Nat_22 set04 Jordi Oliveras
Tristos i contents
Aquest estiu em van presentar en un sopar a un bon home. Mentre menjàvem, ell, bon conversador, va buscar tema en la meva relació amb la música. “Quin tipus de música t’agrada?” em va preguntar.
Moment complicat. Què feu vosaltres en aquests casos?. Et pregunten quin tipus de música t’interessa i et sents com en un examen del col·legi o, pitjor encara, com si tinguessis que definir-te partidari d’un corrent filosòfic o d’un grup polític. No sabia com respondre: ¿concreto i em quedo curt o responc allò tant imprecís de “m’agraden moltes músiques diferents” i també sóc inexacte?
Més o menys vaig optar per la segona via. Veient els meus entrebancs i poca fluïdesa, l’altre em va voler tranquilitzar: “No. Si jo no hi entenc de música. Només era per saber de tu”. Avançat el sopar, més tard, em va fer un comentari sobre els gustos musicals del seu fill. “Jo sempre li dic que la música que escolta em sembla que es recrea en la depressió”.
Pel que em van dir, el jove era seguidor de Radiohead i bandes angleses indies, així que el comentari no em va sorprendre.
Se m’ocorre que aquests comentaris anecdòtics tenen un cert caire universal. D’una banda, la qüestió de l’especialització. Qui no s’ha trobat amb algú que, davant dels qui fem servir un vocabulari de més de vint paraules per parlar de música i esmentem trenta noms d’artistes diferents, es refugia en una pretesa ignorància cultural?
Com si el coneixement enciclopèdic ajudés gaire! Una convenció absurda, que mantenim uns i altres i fa difícil parlar de música.
D’altra banda, aquesta divisió que més enllà d’adscripcions estilístiques genera posicionaments i a cops passions: t’agrada la música trista o la música alegre? Sobre això sí que hi entenem tots. Hi ha qui li demana festa i energia a la música, i desqualifica rotundament tot el que li sembla trist i malenconiós, i qui reclama sentiment, profunditat i atmosfera, i acostuma a considerar una horterada tot el que es surti de to. Tothom opina i es defineix.
Possiblement, el tema de l’actitud vital positiva o escèptica és més important en el nostre món urbanitzat, que qualsevol altra afiliació estètica, i aquí la música segueix tenint el seu paper com a representant i catalitzadora de la nostra cultura real i les nostres preocupacions.
Qui ho diu, que la música ja no interessa?
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.