Nat 13 oct_03 Andreu Viñas
[…]
-s’ha dit que estem en una cuina? […]
Amb Sidonie comences parlant de Shell Kids –el seu últim àlbum- i acabes fent-te còmplice per organitzar una festa amb ells a la que estarien convidats –entre d’altres- els ex managers de la banda per mirar-s’ho tot des de la cuina. És el lloc on te’ls trobaries si coincidissis amb ells a una festa. Sona com el que va ser: potser una xerrada més de les moltes que tindran durant aquests propers mesos de promoció. Segurament serà una entrevista més que s’afegirà a una rutina esgotadora però obligatòria. Respondre contínuament i moltes vegades a les mateixes preguntes, repetides fins ésser loops extenuants. Segurament per això pagava la pena buscar cadira a la cuina –que no era fàcil- i escoltar el que donava de si l’espontaneïtat d’un píxel i unes hores amb Marc i Àxel de Sidonie. Intentàvem saber més coses d’un dels “ATENTION PLEASE” ansiats de la Barcelona que no para. Diuen que “no han deixat de “currar” en els últims mesos per donar per acabat un disc més a la seva carrera discogràfica”. Confessen que són les cançons que tenien, “ni una més, ni una menys”. Per tant, són dels que s’ho juguen tot a una carta. M’agrada. Continuïtat amb ganes de recrear-se més i millor en el que saben fer: cançons rodones pop al quadrat múltiple Sidonie. Pels que ja s’ho pregunten: Ni multinacional, ni independent. Han fet el que els ha donat la real gana: el disc que somiaven quan van començar a tenir clar això de que la música per ells era pop pop pop pop… ¡¡¡ANDRÉS PAJARES!!! Però també r’n’r de segle XXI agafant com a referència coetanis insígnia de la generacions que no caduquen. De vegades el disc paga el pressing que ells mateixos s’han posat alhora de fer 13 cançons perfectes però no preocupar-se. El relax arribarà en forma de la cançó que els farà donar la volta al món. Potser serà amb Shell Kids o potser amb el proper disc, però estem segurs que arribarà…
Un Fragment:
Àxel:… per què portes un mes dubtant de la portada del disc?
Marc:… i tu, perquè no estàs plenament convençut del contingut musical del disc?
A.: …no pares de treure el tema de que si la contra hauria d’haver estat la portada final. Quan saps que el musclo amb nosaltres dins era una opció unànimement molt més definitòria del que és Sidonie i aquest disc. L’altra era una opció visualment més vista i utilitzada, convencional.
M.: Revolver, Beatles, Supergrass… Ja ho sé…
A.: Entre aquestes dues portades hi ha milions… Per tant, el total és un disseny que està bé, que té molts detalls que volen parlar del contingut del disc. Aquesta t’agradarà més o menys però és molt efectiva… Pocs grups es poden ficar dins un musclo gairebé despullats, mig abraçats… I que quedi estètic i digui tant del disc amb el títol i les emocions que inclou.
M.:… Ja ho sé, però no puc evitar treure el tema per saber què opina la gent… Busco l’autoconvenciment… Tots estem preocupats per alguna cosa: tu estàs a l’etapa de si hem fet bé amb la tria de temes del disc, jo estic a la fase portada. Ara et pregunto jo. Tu trauries alguna cançó actualment de Shell Kids?
A.: Sí. [rient]
M. & Nativa: Quina?
A.: En trauria una o un parell. No… Jo ara per ara trauria Lev i encara tinc problemes per estar convençut d’haver deixat Henry’s.
M.: Això també és el bonic de l’artista. És allò que Bowie deia, que si estàs plenament satisfet després de gravar un disc és que alguna cosa falla. Si te’n vas de l’estudi amb la por, és excitant i bonic…
A.: No, una cosa… A mi m’agrada veure com ells s’exciten quan entra el riff de Lev, però trobo que no era una cançó necessària, tot i que li tinc molt de “carinyo”, perquè és una cançó molt antiga. Ara veig que no està del tot integrada en el disc… També em convencen ràpidament quan em diuen que és una vessant de Sidonie que havia d’estar inclosa en aquest disc. Aquesta psicodèlia menys basada en la melodia i més basada en el so o l’atmosfera, més amb el so del moog, la tambura…
M.: Hi ha temes que hem recuperat com aquest o com Henry’s o Sheltering in sky… Són temes molt antics.
N.: A mi, Lev no em molesta.
A.: Suposo que hores d’ara penso que si haguéssim decidit treure-la, me’n penediria tota la vida, perquè és una cançó que ha d’estar. Però és que ara estic capficat en què el disc sigui excessivament rodó i que agradi a tothom. Simplement em preocupa el fet que l’audició global del disc es faci pesada. Desitjo que la gent arribi fresca a la última, la nostra preferida…
M.: El disc havia de tenir 12 cançons i al final en va tenir 14, o sigui que no descartem res… Això que fan molts grups de presumir tot dient “teníem 50 temes i al final vam passar-los pel sedàs i només hem posat els millors”, no ho hem fet. Per nosaltres totes les cançons que teníem eren bones… O això és el que pensàvem els tres.
A.: N’havíem descartat algunes, però quan vam entrar a l’estudi, volíem gravar més del compte per descartar-ne alguna. Sempre n’hi ha alguna que no funciona. I ens vam discutir… No érem capaços de treure’n cap, però tots teníem el pànic al STOP… Que es produeixi un STOP quan la gent l’escolta un disc…
N.: ¿…?
M.: Però això és infravalorar una mica la paciència o el saber escoltar de la gent que compra el disc.
A.: Però si jo sóc el primer que ho ha fet moltes vegades… Posar un disc i deixar de parar atenció i, fins al cap d’un temps que no l’escolto amb calma, no descobreixo que hi havia una cançó que era una meravella. Per exemple: “Rings Around the World” de Super Furry Animals és llarguíssim, té 14 cançons i a partir de la cinquena cançó em decau i he d’esforçar-me per arribar a la setena o novena… Hi ha tres cançons que fan que perdis l’atenció, i tinc por que passi això amb discos tan llargs…
M.: Que el nostre no ho és, de llarg! Dura cinquanta i tants minuts. No em sembla un disc excessivament llarg.
A.: No, no, Shell Kids és enganyós perquè a part no té 14 cançons, realment en té 13 perquè una d’elles està dividida en dues parts…
[estem encara a la cuina i la xerrada continua]
N.: Qui assumeix la figura de productor en aquest disc?
M.: Va a mitges la producció amb Santos Berrocal, Florenci Ferrer i Sidonie. Producció i arranjaments.
A.: Sí. Això ve pel tipus de músics que som nosaltres. Col·laboració perfecta a nivell de producció. No crec que fóssim capaços d’acceptar les pautes o directrius d’un productor que estigués contractat per fer sonar un disc nostre. Perquè tenim les coses molt clares. El que passa és que no som grans pianistes per poder treure grans arranjaments, per això ens fem ajudar per qui sabem que ho pot fer, en aquest cas, en Florenci. Tampoc som tècnics de so com per traduir en so el que tenim al cap, de manera que també necessitem l’ajuda d’un enginyer de so que sàpiga entendre quin tipus de producció volem. Hem tingut la sort de treballar amb algú que ens ha entès perfectament. Tant en l’elaboració de les bases rítmiques com en els arranjaments de piano…
M.: Fins i tot van fer l’esforç d’escoltar-se els discos que a nosaltres ens agradaven per contextualitzar-se molt més. S’han involucrat tant o més que nosaltres perquè per a ells també era quelcom de molt important.
A.: Un repte com a estudi i com a productors treballant per a una multinacional per primera vegada…
N.: Heu notat la diferència d’independent a multinacional?
A.: Jo, on he notat més la diferència d’estar en una multinacional és en el resultat de les entrevistes per escrit…
M.: És que aquesta és la primera entrevista a dia d’avui on la primera pregunta no està basada en aquest punt…
A.: Preguntes com en què es diferencia aquest disc pel fet d’estar en una multinacional o seguireu fent el mateix que fèieu abans en directe ara que esteu en una multi?… Preguntes absurdes que demostren que en aquest país pequem d’estar tancats… Que quedi clar que nosaltres no hem de demostrar del que som capaços, ells encara ho tenen tot per demostrar…
M.: Sí, però fora de la premsa especialitzada el que busquen és això, que un grup que cantava en anglès i underground de Barcelona ha fitxat per una multinacional. Això és el que sorprèn… De moment ja ens estem acostumant, però la veritat és que cansa i molt.
A.: Un altra cosa és el tipus de promoció que féssim. Però aquest disc seria igual en una multinacional que en una independent. Perquè era un pressupost ajustat per una multinacional i arriscat per una petita. Shell Kids tal com està… En disseny i en so hagués estat exactament igual…
N.: És la millor oportunitat que heu tingut fins ara de sortir a tocar fora d’aquí?
M.: Està clar… Primer hem de treballar el disc aquí i després sortir a fora. És un dels nostres somnis. Ho hem tastat fins i tot estant amb Bip Bip. Però no hem fet una gira amb un suport potent.
A.: Només a França tres vegades…
M.: Sabem que podem defensar el directe tant aquí, com a França o com al Japó.
[…]
N.: I el Jesse on és?
M.: El Jesse ha perdut el mòbil i no sabem ni si demà vindrà a assajar!!!
A.: Què dius?…
N.: Ens desplacem cap al balcó i deixem per una estona la cuina?
[…]
a: Axel Pí
m: Marc Ros
n: André le Viny
—-
