Nat 20 mai_04 Toni Rubies
Les coses són més fàcils quan sona la música (o no…)
Things were easier when we played music! és el títol del nou àlbum de Holland Park, formació catalana que practica un rock obscur que no té res a envejar als seus coetanis de rang internacional més celebrats a Espanya. El present i el futur del rock més obscur, estrany i, alhora, sorprenent, passa per tenir en compte Holland Park i permetre al grup situar-se en el mapa destacat de la independència espanyola per mèrits propis. Ells ja han mogut fitxa en dues ocasions. La seva millor carta de presentació és el seu segon disc: Thies were easier when we placed music! (Bankrobber-2003), i la seva aposta sonora, de qualitat inqüestionable, mereix una atenció especial.
El grup català va començar a fer concerts amb una nova formació durant la gira de presentació de Things were easier when we played music! amb un baixista i un bateria nous i sense en Jaume Pla ja que, tot i que formalment segueix dins el grup, es va desvincular temporalment per centrar-se en el seu altre projecte musical, Mazoni.
Paco- Holland Park som tres bàsicament, (Paco, Ritchie i Jaume Pla) sense bateries ni baixos, i encara que de fet hem comptat amb la col·laboració d’un amic de Los Angeles, el bateria nord americà Ivan Knight, el registre del disc es va dur a terme despullat de secció rítmica. Originalment no som grup de bases. Som un grup de rock amb bases que s’incorporen segons el moment; si ho requereix el tema s’afegeixen.
Ritchie- La idea inicial era definir un patró de distorsió i soroll de guitarres obscur, un discurs proper als Jesús & Mary Chain, però finalment vam descartar la idea inicial per no identificar-nos massa amb un sol referent i quedar encasellats. Passem de fer un discurs molt similar al de cap altre grup, per molt que en el fons ens hagin pogut influir; volem concretar la nostra proposta, per això som Holland Park. D’alguna manera hem volgut donar al nostre so un toc diferencial aportant elements estranys per definir un so propi que pot ser mes estrany…
La mitjana d’edat del grup no supera els 22 anys, i recentment van descobrir un grup emblemàtic de la foscor de la dècada dels 80, de la importància i relleu dels britànics Bauhaus, la qual cosa denota que les noves generacions han pres el relleu per iniciativa pròpia, no necessàriament per la influència de germans d’edat més avançada. Els hi comento que el primer que em va venir al cap en una primera —i precipitada— primera escolta va ser el grup seminal Love and Rockets. Em diuen que no han sentit res d’ells fins ara. La diferència més notable potser és un rerefons gòtic més escorat al glam que no pas al rock d’impecable factura dels catalans Holland Park, però tot i això evidencio insòlits paral·lelismes entre la banda de David J i la dels meus companys de taula al bar que hi ha a prop del conservatori de la música. Estrany fenomen, sens dubte, el que es produeix desafiant la distància geogràfica i les barreres temporals. Quina es la principal novetat que podem trobar respecte el vostre primer disc, Wellcome To Holland Park?
P- A diferencia del primer disc, aquest el veig més compacte, gaudeix d’un so més definit, tot i la varietat musical d’alguns temes. Cada cançó te la seva pròpia personalitat, sense renunciar a un so característic de Holland Park.
R- Al grup hi ha democràcia absoluta: és una tirania de tres. En diem democràcia per la igualtat que hi ha en el pla creatiu. La nostra formació és bastant atípica en molts sentits; el nostre plantejament és diferent al de molts altres grups perquè no tenim una formació estable, i dins el grup ningú mira de perpetuar-se en complir una funció concreta.
P- Al primer disc (Wellcome To Holland Park) l’aportació d’en Jaume Pla va ser molt notable. Nosaltres vam començar fa cinc anys, cap allà l’any 98. Llavors en Jaume ja tenia enllestides les seves cançons, i en Ritchie i jo vam començar a composar i fer cançons fa dos anys, aproximadament.
R- En aquest segon disc (Things were easier when we played music!) el repartiment de les cançons ha estat dissenyat per tots tres de manera individual. El repartiment de tasques és equilibrat. Les tasques de composició i interpretació vocals ens les anem repartint entre tots indistintament. El resultat és que cadascú explora diverses facetes com a músic dins el grup. La interpretació vocal dels temes també queda repartida entre tots.
P- Tots cantem i composem. Un plantejament creatiu semblant al que feien els Beatles. Hi ha absoluta mobilitat a l’hora de treballar els components, dins la formació estàndard del grup.
R- De fet, la gent veu una mica estrany que la formació no sigui estàtica, ja que no és gaire habitual això de l’alteració en una formació estable… Jo crec que si tens una idea també està bé agafar-la, que la gent pugui entrar i sortir i pugui aportar alguna cosa. En arribar el moment de gravar el disc, ens repartim molt les tasques. Tothom toca la seva part indistintament…
P- Ens agrada fer de tot una mica. A nivell creatiu potser som més músics que no pas un grup estable… A mi m’agrada tocar la bateria i el baix, i a la resta també… però sempre ens concentrem en la cançó. Ningú te una funció estricta dins el grup, hi ha una gran mobilitat a nivell creatiu, d’interpretació, etc… La cançó mana per sobre de qualsevol altra consideració.
R- Potser ens passem més estona discutint sobre com volem que soni la cançó, i és llavors quan qualsevol assoleix una funció despreocupadament. Ens centrem en la finalitat, que és la cançó. Potser som un grup estrany en aquest sentit. El nostre plantejament pot semblar una mica estrany.
Quina es la vostra opinió sobre les xarxes de compartició d’arxius P2P?
Ho veiem bé, d’alguna manera pot servir d’ajuda per ampliar les possibilitats d’arribar al públic i donar a conèixer la teva proposta a un espectre de públic més ampli… Com a músics ens sembla bé que la nostra obra sigui compartida (no en canvi la pirateria). Però sí considerem necessari que hi hagi alguna entitat legal que protegeixi de debò els drets d’autor i de la propietat intel·lectual afavorint els interessos dels associats en lloc de beneficiar als grans artistes ja reconeguts mundialment. Creiem que el repartiment hauria de ser invers i ajudar a l’artista independent, que no disposa dels mateixos recursos a nivell de promoció i que es troba en una situació més precària.
Com ha rebut la crítica el vostre segon disc? Quina ha estat la acollida per part del públic?
R- Trobem que hem aconseguit el so que volíem, per això esperem bastant d’aquest disc però alhora som realistes i ens adonem de la dificultat d’obtenir reconeixement mediàtic. El nostre segon disc, a la majoria dels mitjans, ha passat una mica desapercebut. No hem trobat la formula per aconseguir el mateix impacte o la repercussió de què han gaudit altres grups locals com Tuesday Afternoon o Bondage —dels quals es reserven la seva opinió— i modestament creiem que si aquests grups tenen alguna cosa a dir, nosaltres també.
Pel que fa a les vostres cançons, totes les canteu en anglès?
P- De fet tenim coses en català i castellà, però de moment la nostra proposta és en anglès. Potser vam començar en anglès des del principi i no ens ho hem plantejat… Va sorgir i ara mateix és més habitual el grups nacionals en anglès (Phillipes, Sidonie canten en anglès). Nosaltres simplement vam escollir l’anglès sense pensar-hi gaire; la decisió va sorgir de forma espontània.
R- Tampoc hi ha molts referents de grups en castellà. La veritat és que hi ha molt poca cosa. Amb les cançons en castellà o en català t’agafa un rotllo estrany que no acabes de sintonitzar. Ens costa més assimilar el discurs d’una proposta rock cantada en català o castellà, malgrat que estem a Catalunya. Tot i així, a Espanya, i a diferencia d’altres països, no abunden els grups locals que canten en anglès.
P- El rock s’interpreta originalment en anglès, per defecte, per això potser vam escollir interpretar les lletres de les nostres cançons en anglès. Em costa imaginar un japonès fent cançó flamenca… Qui fa la cançó, fa la lletra i la interpreta en anglès. Potser encara no ha arribat el moment d’interpretar les cançons en un altre idioma, però tampoc ens ho plantegem. Ara mateix hi ha un boom de grups locals que canten en anglès; nosaltres vam escollir aquest idioma per expressar-nos des del principi.
Quant a les lletres del disc: hi ha una temàtica com a fil conductor? Quins temes tracteu o us han pogut inspirar d’alguna manera?
P- Les lletres tracten de temes catastrofistes, però no ens vam parar a pensar una temàtica general del disc. De fet plasmen el que ens surt al moment, poden ser una mena de critica sense reflexió previa.
R- A les lletres del disc predomina un to una mica nihilista, un xic decadent, bastant més pessimista que el nostre anterior disc Wellcome To Holland Park. Concretament la cançó “summers bugs” (bitxos d’estiu), la vam titular així per l’experiència viscuda a la passada edició del Festival Primavera Sound: tothom anava molt maco, i amb el calor surten els fashions en un escenari incomparable com el Poble espanyol.
P- També a l’últim tema, ”My headache”, el que tanca el disc, el títol va ser inspirat per un pensament com: “fa mal el cap de tant sentir merda musica i de tant grup de merda”. Al disc tot és molt inconscient: construïm les lletres de les cançons per impuls, el que et surt… Fins ara no plantegem cap mena d’història prèviament, malgrat que tampoc descartem la possibilitat de fer una cançó inspirada en una història, per exemple. Però de moment no se’ns ha passat pel cap aquesta possibilitat.
R- És com tot… Són critiques d’aquelles irracionals, et mous com per reacció. El primer disc eren cançons molt pop, a les lletres hi havia un eix temàtic més o menys definit, hi havia estrofa, etc… En canvi en aquest segon treball hem volgut trencar amb la línia de l’anterior disc. Suposo que tothom ho fa així en la música; com a resposta a un passat creatiu, vas cremant etapes i començant de noves.
Certament la vostra proposta gaudeix d’elements suficients per exhibir una personalitat pròpia sobre l’escenari. Com va anar al Festival Primavera Sound l’any passat? Quina ha estat la resposta del públic als vostres darrers concerts?
La veritat és que la una del migdia és un horari infernal. La resposta del públic als nostres concerts fins ara ha estat creixentment bona, malgrat que costa bastant que la gent s’animi a venir als concerts. El públic sembla que se li ha de posar molt fàcil. Hem tocat al Sidecar, La Boîte, les Basses, al Club Cabaret (Distrito Diagonal), al Domèstic… I tenim previstos més concerts properament, però la data d’un d’ells és encara una sorpresa…
Web discogràfica bankrobber:
https://www.bankrobber.net
—
Holland Park tocaran a l’Fnac Triangle el proper divendres 7 de maig i al Domèstic el dijous 20.
NOTA: Al mes de juliol tenen previst un concert sorpresa a la sala principal del Razzmatazz, en el marc de les sessions del Razz Club.
