Nat 18 mar_04 Jordi Oliveras
A Barcelona hi ha gent –no només musics- que troben un cert centre d’interès en músiques difícilment etiquetables, i en concret en determinada manera de fer música poc empaquetable, poc manufacturable, aparentment més lliure. Fugen de la música com a producte i possiblement s’aferren a la música com a experiència.
Segons t’ho miris, potser és l’altra cara de la crisi de la industria de la música. Davant la màxima serialització que són aquests discos tant rodonets dels que es fan milions de còpies, sumades a les còpies privades i pirates del mateix i, també, d’aquests concerts amb guions inalterables, “tan ben produits”, alguns responen amb la reivindicació d’una música en viu que només té un instant d’existència i mai més tornarà a ser igual. Em refereixo a la música improvisada, un, relativament, nou punt de referència pels qui estimen la idea d’experimentació i innovació dins la música.
Ignorant, a fi de comptes, sobre el que s’amaga darrera aquestes idees vagues sobre el tema, estableixo comunicació amb dos músics de la ciutat que poden ajudar-nos a saber-ne més, en Xavier Maristany i Ferrán Fages.
La seva relació amb la improvisació és diversa, el Ferran hi està més directament immers: “És la pràctica que realitzo des de fa molt de temps. Això si, té les seves limitacions però possibilita replantejarte la música i els aspectes que l’envolten de manera directa, sense preàmbuls…”. I el Xavier s’ho mira amb una mica més de distància: “Cada cop sóc més compositor que intèrpret, i això m’allunya progressivament de la improvisació. És condició essencial per a ser improvisador el domini d’una excel.lent tècnica instrumental i això vol dir una dedicació a l’instrument molt gran. El cert és que tinc cada cop menys relació amb els instruments, i aquests són essencials per a la música improvisada. M’agradaria arribar a poder prescindir d’ells, que el missatge sonor anés directe del compositor, de l’inventor, a l’oient, sense passar per aquesta ferralla física dels instruments. Com veus, amb aquest criteri difícilment establiré mai una bona relació amb la música improvisada. Tot i així, m’agrada molt de veure un bon improvisador, sempre en directe (no puc suportar la improvisació enregistrada, ni el mateix jazz. La improvisació només te sentit si es comparteixen el moment i l’espai)”
MÚSICA FETA AL I PEL MOMENT
Ens posem metòdics, i tractem de definir que és això de la música improvisada. “La música improvisada és aquella en que la composició és simultània a la interpretació. Es a dir, no s’escriu la música, no hi ha les dues fases habituals i successives en el temps: composició i, després, el concert, sino que, sobre la mateixa escena, les dues esdevenen el mateix” –diu el Xavier- i el Ferran afegeix: “És creació en temps real de la música que s’executa. A partir d’aquí hi ha qui ho fa replantejant-se el llenguatge o estructura musical o qui es replanteja l’instrument o font sonora.”
Això que estem dient té alguna cosa a veure amb la improvisació dins el jazz? Amb els paisatges instumentals del post-rock? Amb les rimes del hip-hop? El Ferran és crític i molt, quan es parla d’improvisació en aquests casos: “Improvisar és un risc i un risc vital, per ser més dràstics. En aquestes músiques es pot arriscar tenint un peu a terra, és clar… però mai aixecar els dos peus de terra.” El Xavier està en la línia: “La música improvisada no te, com el seu nom indica, cap relació amb músiques que necessiten d’una estructura prèvia, codificada. Només el jazz permet un tipus de improvisació. Quan parlem, però, de improvisació en el jazz tradicional, no és tal. L’estructura –ritme, harmonia- és prèviament fixada i inamovible. Només l’instrument solista improvisa, i sempre sobre una harmonia modal pactada.” I, sobre la relació entre la improvisació i altres móns, posa l’accent en la interdisciplinarietat: “Hi ha un aspecte important a ressenyar en relació a la música improvisada i és l’estreta relació que ha establert amb altres arts. Hi ha molta gent (ballarins, actors, poetes, realitzadors d’imatge) que estan íntimament relacionats amb ella.”
HI HA UNA MOGUDA A L’ENTORN DE LA MÚSICA IMPROVISADA?
Xavier Maristany.- “Hi ha gent amb dedicació gairebé plena a aquest tipus de música, tant a Catalunya com a tot arreu. Com sempre, són minoritaris i l’administració els fa un cas relatiu, però són bastant actius. En general, però, la concreció és la següent: treballen d’altres coses entre setmana (fan bandes sonores, toquen a grups “standards”, són professors, són –o haurien de ser- estudiants permanents) i de tant en tant, s’ajunten i toquen.”
Ferrán Fages.- “Hi ha gent interesada, músics que la practiquen, afèrrims defensors que la prediquen i detractors que la odien. no deixa de ser un grup minoritari i com a tal no sempre és fàcil desenvolupar-se amb total facilitat. Per a molta gent és una convicció i la viuen com a tal. Poca gent depèn econòmicament d’aquest tipus de música.”
Xavier Maristany.- “A Barcelona hi ha un munt de músics, bàsicament articulats a l’entorn d’un col.lectiu, IBA, que des de fa anys treballen per tal que la música improvisada lliure tingui un espai a les programacions. Amb tanta feina al darrera, ha acabat generant una tradició i fins i tot una identificació d’alguns espais amb aquesta música.”
Ferrán Fages.- “Jo només puc parlar de la meva generació i del moment actual en que estic prenent part. Sé que va començar alguna cosa cap als 70’s que als 80’s poca cosa i que, desde segona meitat dels noranta, ha començat a escoltar-se aquest paraula gràcies a programadors i músics locals interessats en aquesta pràctica.”
Darrerament trobo especialment interessant pensar en les correspondències entre músiques i formes de pensar, entre músiques i societats, així que els hi pregunto: Es pot suposar una determinada idea de societat relacionada amb la música improvisada? I una determinada forma de pensament?
El Xavier ens recorda que la cosa ve de lluny: “Curiosament, hi ha molta gent que identifica la música improvisada amb l’avantguarda musical, quan de fet és un mètode de composició que ve de molts segles enrere. Però el fet que són formes lliures, mai reconeixibles, sense referents, fa que sigui difícil per a un públic acostumat als cànons (el 4/4, la tonalitat, la melodia repetida, l’estructura identificable). A la llarga, això esdevé un problema: es fan concerts de música improvisada perquè el públic escolti músiques no habituals, obertes, però hi va poca gent, i això fa que en aquest concerts no es renovi gaire la gent, Hi ha el perill real, si més no a Barcelona, que es quedi en un cercle tancat.” El Ferran afirma el contingut filosòfic i utòpic darrera la improvisació: “Es pot suposar i de fet hi ha una idea al darrera. El que passa és que en el fons és contradictoria i plena de conflictes perque per molta igualtat i desjerarquització que es vulgui aconseguir, sempre hi ha conflictes de poder derivats quan es preten deixar un camp lliure de jerarquies. Sense ser tan metafísics, pel sol fet de plantejar una tradició, ja hi ha prou elements a tenir en compte.”
NOM I OCUPACIÓ
XAVIER MARISTANY
El nom és senzill, Xavier Maristany. La professió no està tan clara: músic, evidentment, però també tantes altres coses que envolten habitualment aquesta professió: compositor, professor, gestor, agitador, assessor… Cada cop m’interessa més treure la música de les sales tancades, la intervenció de l’espai públic. Des de fa uns mesos estic treballant en un concert al carrer per a molta gent, unes 3.000 persones. Es diu EL FIL HARMÒNIC i tindrà lloc el 19 de juny, dintre del Fòrum Barcelona 2004 i la Festa de la Música. L’espai: La Plaça de Catalunya, la Rambla i el Moll.
FERRAN FAGES
Em dic Ferran Fages i sóc músic improvisador desde 1998, encara que paral.lelament treballo amb composicions meves per guitarra. Estic treballant amb l’Alfredo Costa Monteiro en un projecte electrònic que es diu “cremaster”. Farem una gira per Txèquia i Eslovàquia el maig. Amb la Ruth Barberán i l’Alfredo, treurem un disc per al segell italià Rossbin aquest març. Paral.lelament estic preparant una grabació per a composicions de guitarra i faré uns concerts per França i Italia. I treballant per a la propera edició del festival Mínim a finals de maig.
NOMS I RECURSOS
Improvisadors d’aquí i d’arreu:
Ferrán Fages: Derek Bailey seria un icone viu, que a més a més està visquent a barcelona… però de casa nostra hi ha gent com Ruth Barberán, Alfredo Costa Monteiro, Joan Saura, Agustí Fernández…
Xavier Maristany: A fora: Evan Parker, Peter Brötzmann, Fred Frith, Derek Bailey, etc…. A casa: Agustí Fernández, Wade Matthews, Liba Villavechia, Joan Saura,… Els antecedents venen de molts llocs, però la música americana que segueix la tradició de John Cage (la desintegració del paper del compositor, etc…) ha tingut un ressó evident aquí.
Recursos:
Un col.lectiu:
El col.lectiu indiscutible de la improvisació aquí és el IBA. (Improvisadors de Barcelona Associats). https://collectiuiba.tripod.com
Una botiga on hi ha material:
hub_bcn : La Perla 28. www.hub-bcn.com
Un fanzine:
Oro molido (Madrid)
Festivals, programacions i espais:
Als Estats Units, la Knitting Factory ha estat un referent clar, i encara ho és.
Improvisa / Minim (organitzats pel col.lectiu IBA)
G’s club. Programació setmanal del segell G3G al Sidecar.
