Nat 16 gen_04 Marc Lloret
Un malnom (o mote) de la seva infantesa dóna nom a Refree, el projecte d’en Raül Fernández, component d’Élena i a qui se li ha atribuït el qualificatiu d’individu inquiet de l’escena musical de la ciutat, i del país.
Continua combinant la seva faceta de periodista amb la de músic, però ara es presenta com a músic que, de tant en tant, fa de periodista (dos programes a la setmana a COM Ràdio i dues col·laboracions, també a la ràdio). Afirma que per primer cop ha fet el disc que volia fer. Un disc que considera molt experimental a nivell personal, ja que ha estat un retorn al classicisme, lluny del soroll i els efectes d’Élena.
El seu primer disc, Quitamiedos (Acuarela, 2002) va arribar a les mans de Dominique A, amb qui ha tingut relació, així com amb el seu guitarrista Olivier Mellano, que ha participat en un tema del nou disc –“és un dels millors guitarristes que mai he vist, sobre tot perquè és molt imaginatiu”.
Tot i que estem acostumats a veure’l amb la guitarra penjada, afirma que ara mateix el seu primer instrument és el piano, instrument amb el que ha composat les cançons de Nones (Acuarela). De tota manera, no es troba còmode tocant el piano i cantant al mateix temps, és per això que delega en el pianista Josep Mª Baldomà (Baldo) el directe i alguns dels temes del disc. En el disc participen també vells coneguts per ell i d’altres inèdits en l’escena independent: Víctor Francisco, bateria; Federico Falkner, baix; Raül Moya, guitarra; Maria Asensio, violí; Montse Majà, cello; David Parras, tuba; Eduardo Blanco, trompeta; i Ramon Marc, saxo tenor.
Apareix a l’escena musical de la ciutat amb Corn Flakes, amb 17 anys, poc abans de la dissolució del grup i aleshores ja es comença a gestar Sitcom (un projecte amb membres de Corn Flakes i Manta Ray), del que recorda “no va ser res i va ser molt perquè ho vam fer per divertir-nos i vam acabar traient un disc amb sis o set temes i vam tocar al Bam. I ho vam fer per diversió, perquè érem amics”.
Al cap de poc ja es comença a parlar d’Élena i Romodance. “Romo és un grup que sempre em va interessat més per la part personal que per la musical. Érem un grup d’amics i era una oportunitat per veure’ns i tocar. M’agradava per la gent que érem. De fet ho vam deixar quan estàvem fent coses més interessants, però es va anar diluint i vam deixar d’assajar”. Un disc al carrer, alguns concerts memorables i poc més “i es va arribar a gravar un segon, en directe, però no es va editar”.
I ara dedicat plenament a Élena i Refree.
Ara amb Élena fem el circuit de sales al gener i parem fins el 2005. Ara tinc molta feina amb Refree i a més tenim un encàrrec pel Festival de Música de Torroella. En principi la idea era composar temes per un disc d’Élena acompanyats d’orquestra, però li hem donat la volta. El que faré és composar el disc amb en Carles Cases i serà música per una orquestra en el que Élena participarà i no un disc de pop acompanyat per una orquestra, que és el que sempre ha passat. És un projecte pel 2005 i en principi es gravarà un disc i es faran un parell de concerts.
Centrem-nos en Refree. Quan comences a plantejar-t’ho com a projecte?
La veritat és que mai no m’havia plantejat fer un projecte en solitari. Amb Élena va arribar un moment, després del primer disc, que vaig plantejar al grup la possibilitat de cantar en castellà i no va agradar la idea. Em vaig adonar que no estava utilitzant un canal de transmissió cap al públic però el grup va decidir continuar cantant en anglès. Aleshores jo vaig començar a treballar cançons en castellà. Cançons que després formarien part de Quitamiedos. Però de fet Refree, l’entitat, va començar a tenir forma en el moment que Acuarela es va interessar. Parlant amb en Jesús Llorente (responsable del segell Acuarela), li vaig comentar que estava fent cançons, em va demanar que li enviés i ho vaig fer. Li van agradar i ja està… és tan fàcil com això.
Però encara no tenies músics…
No, no. A més jo feia temps que tenia ganes de fer un disc amb primeres preses, sense punxades. I, excepte alguns temes, com per exemple on canta Françoise Breut, la resta són tot primeres preses. Altres grups ho havien fet i a mi em feia gràcia. Quant als músics, el primer disc em va servir per fer un nucli base de la banda.
Imagino que ets conscient que no és gaire habitual sortir amb la distribució internacional amb la que surt Nones i que tampoc ho és presentar el directe amb músics del nivell dels que t’acompanyen. Es pot dir que tant per la part discogràfica, com per la del management i la del directe hi ha un salt significatiu cap a la professionalitat?
Mira, jo m’he passat molts anys tocant amb amics, perquè eren amics i no perquè m’agradés la seva manera de tocar: era el que volia fer en aquell moment i n’he après molt durant aquests anys. La situació de Refree és ideal. Tinc bona relació amb els músics, perquè si no estic bé amb ells, potser no tocarien amb mi, però el més important és la música. Jo decideixo tot el que té a veure amb la música. Amb Élena, per exemple, no puc fer-ho, és un grup i les decisions es prenen com a grup. Aquest és el primer disc que he fet a la meva vida amb el que he aconseguit concretar més o menys el que tenia al cap i això és gràcies a poder treballar amb músics tan bons.
Els arranjaments dels temes són teus? Dónes llibertat als músics o els guies d’alguna manera?
Sí, he escrit els arranjaments de cordes i vents. Jo deixo força llibertat als músics i els guio en el sentit de les harmonies, estructures i si alguna cosa m’agrada o no m’agrada. Però gravant, en directe, cada presa era diferent. Per exemple, un tema com La trampa es va enregistrar tres vegades i dues no em van agradar gens, però una té molt feeling i va ser fruit de la improvisació i buscant intensitats entre tots.
Com coneixes els músics que t’acompanyen? D’on els treus?
La base són músics que ja coneixia i uns et porten a altres. Tenia ganes de treballar amb músics de jazz i gràcies al concert de The Rockdelux Experience, que em va permetre fitxar músics, vaig tenir l’oportunitat de conèixer-los i alguns han acabat participant en aquest disc. De fet quan vaig treballar per l’orquestra de RDL, també va ser molt interessant, perquè vaig tornar a escriure els temes en partitures.
Una de les coses més interessants i sorprenents és el treball de l’harmonia en la majoria de cançons.
Si és veritat hi ha moltes modulacions. És una de les coses que tenia moltes ganes de treballar. Les harmonies són definitives però quan començo a treballar els arranjaments és quan començo a pensar en les tensions, en quines notes que no són de l’acord poden entrar. Tot plegat és un treball fet amb molt de temps. Des de la composició fins que els temes estan acabats ha passat molt temps.
Com comences els temes, amb la lletra? Amb les melodies?
Començo amb la música. De vegades amb alguna idea de lletra, però que no tinc desenvolupada em surt una cançó, però normalment surt abans la melodia. Em costa fer lletres sense música tot i que m’agradaria fer-ho.
Creus que pot donar la sensació que el primer disc de Refree era el caprici del Raül d’Élena que volia fer un disc en solitari i que ara, amb Nones, demostres que és un projecte sòlid i que no era una excentricitat?
Jo crec que precisament per això el primer disc de Refree no es va entendre aquí. A França, per exemple, on no sabien res d’Élena, van col·locar el disc entre els 20 millors de l’any i a Estats Units també es va rebre molt bé. En canvi aquí va rebre uns pals increïbles. Potser ara, amb perspectiva, penso que no està tan bé com el van deixar a França o Estats Units, però tampoc tan malament com el van deixar aquí.
Però aquí hi havia una sèrie de prejudicis que a l’estranger no existien…
Jo sortia a la portada i es va pensar, ara aquest tio de què va? Es veia com un disc una mica ambiciós en el sentit més pejoratiu de la paraula. Jo reconec que el primer disc no és fàcil i té coses que a mi no m’agraden, però no és tan dolent.
En qualsevol cas, tot el que has fet ha estat rebut amb curiositat i interès. Es parla de tu com un dels personatges més inquiets de l’escena de Barcelona i se’t fa cas. És un fet no gaire habitual que suposo que valores…
Això és molt important i ho noto. El pitjor que et pot passar és creure que la teva feina és en va.
De Quitamiedos només he escoltat atentament un parell de temes i la resta del disc confesso que l’he sentit bastant per sobre. Tot i així, crec que hi ha molta diferència amb Nones, que l’he escoltat molt. Des del meu punt de vista hi ha diferències bàsicament per dos motius: les veus i les lletres.
És cert el tema de les lletres, tot i que hi ha temes de Quitamiedos que crec que podrien estar en aquest segon disc. Però la gran diferència, per a mi, és la consciència de fer un disc. Just quan va sortir Quitamiedos jo ja estava treballant en aquest. Quan feia els temes de Quitamiedos no treballava per res, treballava per mi, per trencar cadenes idiomàtiques, va ser una mica un salt al buit i es nota en les lletres que no tenia consciència d’estar treballant per un disc.
I ara també t’atreveixes amb el català…
Era un deute amb mi mateix. Sóc bilingüe i em semblava poc honest amb mi mateix fer temes només en castellà. Fins que no he estat preparat, no ho he fet. Perquè tampoc hagués estat honest fer alguna cosa només perquè és en català.
I la conversa va cap als prejudicis que hem tingut en els darrers anys amb el català i el castellà en el pop i el poc que hem investigat sobre el passat de la música en el nostre idioma. Ell en destaca òbviament Sisa, un nom que sempre surt quan es parla del seu nou disc, però n’afegeix, entre d’altres, Serrat: “té uns discos increïbles, després en té uns altres que no m’agraden gens, Per al meu amic, és inhumà”; Pau Riba “és un flipe”; o Antònia Font: “estan fent uns temes brutals”.
I també acabem parlant del país veí, França, del que hem d’aprendre molt en matèria musical. Confessa la seva devoció per la música francesa, no només pels seus artistes sinó també per la seva actitud davant la música. “A mi una de les coses que més impressiona és la música en francès. No només perquè fan música en la seva llengua i la fan bé, sinó perquè a més estan convençuts i ho fan amb una força i un convenciment brutal.”
Li costa molt no estar en coses noves i ja té 7 o 8 projectes de cançons noves. “Tindré molta feina de concerts amb Refree. Una gira per tota la península al març, després tornem a marxar a Moscou i Sant Petersburg. França a l’abril, també Itàlia… hi ha força cosa.
Per acabar, una manera de definir Raül Fernández com a músic, feta pel mateix Raül Fernández: “No entenc els meus discos com una fi en si mateixos, no entenc Élena, Refree o Romo com coses separades, sinó com part de la meva carrera. Necessito fer més discos per aprendre’n més. Tot forma part d’un aprenentatge”.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.