escena musical no deixa de ser representativa d’on neix. Com ens diu la Raquel de Collision “Fer les coses seriosament no té perquè voler dir que els grups siguin transcendentals. Igual que hi ha grups per riure i d’altres que fan riure. El guai és que veient un concert t’adonis que se t´escapa el riure per com estàs gaudint, independentment de si els del grup estan tocant en tanga de lluentons vermells, no? La ironia radica bàsicament en no intentar donar-nos massa importància a nosaltres mateixos. Fer la nostra i no pensar gaire en les conseqüències. Viure als 30 de la mateixa manera que als 18 ja té tela… I a sobre seguir fent rock… sense guanyar un duro… bé… no sé si riure o plorar, hahahaha!”.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.