e Entrevista: Songstore | Nativa
Skip to content


Entrevista: Songstore

Escrit el 06/06/2004 per admin a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: , , .

Nat 21 jun_04 Jordi Oliveras

Calma i tormenta

A la música de Songstore podem trobar una barreja de melodies serenes, jocs irònics i intensitat sonora. Christian Aloy és el responsable d’aquesta proposta que desenvolupa en solitari fins on pot, i en companyia fins on pot. Ens trobem en una terrassa de Gràcia i amb senzillesa desarmant, que permet parlar de coses complexes sense tenir la sensació d’estar en una universitat, em demostra que això és així per què ha de ser així.

Per què treballes sol?

Basicament per què em costa molt treballar amb altra gent.

Treballes sol a l’estudi i la composició. En directe treballes amb altra gent que també tenen el seu paper.

De moment vaig fer sol el primer disc per què em vaig quedar sense banda just quan anàvem a grabar, i amb el segón em va passar el mateix. La baixa d’un membre va provocar el desmoronament de tot el castell, i em vaig liar la manta i vaig tirar endavant. Ara toco amb gent, i és probable que acabem fent alguna cosa junts, tot i que no descarto la possibilitat de continuar treballant sol. També s’ha de dir que hi ha dues cançons del disc que no són només meves, sinó fruit de moments de col.laboració amb altres.

Hi ha una idea molt teva a Songstore, que fa dificil seguir-te?

Si, no tant a nivell musical com en la concepció del món. Tractar de transmetre tota la porqueria que portes sobre a una altra persona és molt difícil.

Parlem més de la teva actitud davant del món. Una actitud tremendista, amb un punt d’humor,… No tinc present si a l’anterior disc ja era així

Sí, en aquell cas el títol del disc no era tant global. Era més irònic, aquest és més cínic. Es dèia “El dia que la gent es va tornar mutant per culpa dels telèfons mòbils”

En quina mesura això és una actitud esteticista, i en quina mesura darrera hi ha la convicció de que el món és així i s’ha d’explicar?

Home, la convicció hi és. És el que penso. Jo ja fa temps que vaig deixar de confiar en la raça humana, inclòs en mí mateix, que sóc un fracàs com a ésser humà. Potser és una visió molt pessimista encara que intento no ser tant dur i ficar-hi una mica d’humor. Això només ho podria canviar Deu, però com que Deu no existeix, segons penso,….

La visió tremendista, la puc deduir pels títols però no concec a fons el que dius. Es una visió molt de la humanitat en general o parla més del ser interior,…?

L’ésser humà és un animal, i per tant ha de lluitar. Que lluiti gratuitament pel sol fet de lluitar, i no per sobreviure, ja és una altra cosa. La meva visió comença des d’un mateix. Què pot fer l’home per a ser cada cop més humà, si considerem que ser humà és algo bò? La meva definició d’esser humà seria “ésser multicelular que no esgota totes les seves possibilitats”. I això dona tristesa. També penso que la vida és molt més senzilla que el que fem nosaltres. Néixer, créixer, alimentar-se, reproduir-se i morir. Però ens hem envoltat d’una sèrie de coses que ens treuen d’això i inclús fan que siguem més patètics.

A l’hora de parlar d’aquestes coses, l’humor és important, no?

Si home, aquesta és una de les virtuts de l’ésser humà.

Tu optes per parlar d’això amb cert distanciament, enfotenten una mica,…

Si. No sé si això a partir d’ara canviarà, per què cada vegada s’em queda més cara de pomes agres. No estic a gust amb mí mateix i amb el que m’envolta i pot ser que l’humor s’acabi. Però mentres duri,.. potser és una de les virtuts de Songstore. Si això serveix per moure les neurones benvingut sigui.

No només l’humor, també la teva actitud, la forma de cantar, contenen una barreja de continguts tempestuosos i unes formes distants i inclús amables. Es aquest el joc que et cansa?

No havia analitzat com transmeto. Sí que si no hi haguéssin títols i lletres, la música seria algo tranquil, sense una ideologia darrera. Suposo que la impotència que té cadascú per canviar les coses et porta a veure-ho amb certa distància. Es cert que les lletres, encara que tractin temes que poden donar joc, intento que siguin metafòriques, i que cada u pugui treure les seves conclusions, encara que siguin allunyades del que jo penso. El títol mateix del disc juga amb el concepte contradictori d’un dia perfecte, però per l’extinció de l’espècie humana. No faig un llistat del que no m’agrada i ho dic així, intento donar-li la volta, fer moltes metafores, ambientar-ho suggerir, mes que explicar-ho directament.

Sobre aquest tema hi ha diferents actituds en la música. Hi ha grups que opten per la condemna frontal i la queixa clara. Dins de l’anomenat mestissatge, per exemple, potser es fa un joc similar al teu, consistent en parlar de coses tremendes amb distància, però enlloc de la teva actitud irònica, ells juguen a dir: “hi ha coses que no van, però anem a ballar”.

