Skip to content


Entrevista: Miqui Puig

Escrit el 05/05/2004 per Marc Lloret a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat 20 mai_04 Marc Lloret

Miqui Puig. Any 0

Està en un moment dolç. La cara de felicitat que passeja no és gratuïta. Està convençut d’haver fet un bon disc i tant els seus seguidors com la premsa així ho estan ratificant. El segell Naïve ha confiat en aquest nou treball de Miqui Puig (ex líder de Los Sencillos) i en els dos següents. Com diu ell mateix “a aquestes alçades del partit que algú cregui que tinc carrera per fer…”. I nosaltres que ho veiem.

Miqui Puig és pop pels quatre costats i el pop d’aquí el necessita. Es necessiten cançons rodones que sense pretendre-ho passin a formar part de la teva col·lecció de “favoritas”. Cançons que deixen alt el llistó del nivell del pop nacional. Gust exquisit, grans mestres, honestedat i sentit de l’humor i en directe amb una banda plena de talent jove amb membres procedents de grups com Standstill o Selenitas. Casualidades, Miqui Puig.

Alguns temes d’aquest disc fan venir a la memòria la música de Beautiful South…

Molta gent m’ho ha dit…

Evidentment també s’hi pot veure l’empremta de The Style Council o Paul Weller…

Home sí, crec que en aquest disc es nota tota aquesta educació i apareixen els meus referents. El Txarli Brown, el meu dissenyador, diu que es nota que en aquests darrers anys he estat escoltant molta música, tant sigui per la feina a la ràdio com fent de disc-jockey. Tots aquests referents són de músics que construeixen grans cançons, i jo quan vaig començar a pensar aquest disc em vaig plantejar trobar el millor del meu repertori.

Des de quan estàs treballant en solitari?

Tampoc fa gaire. Vaig desfer Los Sencillos al Juliol de 2002. Estava treballant a una sèrie de televisió a Madrid. Estava a la Sierra i baixant amb el cotxe i, casualitats de la vida, el programa de ràdio de Luis Calvo, Viaje a los Sueños Polares, va fer un especial de LeMans i el seu disc Fin, en el que deien adéu tal com ells volien i quan volien. Des d’aquell moment vaig començar a pensar en el final del grup, quan era un moment, a més, en què molta gent també em deia que havia d’anar en solitari.

I així ho vas fer, però continues treballant amb músics de Los Sencillos…

Home clar, continuo comptant amb ells pels discos, però el control de tot ara és molt més meu. La producció la he fet amb una gent, la música amb una altra i el directe l’estic preparant amb altres músics. Músics joves, amb moltes ganes.

Les cançons les signes totes tu, però compartint autoria amb JR Bernabé…

Ell ja estava a l’última etapa de Sencillos i amb ell teníem una rutina d’anar dos dies a la setmana a l’estudi i treballar junts. Pactem acords i començo a treballar les melodies. Alguns temes, com “Revival”, surten directament, i d’altres com “Tipo Loft” costen més i puc arribar a estar-m’hi uns mesos treballant-los.

Quant a les lletres, dotze de les dotze parlen d’amor i algunes amb noms propis… Què hi ha de real en aquestes històries i aquests noms?

Hi ha un 70% de realitat i un 30% de literatura. El que m’agrada molt és que hi ha gent que m’ha dit que explico coses que a ells també els hi han passat, o que s’hi senten identificats i això és molt xulo.

I cantes a l’amor des de la posició de qui surt perdent. Però no ets un ploramiques que està lamentant-se del que li han fet i de com és de difícil tot…

Sí, intento ser retratista, amb alguna cosa m’hi puc sentir identificat, però el que m’agrada és buscar un punt de tremendisme. I també suposo que és perquè m’agrada com escriuen Gato Pérez, Ruben Blades o Calamaro. Les cançons d’amor i sobretot les de desamor són les que a la gent més li arriben.

En les teves lletres tampoc hi ha rancúnia.

No, no. És el que hi ha. Va haver-hi un moment en què vaig aprendre a no cometre els mateixos errors de sempre. He après a acceptar què és el que hi ha, perquè al final la rancúnia no et serveix de res.

Si em permets dir-ho així, amb els Sencillos també vas viure la teva història d’amor i desamor…

Sí, pensa que els dos primers discos van ser un “bombazo” impressionant, i des d’aleshores sempre vam estar lluitant contra una indústria que no acabava d’entendre’ns ni d’encasellar-nos. Però una de les coses que més m’ha agradat fent la promo és trobar-me ara amb gent de la premsa que recorda l’època de Sencillos i em confessa que era fan. Fins i tot m’han arribat a citar lletres dels temes més foscos del segon disc… Jo ja he fet la meva feina. Evidentment que tots tenim les ànsies de vendre milers de discos i de tenir una vida absolutament dissipada i amb piscines i tot. Però a mi m’agrada la música i estic en aquest negoci per la música. I per a mi és molt més maco poder seguir fent discos i poder seguir anant a clubs.

Del que no se’t pot acusar és de buscar el hit fácil i de repetir fòrmules que t’han funcionat per forrar-te. Els teus més de 15 anys de carrera han estat dedicats a la cançó pop, bevent de totes les influències que les cançons et permeten…

I anant a buscar, sobretot, l’arrel de la cançó. La cançó mana: si va per aquí, doncs es fa això. En aquest disc algunes cançons van arribar molt avançades d’arranjaments, però d’altres van arribar només amb el piano i la veu i amb els productors vam pensar cada tema com si fos un petita pel·lícula. Ens preguntàvem què hi vèiem quan sentíem la cançó. Amb els anys hem après que si un tema funciona només amb piano i veu, és que funciona. Pel que fa al tema dels hits, he tingut sempre facilitat per escriure cançons comercialment agradables, però mai ho fet premeditadament. Sempre m’he negat a repetir la fórmula de “bonito es”.

El tema convidats, sembla que estigui de moda, però també dóna la sensació que existeix molta predisposició per part dels músics a intervenir en altres projectes d’estils propers o molt diferents. Per exemple, al teu disc hi col·labora Carles Belda de Pomada i sorprèn moltíssim com s’adapta.

El tema del Carles va ser molt curiós, perquè vaig anar a un concert i me’l vaig trobar i li vaig dir que m’agradava molt Pomada i ell em va dir: “que va, a mi m’agrada molt Sencillos”. I a partir d’aquí estires del fil i descobreixes que ell era un mod de Sabadell i quedes en què s’ha de col·laborar. I el truco un dia i li demano si vol col·laborar. I ell em diu “quan vols que vingui?” i “quin acordió porto?”. I quan va gravar ens va deixar a tots amb els pèls ”como escarpias”. És una de les col·laboracions que més m’agrada. Evidentment, la participació de Jeannette és tenir un mite en el meu disc. I el Diego Vasallo és l’amistat i que som fans mutus dels nostres treballs. Això de les col·laboracions pot donar la sensació que ho facis perquè necessites d’altra gent per vendre el disc, però en realitat això enriqueix un disc. I crec que estaria bé que hi hagués més col·laboracions entre músics, i d’estils encara més diferents. Per exemple, a mi m’agradaria fer una col·laboració amb la Natàlia d’Operación Triunfo. Fer un tema indie de ball seria la puta bomba amb aquesta tia. Canta superbé i té una imatge trencadora. Seria com quan la Kylie Minogue va gravar amb Nick Cave. Aleshores ella encara no era cool.

Estrenes segell. Què tal amb Naïve?

Supercontent. He tornat, em sento estimat i la gent està encantada amb el disc. La promoció que està fent Naïve és molt superior a la que he tingut mai. He signat per tres discos. I que a aquestes alçades del partit algú es plantegi que puc tenir carrera…

I ja que estem en el mes de la inauguració, què penses del Fòrum 2004?

L’altre dia vaig sentir una definició del Fòrum que em va agradar. És el Grec allargat. Jo no hi actuo però no em posaré a plorar com el Loquillo. Tampoc m’hi veig molt en el Fòrum. Ni en molts altres festivals. A més, sóc conscient que no haig d’agradar a tothom i que els festivals tenen el seu comitè assessor i el seu criteri, i estaré on hagi d’estar. Tinc molt clar que és el meu año 0. El que més buscava era tornar, i ja ho he fet.

I sospito que no sóc l’únic que no s’havia plantejat que Miqui Puig havia marxat. Les seves cançons antigues encara estan vigents i jo no havia deixat de pensar que en vindrien de noves per ampliar el catàleg pop d’aquest exsencillo que, com no podia ser d’una altra manera, és un home senzill.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Abc: Interessant reflexió. ¡ Mira por dónde!
  • iiioxoiii: La imatge pels éssers humans és forma de reconeixement més important. Crec que el problema actual prové de...
  • Guillem: A la presidenta de la Fundació Macba, Ainhoa Grandes, que demana que es freni el “desnonament”...
  • Teresa Sanz Coll: Reflexió i posicionament importants per la cultura i la ciutat. Cal implicar-nos

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )