Skip to content


Entrevista: Abús

Escrit el 05/03/2004 per Marc Lloret a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: , .

Nat 18 mar_04 Marc Lloret

Quedar un diumenge a la nit per fer una entrevista no és gens habitual. Veure com un músic està al teu davant parlant sense tenir temps per beure’s la cervesa tampoc ho és. Em sento culpable i des d’aquí agraeixo la paciència que va tenir Agustí Busom, el nom que hi ha darrera d’Abús, per aguantar-me.

Escoltant la gravació, tinc la sensació d’haver-lo collat molt. Gairebé dues hores de conversa poden arribar a ser esgotadores i la segona part de l’entrevista, la segona part de la cinta, delata un to cada cop més greu, dispers i pausat. Va marxar amb un somriure. Finalment estava alliberat. Podia tornar a Mèltia, el seu món personal, lluny de les aparences, les mentides, les enveges… El seu segon treball, Mèltic, em confirma la teoria.

Abús neix com a projecte paral·lel de Son, que a la vegada és un projecte paral·lel d’un grup anterior en el qual estava tocant. “Al principi a Son jo portava les cançons i dirigia el projecte. Quan Son va assolir una dinàmica de treball pròpia, i funcionava més com a grup, vaig començar a pensar en el projecte d’Abús, per fer el que em donés la gana”. A partir del 99 comença a tocar al carrer, a bars petits. Segurament el fet de quedar finalista de la primera edició del concurs Sóna 9 va fer que algú comencés a fixar-se en ell i que el nom comencés a sonar. Discmedi va enviar un e-mail interessant-se per ell com a resposta de l’enviament de la maqueta. Durant dos mesos el missatge va estar a la seva bústia sense que ell la revisés. A més, Abús estava en un moment crític, l’Agustí es plantejava continuar o no amb el projecte i la porta per sortir-se’n va estar durant dos mesos en un correu! Finalment tot va sortir bé, i Son, el primer disc, es va publicar.

Per aquest segon disc les coses han estat diferents, però no falten les històries, els moments crítics i els moments màgics. Aquestes són algunes de les claus per acostar-nos al seu univers mèltic.

Un dels conceptes més utilitzats darrerament per la premsa a l’hora de valorar els músics és l’honestedat. En la composició, en les lletres, es dóna molta importància a no ser artificial, a no entrar en estils i universos sonors de manera forçada… Veig aquest segon disc com un treball tremendament honest. Des de l’esforç per definir el teu estat d’ànim fins a la cruesa del so, sense artificis ni jocs malabars de producció. Què en penses?

És curiós perquè sempre he cregut que el músic per naturalesa no és gens honest… Venem la nostra pròpia energia i sentiments malgrat tot el que diem i fem. Som com putes i volem treballar només una hora i que ens paguin bé. Sí que puc dir que m’agrada que tot estigui el màxim de lligat possible i que tot tingui un fil, encara que només s’intueixi a cops, per on puguis lliscar-hi si vols. M’agrada cuidar tot el que faig i amb Mèltic he tingut el temps i la força d’esperit per fer-ho. Per imprimir-hi el màxim del meu segell personal, tant en la producció com en el disseny. Trobo que ja hi ha prou coses impersonals als dies grisos que ens toca viure…

Hi ha una diferència gran entre la manera d’encarar aquest segon disc respecte el primer?

Vaig estar un any composant i gravant temes. Quan tenia tot aquell material, no sabia per on començar, quin era el punt de partida. Va arribar un punt que estava molt ratllat, a més se’m va esborrar part del material que tenia gravat. Aleshores em vaig trobar al Joan Reig i com no em va veure gaire bé i després de dir-li que estava una mica “depre” i amb ganes de marxar, em va oferir una casa que té a Prades per desconnectar. I aquest va ser el punt de partida. Vaig anar a un lloc tranquil, sol amb la meva guitarra, per escriure cançons i llegir. Vaig començar a composar com si no tingués res fet, tot i que alguns temes anteriors tenia clar que havien de ser-hi.

Tenies ja la idea prèvia d’atorgar a aquest disc una idea unitària, creant aquest univers propi que anomenes Mèltia, o això és posterior?

L’embolcall és a posteriori. Després de la gravació, vaig estar dues setmanes vegetant, sense fer res. Un cop sedimentat tot i depurat, vaig començar a veure que tenia unes cançons que tenien un fil conductor més visceral i energètic. Els temes són introspectius, com a Son, però amb més ganes de treure-ho tot a fora. El detonant va ser l’agenda que vaig fer servir quan vaig anar a Moscou. Tenia notes, plans de gravació i altres coses. Quan vaig recuperar tot aquell material, em van venir ganes de explicar tot a partir d’aquí.

Pel que fa al so, continua sent fosc. És aquest el teu so? Tu t’encarregues de la producció…

Per mi, aquest és molt més clar que Son. Jo tinc aquest tarannà trist i fosc, però he tingut un estat d’ànim més positiu i crec que això és nota a Mèltic. Pel que fa al so, també tenia ganes que es notés que hi havia un treball més de banda, amb més treball de guitarres.

Els col·laboradors en aquest disc sembla que són els que havien de ser. Mantenen la seva personalitat però no desentonen amb la teva. Els vas decidir amb molta antelació? Han estat fruit de casualitats? Hi ha alguna intenció, al marge de l’artística, en la selecció?

Tothom hi ha col·laborat d’una manera desinteressada i alhora mantenint cadascuna de les seves peculiaritats. Precisament, l’única intenció era acolorir el món mèltic amb un seguit de veus que ens hem anat trobant i amb qui compartim una manera de veure les coses que ens apropa naturalment. Tot ha esta molt fluït i ningú sabia ben bé que anava a fer fins al darrer moment. A cadascú me l’imaginava per uns motius diferents i en cançons diferents i la única raó extramusical que em vaig plantejar era la de fondre gent amb qui  compartim  escena ‘alternativa’ des de fa temps com l’Àlex Torío, l’Helena Miquel i la Teresa Gea amb personatges que he pogut conèixer molt millor des que va sortir Son, el primer disc, com en Gerard Quintana (que casualment es va enganxar al tema que jo tenia pensat per ell), en Roger Mas (obsessionat per no fer de Roger Mas) i en Paul Fuster.

Ets d’aquells a qui no els agrada parlar d’influències? Sense considerar que estiguin de manera explícita, hi veig Jeff Buckley, el so de grups americans de principis dels 90, PJ Harvey…

M’encanta molta música i sobretot la del 65 al 75 pel seu esperit, però em va tocar viure el desvirgament musical i anar a concerts amb l’eclosió dels 90 descobrint gent com Pixies, Pearl Jam , PJ Harvey, Soundgarden, Alice in Chains… Sobretot americans i alguns anglesos. Sempre m’ha agradat el rock’n’roll clàssic però sempre he preferit aquella gent que sabent fer rock trenca esquemes i hi imprimeix un fort segell personal.

Estàs cansat ja de parlar del tema de la llengua en la música? Creus que ja estem en el punt de començar a oblidar-nos de l’idioma en el que canten els grups d’aquí?

Quin idioma? Per procés natural la gent que fem cançons ens crea barreres haver d’estar pensant si hem de cantar en un idioma o en un altre… Jo mateix he escrit lletres des de que composa en anglès, català, castellà, alemany i quan aprengui francès espero poder-ho fer també. Ara mateix tothom coneix (o hauria de conèixer 3 llengües al nostre país). Em sembla estúpid seguir pensant que he de cantar en català com tant estúpid el fet de cantar en anglès perquè és més modern… Collonades. Ja sé que l’idioma del rock és l’anglès, però si vull sentir música en la meva llengua mare em sembla enriquidor si es fa d’una manera natural i espontània.

Això està molt bé, però el moment en què et planteges dir coses, és difícil fer-ho si no és amb la teva llengua o amb una llengua que dominis, per aconseguir dir el que sents.

Quan jo començava a fer cançons, no pensava en tot això. Feia cançons en català, castellà i anglès… I m’agradaria fer-ho també en francès. M’agrada escriure en diferents idiomes. Vaig estudiar alemany i vaig fer cançons en alemany. Però arriba un moment en què penso que tinc una llengua materna amb la que no em sento a gust per fer música. Em pregunto perquè i em plantejo que és una bona idea treballar-ho. Com ara penso que m’agradaria tenir un projecte en castellà. Els idiomes aporten riquesa.

Tots els textos de les cançons, tenen en el llibret un breu resum que explica el tema de la cançó. Tenies por que no se t’entengués?

No, de fet m’encanta que tu puguis explicar-me què et suggereix una lletra encara que jo pensés en una altra de molt diferent. Era més aviat una necessitat d’explicar molt més del que parla la cançó i donar-li un fil que es va teixint entre totes les cançons… No parlen de coses tant divergents si te les escoltes globalment.

Gairebé tots els temes, introspectius, contemplatius o reivindicatius, comparteixen un to pessimista, trist… El tema “Temps al temps” és l’esperança, el raig de llum que cal mantenir per no deixar de tirar endavant?

Trobo que aquest disc és molt més energètic que l’anterior. He volgut escopir cap  enfora el que em passava per dins. ’Temps al temps’ és l’estat de  pau interna tan anhelat, que no em deixa gaudir el món que vivim. Un feix de tranquil·litat quan perdem els nervis. Sempre he cregut que les coses que realment paguen la pena necessiten madurar el temps adequat.

Com ha estat el procés de gravació? Has deixat espai per a l’espontaneïtat o abans d’entrar a l’estudi ja ho tenies tot clar? La sensació que dóna es de frescor, molt de moments captats…

Evidentment portes un planning a l’estudi i unes cançons preparades, però l’enregistrament no deixa de ser un conjunt de fotografies fixes d’una energia flotant i en estat de moviment. No pots pretendre que tot surti com ho havies pensat i de fet m’agrada que alguns temes canviïn a l’estudi. És on concentres l’energia de veres i on penses, ensumes i beus música… Sempre hi ha sorpreses, gent que apareix, amplificadors que rebenten…

Deixes feina per dedicar-te a la música…

Era un cicle, s’havia d’acabar i no m’aportava res. Volia concentrar-me en el disc. Ara mateix tinc pasta per arribar fins l’abril… Treballar fent la promoció hagués estat un problema darrera d’un altre.

Com veus la música a Barcelona? Estàs al dia de grups nous?

La veritat, procuro estar tant desconnectat com puc de tot plegat, per una qüestió d’higiene mental. La sobresaturació d’informació em fa restar en estat de xoc. Sempre he cregut que si t’has de trobar amb algú en el camí, te l’acabaràs trobant triïs la drecera que triïs… Barcelona vol ser massa moderna. Què està de moda ara? Doncs fem un grup d’això… No sé, potser ens empassem massa coses de fora sense pensar en fer coses reals aquí perquè la gent es bellugui i hi hagi una interrelació entre artistes. Estem segregats els uns dels altres… Suposo que això passa cada cop més als nuclis grisos que volen fer veure que són grans ciutats.

I ja per acabar, què en penses d’un dels estils-moviments que més està evolucionant actualment, el hip-hop? T’interessa? Coneixes grups de BCN de hip-hop? Recomanes alguna cosa?

Peix, peix… M’acaba posant nerviós com altres estils. Del hip hop el que més m’interessa és el ritme i la fusió que se’n pot fer amb altres estils com el jazz i el blues, i els seus orígens propers al funky i el soul. M’agraden molt discos de Cypress Hill i Herbalyser, Jill Scott, Lauryn Hill I coses més properes al jazz com Gil Scott Heron, però tot això són clàssics.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Rubén Martínez: Gracias por el comentario, Laura. No digo que sean agentes pasivos, sino que tienen una posición...
  • Laura: Tampoco podemos situar a los artistas, etc. como agentes meramente pasivos en estos procesos. En el caso de...
  • Daniel: Qué buen artículo. Ciertamente se ha hecho a veces una lectura cómoda de la situación y se ha utilizado el...
  • De gismana y que.: Si subes la colla, te oyen hasta los cantos de la barrica.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )