e Entrevista: Standstill |Nativa
Skip to content


Entrevista: Standstill

Escrit el 09/09/2004 per Marc Lloret a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: , .

Nat 22 set_04 Marc Lloret

El grup de rock que estàvem esperant

Standstill fa un doble mortal i, clavats a terra, presenten un dels millors discs de rock (d’aquí, d’allà i d’arreu) que un ha escoltat des de fa temps. Aconseguir fer vibrar amb guitarres i ritmes contundents està a l’abast d’uns quants; fer-ho amb un discurs intel·ligible és patrimoni de molt pocs. El grup, que pren el nom d’una cançó dels Gorilla Biscuits, porta mesos presentant el seu nou treball “Standstill” (B-Core, 2004) i mostrant l’experiència d’un projecte que ja té vuit anys. Vuit anys i encara cap d’ells supera els 30… Queda carrera per anys, i més encara quan se sap que el grup ha patit canvis i més canvis i que per arribar a l’actual formació, han hagut de passar pel grup quatre membres més que ja no hi són.

El nostre interlocutor és el vocalista Enric, l’únic membre fundador. En aquest tercer disc homònim (“ara som més Standstill que mai”) la veu continua amagada en el magma instrumental, però no es perd detall de les seves qualitats vocals i del seu personal frassejat. “M’han sortit trucs del hip-hop sense ser-ne conscient”.

Comenceu el 96?… són vuit anys… i només en falten 2 pel 10è aniversari. Mireu molt enrera? Sou conscients de tot el que heu fet en aquests 8 anys?

T’he de dir que és la primera vegada que m’adono de la proximitat dels deu anys. Recordo quan començàvem a tocar que vam anar al concert de l’aniversari dels deu anys de Subteranean kids, mític (per a mi) grup de hardcore barceloní a la sala Arzobispo, i recordo que em semblava una cosa impossible, un monstre. Vist des de dins, evidentment, perds qualsevol tipus de perspectiva i l’únic que pots fer és mirar sempre endavant. Els únics moments en els que m’he plantejat el que hem aconseguit com a grup, i a més sense arribar a cap conclusió, ha sigut en els moments en els que ha perillat el futur de la banda, que, com et pots imaginar, han sigut varis.

És evident que, com qualsevol altre grup, heu evolucionat. Però no és gaire habitual gaudir d’un grup amb una trajectòria de tants anys i és interessant saber com entén el grup l’evolució que ha viscut. Ha estat la inèrcia? Tot sorgeix de forma natural? És la senzillesa una de les mostres que un grup ha madurat?

Va arribar un moment, a mig procés de composició de l’ionic spell, que realment ens vàrem adonar que el que ens venia de gust tocar, el que ens sortia, i que és fruit en el fons de la música que escoltes, era diferent d’allò que s’esperava de nosaltres. Vam tirar endavant i des de llavors fins ara… L’evolució premeditada no té sentit, o almenys tal com entenem nosaltres el grup. I suposo que aquest fet ha anat guanyant rellevància a mida que els gustos dels cinc membres han anat divergint amb el pas del temps.

En aquest tercer disc una de les diferències claus són les lletres en castellà. Respon a la necessitat de fer-vos entendre? Feia temps que ho volíeu fer però no trobàveu la manera? En quin moment us plantegeu el canvi de llengua?

La veritat es què la necessitat de fer-nos entendre, si més no, la sensació de que t’estàs fent entendre, encara que de vegades sigui enganyosa, va aparèixer amb el Memories Collector. Sense arribar ni a plantejar la possibilitat de canviar d’idioma, vam incloure un curtmetratge amb un text fet amb trossos de les cançons i intentant explicar l’esperit del disc.

Quan va tocar posar-se amb el nou ens vam trobar amb que tenia una cançó escrita en castellà (poema n·3), que no sabia ni perquè serviria i em vaig adonar que m’era ja molt difícil posar-me a escriure en anglès després de la llibertat que m’havia donat posar-me a escriure en una llengua que dominava. Vam parlar-ho i tots vam opinar que era un canvi arriscat però coherent. El primers assaigs ja ens van demostrar que era un canvi positiu, que condicionava la veu però que això no havia de ser un problema, sortíem dels assaigs cantant les cançons per primera vegada, i ens vam convèncer.

Seguint amb el tema de les lletres. Creus que són els prejudicis i la necessitat de significar-se els dos motius pels quals la majoria de grups que han sorgit de l’escena independent de BCN ho han fet cantant en anglès? Perquè ara està bé el castellà i fa cinc anys no era tan ben rebut?

El problema és que els grups ni ens ho plantegem, això. És inèrcia, simplement. Tu vols d’alguna manera assemblar-te a tal o a tal altre grup, i ho fas. Aquesta, si més no, és la nostra experiència. Tot és qüestió dels referents que tinguis, i cada nova fornada de grups, doncs en té de diferents. Segurament Planetas, La Buena Vida… per un costat i Sober per l’altre faciliten que als grups nous no els soni a “chino” això del castellà.

Composeu tots junts al local? Porteu idees? Hi ha un únic compositor?

El procés ha canviat amb el canvi d’idioma. Abans bona part dels discos  sortia d’improvisacions al local. Ara, com que tendim més a fer cançons més compactes i autònomes, és molt important el treball previ, individual, que es fa a casa. Molts dels temes del disc han sortit a partir d’esbossos de veu i acústica. Això sí, mai ningú li ha dit a algú altre el que ha de tocar. Ens respectem molt en aquest sentit. Les lletres les començo a escriure abans del local i les remato quan la música està acabada.

Tercer disc homònim, clàssica pregunta: el nom és una declaració de principis del nou rumb? Standstill ara és realment Standstill?

Més aviat vol dir que ara som més Standstill que mai, perquè ara ens expressem millor. La nostra personalitat com a banda ara es pot entendre més i alhora nosaltres ens hi sentim més identificats. A més, en el moment en què escrius sobre allò que et passa i allò que penses, el fet de dedicar-te exclusivament a la banda ha fet que fins i tot les cançons parlin explícitament de nosaltres i de perquè fem això. Sembla una resposta fàcil però no ho és, només cal veure la quantitat d’ex-membres que tenim.

En el full promocional es parla de Standstill com un grup que està tan a prop del rock d’avantguarda com de la tradició de la música negra. M’agradaria que expliquessis la segona referència, encara que no ho hagis escrit tu…

En aquest disc, han canviat varies coses, i una d’elles és el tractament de la base rítmica. En aquest sentit el baix i bateria ara van completament agafats de la mà, fent coses més simples i més rítmiques, amb més groove. La manera de tocar el baix de l’Elías i també el Ricky, amb el temps, han anat incorporant elements del jazz i el funk, i li dóna a les cançons un estil diferent i que d’alguna manera ha estat influït per la música negra, encara que tampoc li donaria gaire importància. De veritat, se’ns feia difícil definir l’estil que fèiem en aquest disc.

En aquests anys heu tingut temps també de participar en projectes teatrals. M’agradaria que expliquessis l’experiència, com sorgeix, quina és la dinàmica de treball, quines són les sensacions que es viuen i què té de diferent amb el directe habitual?

Com tot, sorgeix d’una trucada telefònica d’un senyor que es deia Rodrigo García i que resulta que dirigia una companyia de teatre a Madrid, la Carnicería. No teníem ni puta idea de qui era i resulta que s’ha convertit en una eminència al mon teatral. De fet, ara al setembre inaugurarem la Biennal de Venècia amb l’última obra que hem fet. La dinàmica sempre ha estat la mateixa, ajuntar-nos durant un mes, músics, actors (algun cop animals) i director, i en base a una sèrie d’idees d’aquest, posar-nos a improvisar. Musicalment de vegades improvisar literalment i d’altres intentant adaptar les cançons que creiem més adients per l’escena. I també hem acabat omplint-nos d’espaguettis, ensenyant el cul, cantant a capella o donant-nos d’hòsties. La diferència bàsica és que en aquestes peces estàs a la disposició del cap d’un altre que, per cert, té coses molt interessants a dir.

Un cop desapareguts Aina, sembla que Standstill passa a ser el “buque insignia” de B-Core, una de les discogràfiques més sensates, coherents i interessants del país. Què podeu dir de B-Core?

Que la flota bcore crec que no necessita de cap buque insignia i que sobreviure 14 anys en aquest món tan precari és digne del Premi Astúries. És un moment molt difícil per a les discogràfiques independents i no obstant bcore està sonant més que mai. Ara mateix crec que es una sort per la música independent espanyola que bcore segueixi traient grups molt millors que la mitja del que ens arriba de fora.

Teniu consciència d’escena indie barcelonina/catalana?

Tenim consciència que hi ha molts grups i molt bons per aquí, però no m’atreviria a parlar d’una escena indie. Això no treu que tinguem molta complicitat i fins i tot amistat amb grups que coneixem des de fa molts anys, sobretot, evidentment, de bcore. Musicalment la veritat es que hi ha poques coses en comú entre nosaltres, però si alguna cosa hem après del background hardcore és a entendre el grup com alguna cosa més que música, i no necessàriament parlo de política.

Què trobeu a faltar a la ciutat a nivell musical? Sales, formació, locals d’assaig, ajudes públiques, públic…

Falten sales, sobretot petites. Falten locals d’assaig, de fet ara mateix tenim tots els trastos a la furgoneta perquè ens hem quedat sense, a la puta calle. Públic no falta, el que passa és que som una mica sonsos, hem vist massa grups i anem als concerts a veure-les venir. Ajudes públiques, no em facis riure, i més si cantes en castellà.

Quina és la resposta del disc-directe de moment?

Molt bona, i el canvi d’idioma, a Espanya ha permès que ara la gent pugui cantar més als concerts. Respecte a anteriors discos, amb aquest el nostre directe és una mica menys èpic, si se’m permet, però més intens i amb una resposta de la gent més fàcil, que és cantar. Em fa la sensació que els nostres concerts han passat de ser una experiència estètica a ser un lloc també obert a la comunicació… És difícil assimilar lletres en un concert però per primer cop molta gent s’adona que, com tothom, tenim coses a dir…

Concerts previstos

Ara marxem del 12 al 25 de Setembre a representar una obra de teatre de la companyia La Carnicería, de Rodrigo García. Primer ho farem a La Biennal de Venècia, després a Pesaro i després a Roma. El 26 actuem per les festes de la Mercè a la Bàscula… A l’Octubre anirem, amb sort, al Popkomm de Berlín i els caps de Setmana en principi anirem al País Basc, Galícia i Saragossa. Al novembre segurament tornarem a anar amb l’obra de teatre al festival de Rennes i estem pensant en tornar a Alemanya a la tornada.

Per acabar… En algun moment de la gravació us heu plantejat tornar a l’anglès?

No, no hi ha marxa enrera.

No hi ha marxa enrera.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Autors

Arxius

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )