Skip to content


Entrevista: Balago

Escrit el 05/02/2004 per Marc Lloret a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: , .

Nat 17 feb_04 Marc Lloret

El segon pis de Balago, o com dir tantes coses sense paraules.

Una de les entrevistes que han fet amb motiu de la sortida del disc ha estat a l’estudi, on un periodista privilegiat va poder veure in situ el resultat del procés de creació de Balago a la pantalla de l’ordinador. Es va quedar tan impactat que els va recomanar que fessin totes les entrevistes amb un portàtil explicant els temes sobre la pantalla, per oferir una visió molt més real del que és el treball de composició de Balago.

No li han fet cas. La nostra entrevista es basa en les paraules, sense documents gràfics ni sonors. Però, tot i que reconec que envejo a qui va poder “veure” la música de Balago, satisfà tenir davant un dels responsables d’un disc excepcional, El segon pis (foehn 2003). Parlem amb David Crespo una de les tres cares de Balago, juntament amb Guim Serradesanferm i Jordi Soldevila.

Balago no té cantant, ni MC. No tenen lletres, però els seus temes diuen moltes coses. Saben com introduir elements “narratius” que funcionen en una història oberta i de lliure interpretació per l’oïdor. Necessiten que en els seus discs hi hagi elements orgànics. No podrien fer un disc només d’electrònica. “M’agrada que sonin guitarres, pianos. I en aquest disc m’encanta sentir la bateria acústica.”

No se senten part de cap escena, entre d’altres coses perquè no són habituals de festes ni saraus “guais”.

El David no es talla gens en dir les coses pel seu nom. Però ho diu tot amb una serenitat i una naturalitat poc habitual. Una perla: “quan veus el Silenci (programa de TV del 33), sembla que tothom qui viu a Barcelona és artista”.

“He estat tot un any currant en un disc i no puc viure d’això”, que lo sepan…

Sortiu amb un segon disc que gairebé abans de sortir al mercat 
ja forma part de les llistes de millors discs de l’any per algunes de les més prestigioses revistes especialitzades. És normal o se us fa estrany? Ho esperàveu?

Crec que això es degut a la bona acollida del primer disc erm. Com és 
l ’únic referent i hi va haver bones critiques, això crea expectació de cara
 al segon treball. Això te connotacions negatives com posar-te una pressió no desitjada mentre treballes. Aquesta és la novetat que no havíem
 experimentat mai: la pressió. Així i tot, al final hem fet el que hem volgut.

Sembla que, de moment, ningú no us ha fet el clàssic retret del 
segon disc: el primer era més fresc, és una segona part que no sorprèn com la primera… Torneu a tenir la premsa als vostres preus. Sou un grup que agrada a la premsa?

Crec que no només agradem a la premsa. Precisament
 algunes de les crítiques més emotives, constructives i interessants han 
vingut de gent desconeguda d’arreu del país (no premsa) i fins i tot de
llocs com França, Canadà, Perú o Japó.
 Nosaltres no som amics dels “amiguismes” o dels “mamoneos” que hi ha al
 voltant de la relació entre músics i premsa. Això passa i ens fa força 
ràbia. Nosaltres vivim a La Garriga i per tant estem al marge de tot això,
 aïllats del món. De fet, tenim alguna sospita que algun sector de la 
premsa no ens pot ni veure… Potser és que realment és un bon disc i les
 crítiques reflecteixen objectivament el que representa aquest disc. 
També penso que el primer disc era molt més lineal. Potser va ser una 
sorpresa pel moment en què va sortir, però em sembla inferior al nostre
 segon treball. Aquest últim és més eclèctic, està molt més treballat i a
 més representa una re-invenció del nostre so, procés bastant complicat, per
 cert. Creiem que és molt millor El segon pis, ja que aporta un punt de risc que no tenia erm. Estem contents perquè tot el que s’ha dit de nosaltres estem gairebé convençuts que és sincer. Les bones crítiques no són fruit d’amiguismes.

Quin és el procés que segueix una cançó de Balago des que 
sorgeix la primera idea fins que l’escolta qui compra el disc?

No hi ha unes coordenades ni un sistema de treball. Les estructures les
 marquen els moments, les hores que hi passes, la inspiració, l’atzar, etc.
 De totes maneres, sí és veritat que acostumem a partir del baix, guitarra o
 piano per fer l’harmonia. Normalment la rítmica i l’electrònica en general
 ve després, tot i que també pot passar a l’inrevés.
 Aquest disc, a més, ha sofert una gran feina de post-produccio en el
 tractament dels instruments un cop ja gravats.

El protagonisme del piano en aquest segon disc és molt 
significatiu, però en els crèdits no apareix cap referència al piano. De quina manera introduïu el so de piano? I a què es deu aquesta important presència del piano? El mateix passa amb la bateria. Només n’heu gravat una? La resta són samplers o bateries digitals?

Bé, en els crèdits no surt l’instrument en si, perquè el so del piano és de 
sintetitzador i aquest sí que surt. Tenim la sort de tenir un sintetitzador
 que emula bastant dignament el so del piano. No ens podem permetre comprar un piano de veritat. A més, on el posem? La meva novia ens fa fora de l’estudi… És veritat que una de les premisses en aquest disc, que servia també d’idea inicial, era abusar positivament del piano per la seva capacitat d’emocionar. És un instrument preciós que amb quatre notes (com feia Erik Satie) pot fer-te plorar. Ens encanta. També l’hem tractat i li hem posat força reverb en alguns moments i invertits per donar-li un toc mes experimental. La bateria acústica també era una de les idees que teníem al cap. La volíem mesclar amb l’electrònica. Al final hem posat bateria acústica (l’ha tocat un amic) a quatre temes, i a un d’ells mesclada amb l’electrònica. L’efecte de la mescla de bombos acústics i electrònics ens agrada molt com ha quedat. Les bateries electròniques, les hem programat nosaltres i no hem fet servir cap sampler a nivell rítmic. Sincerament, programar ritmes és feina de xinos…

El baix i la bateria seran dos elements nous a tenir en compte a 
l’hora de veure en directe a Balago?

Correcte. Ja estem treballant amb un baixista i un bateria pels directes. A 
més, aquest disc dóna lloc a la improvisació en directe i a canvis respecte 
el disc que no va donar erm.

Creieu que esteu fent música del vostre temps? Us sentiu part 
d’una escena? D’un so d’una generació?

Home, no vivim a l’any 1962. Nosaltres no estem tancats a doctrines i fem
 servir la tecnologia com un instrument més, barrejant-la amb instruments
 clàssics. Això sempre s’ha de veure com un avantatge respecte a altres
 generacions que no van poder disposar d’aquests elements i, no ho dubtis,
 de ben segur els haguessin utilitzat. El sintetitzador no és un instrument que el compres i ja ve tot fet. Té tecles que has de tocar amb un ventall de sons que pots modificar, però l’has de tocar, exactament igual que un piano. Hi ha gent que no ho té prou clar això. A més, nosaltres mai no hem utilitzat patrons ja fets de fàbrica. Això sí em sembla una aberració…
 Si ens sentim part d’una escena és perquè la premsa vol que sigui així.
 Nosaltres escoltem de tot i fem la música tal com ens surt. És clar que hi
 ha influència de grups actuals que marquen tendències, però també escoltem els grans clàssics. El millor és no estancar-se en res i veure de tot. D’això se’n diu riquesa cultural i sempre és positiva. Mira, l’ultim DVD
 que m’he comprat és un dels Smiths i un altre dels Guns’n’Roses. Potser sorprèn a més d’un, i això sí que és trist.

En aquest segon disc sembla que hi ha un ventall més ampli de 
recursos sonors electrònics. Treballeu molt el vostre so? Esteu investigant per buscar el que voleu trobar, o les casualitats i les proves a l’atzar tenen més importància?

L’electrònica ha estat més present perquè volíem que fos així i perquè el
 canvi d’estudi i d’instruments ens ha permès fer-ho.
 A nivell electrònic he de dir que El segon pis està molt treballat. Està
 ple de detalls i textures que probablement no perceps a la primera escolta,
 o que fins i tot necessites uns cascs per poder-los sentir. És feina de
 xinos, d’hores i hores davant l’ordinador muntant la rítmica i tots els
 detalls que conformen el disc, provant dins d’un ventall infinit de sons
 quins són els adequats en combinació amb la resta i donant importància a
 qualsevol detall, per poc important que sembli quan escoltes el disc.
 Realment és una feina bastant destructiva a nivell mental. L’atzar té un
 paper important en qualsevol procés creatiu, però no sempre s’ajusta al que
 estàs buscant.

Quins programes feu servir? Quin ha estat el vostre gran 
descobriment en aquest disc pel que fa a la composició  i l’enregistrament amb la informàtica?

Treballem amb Nuendo amb els seus plug-ins corresponents i alguns programes virtuals a l’ordinador. Tenim dos sintetitzadors: “Nord Lead 2” i “Yamaha cs1x”. També utilitzem un casio bastant antic model “Sampling” que ens ha fet molt servei en aquest disc i el sampler Akai Mpc2000 que només utilitzem en directe. La resta són guitarres elèctriques, espanyola i
 acústica, un baix, pedals de guitarra que connectem on volem i una taula de mescles Mackie. Per aquest disc ens vam muntar un estudi a la meva nova casa en un segon pis i vam comprar uns monitors de resposta plana per poder fer les mescles i obtenir un so més o menys professional. Per cert, el Guim (que abans tocava en una orquestra) també té un clarinet. A més, tenim altres aparells com un controlador midi, rack de reverbs i delays, etc. que no utilitzem gaire. En el primer disc vam utilitzar molt un seqüenciador de la Yamaha que ja no fem servir perquè se’ns ha fet antic. El gran descobriment és que hem après molt a nivell de Nuendo, mescles i masterització. Hem après una mica com funciona el so i ha estat divertit experimentar amb un programa d’ordinador que es diu Reaktor, on a partir de res has de crear una ona, un so pla i anar afegint efectes, LFO, etc. Has de tenir coneixements d’informàtica i d’àudio. És realment complex; és com crear un sintetitzador partint de zero. De fet, només el sap fer anar correctament el Guim.
 M’agradaria veure aquesta gent que tant menysprea l’electrònica davant del
 Reaktor o d’un programa similar…

Utilitzeu guitarres, però les intensitats no les treballeu amb el 
recurs de la distorsió.

Sí. És que abans ja vam tenir un grup on fèiem això i ens vam cansar. Ens
 avorríem de les distorsions de les guitarres, era com un recurs fàcil on, a
 més, tapes moltes imperfeccions. M’agraden més les guitarres netes o amb un punt de distorsió mínim. Ens agrada aprofitar l’electrònica quan hem de fer un crescendo, tot i que en aquest disc no n’hem fet gaires. Preferim tallar en la mesura del possible el crescendo i deixar l’oient amb les ganes, no volem ser previsibles. Hi ha un tema, “gest” concretament, on el crescendo s’ha fet amb un ride amb molta reverb. És interessant buscar altres recursos que no siguin les guitarres amb distorsió. Això no vol dir que no m’agradin les guitarres amb distorsió, però prefereixo les de Pixies que les d’altres grups, on les basen en el soroll i no en la recerca de melodies “estranyes” amb un punt de distorsió. Tant de bo sortissin més Joey Santiago o David Grubbs.

La majoria dels temes comencen amb una introducció percutiva, 
a partir de la qual van entrant elements rítmics fins que apareix la
 melodia. El tema avança amb la melodia que va creixent en intensitat amb recursos melòdics, harmònics i rítmics fins arribar al clímax abans del final. Ho veieu així? És la vostra manera de treballar?

En el primer disc, definitivament sí. En aquest últim no tant, ja que hi ha
 temes molt més curts on la melodia se’ns presenta des de l’inici com
“d’ahir” o “Aanval”. Aquest disc té temes més estranys com “el retard”, on
és difícil parlar d’estructura. Pateix uns canvis que trenquen tota regla i
 crec que això ha estat positiu en la nostra recerca de noves vies de
 creació. A vegades necessitem començar amb elements de percussió per un tema de tempos i de directe. La solució seria tocar amb cascs i claqueta, però de moment no ho fem, tot i que segurament el bateria i baixista tocaran d’aquesta forma. També crec que el fet de no tenir lletra fa que necessitis uns elements per poder desenvolupar l’estructura del tema, i en el primer disc era realment com comentes. Estem contents perquè en aquest segon disc, tot i que encara es desenvolupen alguns temes d’aquesta forma, hi ha altres temes que hem aconseguit trencar amb aquesta forma de tractar-los, i això enriqueix l’escolta.

I, ja per acabar, què creieu que és important a tenir en compte de cara al 2004? Penseu que ve algun moviment, tendència que s’afermarà el proper any?

No sé exactament què vindrà, però ja vaig dir fa temps que a això del
 post-rock li quedaven quatre dies. Només quedaran els bons i els que aportin noves perspectives. Crec que el hip-hop torna amb força (des de Cypress Hill i Beastie Boys que no havia vist una presència tan important del hip-hop). Propostes com les de Matt Elliott en el seu últim disc són molt novedoses i interessants. Evidentment els grans seguiran totalment al marge de les tendències. La paraula tendència és molt perillosa i efímera. Atenció al nou treball de Prefuse 73. Hip-hop d’avantguarda.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Linus: Jo només voldria saber on podrem trobar-lo a vostè, senyor barman, a partir d’ara per seguir aprenent i...
  • Lola: Terrible época la que vivió tu padre, tu madre, yo y tantos. A tu padre lo torturaron sin dejarle pruebas...
  • maria: Excelente.Qué bien escrito está.Mejor imposible
  • Lucas Quejido: Moltes gràcies, company! Estic content perquè, malgrat tot, he aconseguit allò que volia fer, i és que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )