Editorial (Nat 14)

Nat_14_nov03 Jordi Oliveras

Ponts

Igual és una nèura personal, però hi ha una mena de propostes artístiques per les quals sento certa debilitat. Es tracta d’aquelles que procedint d’un entorn formal més o menys inquiet, experimental i avantguardista, també saben establir ponts amb llenguatges més quotidians, propers i tòpics.

Penso en el que per a mi va suposar en el seu moment la pel·lícula “París-Texas”, de Wim Wenders, un melodrama amb un ritme i una història que tothom podia entendre, però que a l’hora no renunciava a l’estil i reflexions existencials habituals a les pel·lícules anteriors del director. O, també, els darrers discos d’Arto Lindsay, on pot interpretar cançons d’ambient brasiler, de format assequible, sense deixar de banda tot el seu gust pel soroll i la recerca d’ambients sonors. O, per posar un exemple proper, el disc de Dedo, on Víctor Nubla, Io Casino i Pau Torres, s’allunyen per una vegada de formats que, a vegades, poden resultar de difícil connexió amb les nostres cultures musicals particulars, per presentar-nos un bonic repertori de cançons acompanyades per samplers.

Sens dubte, la recerca de nous llenguatges i formes expressives és interessant i imprescindible. Potser és un bon moment històric per reivindicar-ho, ja que en un món tant preocupat per la seguretat i la comoditat com el nostre, quelcom imprescindible com la innovació pot resultar desestabilitzador i injustament menystingut.

Però, a l’hora, cal reconèixer que és agraït que els experimentadors s’apropin ocasionalment a sons més comuns, conectant la seva recerca amb formes que ens resulten més familiars, per recordar-nos que segueixen parlant de la vida. També als qui els escoltem confiant en les seves propostes –partíceps no sempre voluntaris d’un cercle minoritari de “raros”–, ens pot resultar reconfortant sentir-nos conectats de tant en tant amb un món més ampli.