Nat_15_des03 Jordi Oliveras
Minories disperses
No puc dormir. Potser és aquesta cançó de Nick Cave que hem sentit aquest migdia. Encara no sé si he fet bé posant-la. La seva manera de contenir i deixar anar –que, per cert, Mishima i Ego:Trip també controlen, cada cop millor, i Astrud, amb més ironia– ha desfermat en mí el que no hauria fet un crit més estrident.
No puc dormir. Potser és que la cançó m’ha portat a aquells dies en que era més feliç sense saber-ho. Elles diuen que som uns egocèntrics. I potser tenen raó. Potser són àngels compassius –quí ho diu que no tenen sexe?– que miren amb impotència com ens mirem el melic. I nosaltres, molt de tant en tant, també sóm àngels compassius que sentim les seves incerteses.
Una colla d’egotrips que de tant en tant aconseguim només mirar-nos. No puc dormir. Potser és que ella no em contesta. Espero que em truqui. O que jo la truqui. O que elles em truquin. O nosaltres les truquem. Perque, com tu dius, les minories som difícils de cohesionar i reunir en un mateix concert. Era més fàcil quan anàvem a missa.
No puc dormir. Potser hauria de raptar-la com a una sabina (Witt?) i estalviar-te aquesta llauna. O potser està bé que ho escrigui perque sàpigues que som més els que algunes nits –no totes, afortunadament– no podem dormir per culpa d’una cançó. Un insomni que no beneïrem, però que tampoc cal ocultar com si el món fós com vol aparentar.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.