Nat 21. jul_04. Per Jordi Oliveras
Coordinador de la Xarxa de Músiques i Coordinador general de Joventuts musicals de Catalunya. La meva trajectòria va començar a la universitat, sóc doctor en Història de l’Art, especialitat de Musicologia, a la Universitat Pompeu Fabra. En determinat moment va sorgir la possibilitat de portar la gerència de la Xarxa, que llavors no era Xarxa de Músiques, era Xarxa de Música Clàssica i Jazz. Vaig ser flautista de bec i vaig portat algun cor, molt d’esquitllada.
Com veus el món de la música clàssica a Catalunya?
Es troba en una crisi de concepció. Parteix de 3 pressupòsits que fallen.
El primer és creure que la música clàssica és allò pertanyent a un gènere musical. En el món del diàleg intercultural, on ja hi ha determinades mostres de música popular contemporània que ja no són d’actualitat sinó que esdevenen clàssiques, em pregunto què és més clàssic si Beethoven o Jim Morrison, Shostakovich o els Beatles,…
El segon és que ha concebut aquesta música com quelcom fora del temps. Sembla com si els anomenats clàssics haguessin viscut en un món que no és aquesta realitat. Això parteix d’un mite: el mite que el compositor creava una sèrie d’obres que el públic de la seva època no entenia i que, passat un temps, es passava a entendre. Avui en dia, sabem que ni Beethoven ni Brahms ni Wagner eren tan incompresos com semblava, i que va ser precisament amb el fenomen de les avantguardes, i sobretot amb la figura d’Arnold Shoenberg, que es va instaurar aquesta falsa idea.
I el tercer, és que s’ha entès la música com un retrat extern d’unes obres que se succeeixen en la història de la música, com si no s’haguessin interpretat, no haguessin tingut una recepció i una sèrie de components que no són la mateixa obra. Et trobes, el segle XVII, amb una sèrie d’obres que estan més properes al dixie, perquè la seva base era la improvisació, que no pas allò que ens ha arribat amb la partitura. L’intèrpret no era un senyor que estava al servei d’aquesta mena de geni connectat amb la divinitat que és l’autor sinó que l’intèrpret feia el mateix que fa un intèrpret de jazz o de pop-rock. L’intèrpret té tot un paper creatiu.
Aquestes concepcions que critiques fonamenten la imatge de la música clàssica com a música d’intèrprets que simplement reprodueixen unes partitures.
Totalment d’acord. El que passa és que poc a poc l’intèrpret de música clàssica ha anat coneixent una mica la tradició. I particularment aquest punt que et deia de la improvisació. Hi ha un fenomen que va trencar amb això, que és el de la música antiga. Es produeix a finals dels seixanta en un cercle anglès i flamenc, que descobreix que la música que ens han llegat en una sèrie de manuscrits, no es tocava amb els instruments que ara coneixem, ni amb les orquestres d’ara. I comença a reivindicar-se el paper creatiu. L’intèrpret no és el simple servidor del compositor. El músic ja no és el senyor amb corbata de llacet que toca com hagués volgut Beethoven, sinó que és un hermeneuta que interpreta gràcies a uns coneixements i formació que no s’han rebut a l’acadèmia. On va sorgir aquest moviment de la música antiga? Va sortir dins del moviment hippie. Els hippies, com a moviment contracultural, refusaven l’acadèmia. Anaven amb els cabells llargs, les barbes, o amb els vestits de colors i llargs,… O comencen a crear grups, de la mateixa manera que fan els conjunts de rock. Philipp Picket amb el New London Concert, tenim el Tomás Bincley, … Tot un fenomen interpretatiu de la música clàssica però connectat amb els moments actuals.
De fet el Jordi Savall té cert aire hippie,..
El Jordi Savall era hippie. Jo he vist fotografies en una revista alemanya on se’l veia totalment hippie.
Penso que des del pop-rock també hi ha una impermeabilitat envers la clàssica, injustificada, que és peculiar de Catalunya i Espanya. Hi ha països on la relació entre diferents músiques és més natural.
Això té a veure amb l’educació. L’educació musical aquí és gairebé excepcional, tant en el clàssic com en el pop. Hi havia una pregunta que li feien al Hatebé que era quina és la diferència entre quan dirigeix la Passió segons Sant Mateu a Barcelona i quan la fa a Amsterdam. I deia: “N’hi ha una de molt clara, els qui venen a Barcelona, el 90%, possiblement no l’han escoltada mai, i els qui venen a Holanda, possiblement el 90% l’ha cantat alguna vegada”. El fenomen de la música aquí probablement el tenim una mica idealitzat.
Si a això l’hi afegim aquesta mena de solipsisme que ha alimentat la música clàssica…. El cas del Liceu. Tot i que es parla del Liceu de tots, els preus encara són prohibitius. La música clàssica, a l’Estat espanyol i encara més a Catalunya, s’ha volgut perpetuitzar com a símbol de poder. En canvi a la majoria de països europeus s’entén com a patrimoni dels ciutadans
Els joves intèrprets catalans juguen al mateix?
Hi ha de tot. Per què els enganyen. Els enganyen des del mateix conservatori.
Tot i que, evidentment comptem amb excepcions. Arianna Savall, una intèrpret formada en la música antiga, com intèrpret vocal, està fent unes cançons de cantautor, properes a una línia de new age o world music. Trobem pianistes, com Emili Brugalla, que planteja fer unes variacions Goldberg, amb una projecció de videoart, de Perejaume. Poc a poc anem canviant però encara estem molt encarcarats.
Però cada cop és més habitual trobar un violinista en un grup de pop, …
Sí, però fixat que l’esforç ha vingut des del món del pop. Perquè els del clàssic tenen un gran trauma: No saben tocar sense una partitura. Qualsevol que toca una guitarra elèctrica, al cap d’un any i mig sap improvisar, sap situar-se i sap tocar amb un grup. Un que toca un instrument clàssic, no.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.