Sí, en aquest sentit, al mestissatge, o també al hip-hop, acostumen a tenir idees clares, però la música és més festiva. Penso que aquesta gent, encara que no comparteixo els seus gustos musicals, tenen una actitud molt de tocar de peus a terra amb la vida. L’esser occidental està molt capat per tot arreu. Sobretot amb la televisió. Només rebem estímuls i no sabem transmetre coses, ni crear, ni tant sols, quan et trepigen, protestar. Jo, per exemple sóc un covard. Em costa molt, respondre, quan es fa necessari. A vegades caiem per què no sabem enfrontar-nos a la vida tal com és. Per això aquest discurs potser és més el.laborat. Es una mena de fugida, m’amago darrera les meves cançons….. és una actitud covarda.

No, home, no. Es una actitud que han utilitzat altres artistes, i és interessant,… Està bé que proposis una certa distància saludable, davant les coses crues.

Si, però igual ho capta poca gent. Potser amb una performance de “real life” impactes molt més. M’ho hauré de plantejar,…

Quins artistes t’agraden?

Penso en Yo la Tengo que surten habitualment quan es parla de vosaltres. Tenen relació en la seva actitud amb la teva visió del món?

No. A nivell ideològic, no crec que tingui molt a veure.  Yo la Tengo, Rem,… que són els grups que m’han influit des del principi, més aviat m’han influit a nivell musical. És tot el folk-rock americà. Des de Bob Dylan, a qui no conec molt. Aquesta mena de música. Amb la base del folk americà han creat cançons de pop i de rock. Però a nivell ideològic, no sé d’on a sortit això.

D’ells agafes més la part musical, però lo altre és collita pròpia,…

Si, inclús potser m’han influit més a nivell de lletres American Music Club o Red House Painters. Yo la Tengo, el que si tenen, és que a nivell de lletres també són molt onírics. Però a nivell de lletres m’han tirat més les visions pesimistes d’aquests altres grups que et dit.

Parlem del teu gust per la tecnologia analògica,…

Més real que el digital,…

D’on et ve? Per què?

El meu gust pels instruments analògics és per què tot i que jo vaig créixer quan el boom del digital, jo sóc de la generació del vinil, de les grabadores de bobines. Per a mí el digital no deixa de ser una simulació de la realitat. Lo analògic és també una simulació. Ondes elèctriques que estimulen la realitat. Però lo digital és una simulació sobre una altra simulació. I encara que et permet molt de joc, moltes possibilitats, molts instruments i molta versatilitat, jo sóc més de toca i el que has tocat és el que queda. Per una banda la grabació analògica em porta alguns problemes, si em borro una pista, com em va passar fa poc, no ho puc recuperar, em fastidio i ho torno a tocar. Però també té les seves virtuts, et superes més. Potser lo digital et dona tantes possibilitats que no saps per on començar. Amb lo analògic, dius, tinc un orgue farfisa i faig el que puc amb ell. I treus el sò que té, que ja és maquíssim, i si vols el tractes, però com que tens allò només et bases en allò.

T’interessen el tema de l’excés de mitjans i d’informació i l’actitud simplificadora davant les coses.

Si, penso que és bàsic. Per què l’home ha passat de viure amb el seu entorn proper, el veinatge, la seva comunitat, ha viure a tot el món. I això et pot provocar un caos, amb informació de tot el món que ni et va ni et bé. Que fas amb això? L’únic que fas és despistar-te. Quan si visquéssis en un poble., i només coneixes el forner i el que necessites per viure, amb això en tindries prou. Però es clar, tenim tanta informació a l’abast, a nivell de notícies, de música també, … per una banda és bò per què coneixes altres cultures però per altra banda et desubiques del teu entorn i del que ets.

El mitjà condiciona molt la informació. Hem passat de ser una cultura oral i escrita a rebre estímuls visuals, en format de pocs minuts. I en música, igual. Rebs mogollon de música, però no té rès a veure el que rebs d’una altra part del món amb la vivència directa d’un grup.

Sí. El fet de basar-me en el folk americà té un punt de falsedat amb el que jo sóc. Igual que els que fan hip-hop en espanyol. Per nosaltres no deixen de ser joguets en les nostres mans. En certa manera és la música que he sentit, com si parlo català per que tota la vida he sentit parlar català, doncs he sentit música extrangera. Però es clar, no és algo que surti del meu context. Jo hauria de fer una espècie de flamenco-fusió, amb música alemanya, que espero que surti algun dia.

Tu tens orígens alemanys, no?

Si. la meva mare és alemanya i he sentit la música d’allà quan he estat allà. També he sentit discos de pop-rock o inclús de jazz, encara que la meva mare al venir aquí, també tenia discos de sevillanes, de rumbes, de botiga de souvenirs. A mí el que em tocaria fer és una espècie de barreja música espanyola amb música alemanya, però no. Així que en certa manera em considero un frau. Sí, per què qualsevol grup americà això ho fa millor.



Últims comentaris

  • Amós: La cultura a la qual pertanyo no pot debatre. El projecte no compensa cap mena d’esforç reflexiu donat un...
  • Mercè: Maravilloso articulo! No deberiamos, de todas maneras, preguntarnos que dinámicas de cuido podemos incorporar...
  • Lemmy Caution: Visca Meyerhold! https://en.wikipedia.org/wiki/ Vsevolod_Meyerhold?wprov=sfla1
  • María Serrano: Gracias por tu comentario Pep. Suena super interesante ese trabajo y si hay algo de él que se pueda...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )