Nat 17 feb_04 Xavi Guillaumes
Recordo que la primera vegada que vaig escoltar als Fine!, en aquells temps encara un grup amb tan sols maquetes, vaig quedar força impressionat. Segurament, vaig pensar, en poc temps es convertirà en el millor dels grups oblidats de Barcelona. Però el camí que els va portar cap al seu primer disc també va significar un cert canvi en els plantejaments. Allò que els acostava a un so 4AD, va deixar pas a un acostament a aquesta reivindicació de la bossanova per via nòrdica que va tenir cert èxit fa pocs anys gràcies a petits bons grups importats per Siesta o a altres grups més importants, però menys interessants, importats per multinacionals. En aquell moment vaig pensar que aquest era un camí positiu i fins i tot intel·ligent, que la seva manera de fer agradaria. Però alhora era un camí molt complicat, en què era fàcil caure en l’apatia d’unes cançons de plantejaments reiteratius.
El seu disc Now that we’re alone (Strange Ones, 2002) va resultar, com a mínim, irregular, però era un primer disc. El pas següent era molt perillós, ja que podia portar-los fàcilment a convertirse en un grup més aviat de cançons boniques, fàcils i un xic nyonyes. L’alternativa era anar més enllà, aprofitar les virtuts d’una veu de gran nivell i assimilar prou influències de la bossa, del jazz o del soul com per convertir-se en un grup de gran qualitat. I em sembla que ho han aconseguit, perquè Last Fine Recordings (Strange Ones, 2004), que estarà ja a punt de sortir, és una meravella plena de cançons, ja no tan sols rodones com es podria esperar d’un grup que es defineix com a pop, sinó carregades de bona música a tots nivells.
Parlem amb el Sito, un dels responsables d’aquest disc on els Fine! s’atreveixen amb temes molt bons, però també força complexos a nivell de plantejament, i parlo tant d’influències com de producció.
És evident que en el moment en què sortien les noves cançons ens vam adonar que el disc era bastant diferent a l’anterior tant per les cançons com per la producció que teníem pensada per a cada tema. Crec que com a mínim es nota que hi ha un risc per fugir de l’estancament que suposaria fer cançons més “lleugeres” com les del primer disc. Hem jugat més amb les atmosferes i les intensitats, ens hem capficat molt més en estructurar cada cançó pensant no tant sols en la melodia sinó també en la part estrictament musical. Hi ha cançons que no s’assemblen en res a tot el que hem fet fins ara i ens encanta sorprendre’ns a nosaltres mateixos.
Certament a Barcelona el pastís musical està repartit. Si ho mirem bé, l’espai que queda entre el món de la música mestissa i la música d’èxit de radiofórmules és molt petit. Un cop escoltat Last Fine Records queda clar que per qualitat ells poden estancar-se en un públic fidel, al mateix temps que exigent, o entrar de ple al bestial món de les multinacionals.
Les expectatives crec que tots les tenim clares. Arribar al major número de gent possible. No tenim cap filiació especial amb el moviment indie, així que ens és igual qui escolti els nostres discos. Tant de bo poguéssim arribar a altres tipus de públic. Sona a tòpic però mai pensem en el públic quan fem les cançons. Potser només al moment de triar el single o la cançó de la qual traurem el clip. No tenim infrastructura per arribar al gran públic, però ja et dic que ens encantaria. El pitjor és encasellar-te intentant fer música per a un determinat públic molt concret. Al final acabes caient en l’autoparòdia.
Sempre he pensat que d’alguna manera és tan mestissa la música de grups com Fine! com pot ser-ho la de molts grups que venen amb èxit el “so Barcelona”, però és curiós com un mestissatge està més ben vist que altres.
Suposo que és un complex cultural que té més a veure amb la mania dels governs de fer-nos creure que la multiculturalitat s’acaba amb Manu-Chao o Ojos de Brujo. M’imagino que és un mecanisme de defensa contra la invasió anglosaxona.
Com deia abans, les primeres maquetes de Fine! em van fer pensar en grups com Lush. Després dels primers concerts la gent va començar a citar als Sundays, i un cop publicat el seu primer disc, grups com Club 8 eren més a prop seu que mai. Però amb Last fine recordings la seva evolució ens ha de portar a citar grups de procedència molt diversa.
Realment cadascú aporta influències molt diferents. Pensa que composem els dos guitarres i el baixista, i això acaba donant moltes possibilitats a les cançons. En el meu cas escolto molta música que no te res a veure amb Fine!: música folk de cantautors tipus Nick Drake, Kings of Convenience… Però he estat tot aquest estiu escoltant el primer disc de Goldfrapp, Jeff Bucley, fins i tot bandes com Coldplay o U2, encara que això està molt en el subconscient perquè no es nota en el disc d’una forma clara. Jo diria que estem més a prop de grups com Tahiti-80 , Saint Etienne o Moloko. De tota manera l’Alex, el Dani o la Desirée et dirien grups radicalment diferents.
Veient el nivell al qual arriben amb el seu nou disc, em reafirmo encara més en que Now that we’re alone és un disc irregular que va agafar al grup de ple en un període de transició.
És irregular en tant que és el disc de debut i les cançons formen part de períodes molt diferents. També sabíem molt poc de producció i de temes més tècnics d’estudi, i això va acabar notant-se al resultat final. De tota manera conté cançons de què estem especialment orgullosos i que de fet inclourem en els nous directes del grup.
La veritat és que no deixa de ser arriscada la seva aposta per incorporar maneres de fer del jazz, de la bossanova o fins i tot del soul, tenint en compte que entrem en mons plens de grups amb músics increïblement bons (és cert que a vegades tan increïblement bons com avorrits).
És la nostra particular manera d’entendre el pop. Ens agrada jugar amb altres estils. No necessitem ser virtuosos perquè en realitat mai deixem de fer pop, però ens agrada donar-li alguns colors o matisos bossa, funk, jazz, etc.. Però mai hem intentat pretendre fer un tema purament soul o bossa o jazz perquè se’ns escaparia de les mans.
Potser una de les raons per les quals Fine! han evolucionat tant i tant bé, és perquè una veu com la de la Desirée deu donar molta confiança a l’hora de buscar noves sonoritats o experimentar i deu ajudar a pensar que te’n pots sortir de qualsevol cosa.
La veu de la Desirée és increïble perquè tant et pot cantar un tema més jazzy com un més soul o funky o més obscur sense perdre la pròpia identitat. S’ha convertit en el senyal inconfusible de la banda i és la nostra millor ambaixadora.
Parlant de la veu de la Desirée i de flirtejar amb el soul, un amic em recorda que la Desirée una vegada va interpretar a Massive Attack en un concert del RDL, i potser estranya, però crec que és d’agrair en aquests moment no trobar intenció de sumar electrònica amb aquesta veu d’esperit casi soul.
De fet en el disc ja hem jugat amb alguns temes amb bases electròniques encara que d’una manera molt subtil. Ens agrada l’electrònica en petites dosis i és possible que continuem utilitzant-la puntualment, però som un grup de directe i no ens agrada revestir molt els temes d’arranjaments que després no podrem traslladar als escenaris.
Creieu que la música que feu, per referències buscades o no, pot agradar especialment a un públic de més edat que vosaltres? Què diríeu a aquells que us acusen de ser massa tous per la edat que teniu?
Fem la música que ens agrada. No volem semblar un grup que no som. El pitjor que et pots trobar són bandes que fan el ridícul a l’escenari intentant aparentar una “pose” que notes que no se la creuen i fan pena. Estem farts de música pseudointelectual i postmadura. Nosaltres fem POP amb majúscules i n’estem orgullosos. És molt complicat fer una melodia bonica. Això ho sap molt poca gent. Si això és ser infantil, doncs serem infantils o tous, què més dóna.
Pop! El pop busca la cançó rodona i perfecte, i si Fine! es defineixen sense complexos com un grup “pop”, segurament en deuen tenir, o en deuen buscar, la fórmula.
Tant de bo la tingués. Suposo que la cançó rodona és aquella que descobreixes però que sents que forma part de tu. És com si un altre estigués a dintre teu i descrivís la música i la lletra del teu estat d’ànim amb una precisió absolutament emocionant. En fi, que no tinc ni idea!!!
La publicació del disc estarà acompanyada per algun single o ep? No hauríeu de publicar més coses i en menys espai de temps perquè la gent segueixi més el grup?
No hi haurà single formal. El que hi haurà serà un clip que dirigirà J.A. Bayona que puc avançar que serà increïble. Ha estat un any conflictiu i difícil, amb canvis de formació inclosos, accidents de moto i altres incidents que han fet que el disc es retardés més del previst. Tant de bo els estels ens somriguin i no passi el mateix aquest any.
De totes maneres Fine! publiquen els seus discs amb Strange Ones, segurament la discogràfica de la ciutat amb millor gust i cura a l’hora d’escollir els grups, però també la menys prolífica.
Al darrere de Strange Ones moltíssima il·lusió, ganes de fer bé les coses, un tio absolutament boig per la música i que és el nostre primer fan i una molt bona disposició per mimar les seves referències com estic segur que poques discogràfiques fan. A més com estem convençuts que vendrem més d’un milió de còpies es convertirà en una espècie d’Alan Mc Gee espanyol, ja, ja!!!
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.