e Entrevista: Love of Lesbian | Nativa
Skip to content


Entrevista: Love of Lesbian

Escrit el 05/10/2003 per Xavier Guillaumes a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat 13 oct_03 Xavi Guillaumes

Love of Lesbian ha aconseguit amb el seu disc “Ungravity” (Naïve, 2003) consolidar una trajectòria d’anys. Des d’aquella primera vegada que els vaig veure a una de les primeres edicions del Minifestival de Música Independent fins ara han passat força anys. Anys de sorpreses agradables, com ara la de fer de teloners dels The Cure! El seu currículum està ple de maquetes, i també de molts esforços. Admiro els grups que persisteixen, que no es mouen per buscar l’èxit immediat, i que aconsegueixen amb el temps allò que altres guanyen fàcilment, per perdre-ho després amb la mateixa rapidesa. Segurament es tracta de creure en allò que es fa. Avui parlem amb en Santi, cantant i autor de les lletres de Love of Lesbian.

La gent que us segueix des de fa anys podria pensar que heu madurat musicalment però que l’esperit del grup segueix igual. Aquest rock de guitarres amb certa malenconia que ara pot sonar molt actual, ja era a les vostres primeres maquetes.

Sí, és cert, aquelles primeres maquetes eren una declaració d’intencions, no obstant, el verb madurar em fa una mica de por. M’hi nego!

Més madur o no, “Ungravity” apareix sota el segell francès Naïve, que vol entrar amb força a Espanya. Explica’m una mica com ha estat el procés que us ha portat a treure el disc amb aquest segell.

Al principi, Naïve es limitava a treure a Espanya allò que la central de París deia, però tenien la inquietud de fer-se ressò de les coses que passaven al nostre país. Simplement crec que han esperat a que alguna cosa els convencés.

La producció del disc, amb força arranjaments, ha estat fruit de més temps i mitjans per gravar o d’un esforç suplementari vostre? De fet, està gravat als estudis de Zero Db, amb qui teniu una relació de management i segurament d’amistat després de tant de temps treballant junts…

Sí, és clar, a Zero Db som com de la casa i, tot i que la gravació i la producció va ser cosa d’un mes, comptàvem amb la flexibilitat de l’estudi per allargar o reduir les hores cada dia. Això fa que les coses flueixin. En qüestió d’arranjaments, crec que aquest cop hem intentat deixar només el que enriquia la cançó; crec que abans érem més densos i ara som més lúcids.

Desi de Fine! participa en dos temes del vostre disc i col·labora en els vostres directes. També trobem l’harmònica d’en Borja de Tuesday Afternoon i altres músics d’altres grups de la ciutat que aporten detalls al  vostre disc. Seguirà aquesta fórmula en el futur?

Bé, això de les col·laboracions és una filosofia que importem de grups de caire més electrònic com Massive Attack. A Love of Lesbian sempre hi haura finestres obertes per a persones de fora de  la banda. És una de les coses bones de la independència, fas en cada moment el que et surt literalment dels c… i només tenim com a norma que la cançó hi surti guanyant.

Aquest “intercanvi de músics” vol dir que hi ha un bon ambient musical a Barcelona o que sou quatre gats i us coneixeu tots?

(rialles) Quatre gats! Bé, coincidir a festivals fa que, tard o d’hora, acabis establint una relació amb altres grups. Però suposo que està motivat perquè molts de nosaltres tenim la inquietud de fer coses noves. Com que no ens fem rics, suplim la falta de pasta amb l’emoció de tenir un nou projecte. Les coses noves són els nostres royalties. Toma metàfora!!

Quins sentiments us vénen al cap quan ompliu una sala com Bikini per presentar el vostre disc? Potser, que com a grup “independent” heu tocat un primer sostre?

Doncs sí. Sempre pots pensar que podries omplir-lo tres cops, però un cop has assolit això, et ve la següent pregunta: I ara què? Doncs no sé, ens falta un ”morreig” amb la Madonna. Penso que Love of Lesbian seguirà creixent encara més. En aquest país, tenir gent que et segueix i poder continuar creant ja és per estar molt content, la veritat.

Aviat presentareu el vostre directe a l’Espai. Creus que comencen a caure els prejudicis que al món institucional hi havia en contra dels grups que cantàveu en anglès?

Sí, crec que les institucions s’han adonat que hi ha un cert públic que, gràcies a Déu, no té en compte banderes de cap tipus, sinó la qualitat de les bandes i allò que aquestes transmeten. També crec que comença a haver-hi més flux entre bandes que ho fan en català, en castellà o en anglès. Cada cop la història és menys sectària. Però encara hi ha molt per fer. En aquest país a vegades has de  ser reconegut a fora per començar a  ser valorat aquí.

Per què la música “mestissa” amb influències llatines o africanes està tan ben vista i, per contra, el mestissatge anglosaxó és tan complicat d’entendre com a fenomen cultural?

Crec que tot s’ha de basar en l’instint. Torno a l’electrònica. Et pot agradar més o menys, però sens dubte són els menys acomplexats en qüestió de còctels.

Tornem al vostre nou disc. El tema Macba girl destaca per dues coses: per una banda és una d’aquelles cançons rodones que agraden a la primera a tothom i, per l’altra, perquè és força diferent a la resta de cançons… És un nou camí a seguir?

Crec que té un grau de “petardeo” força interessant i que ha obert portes. Macba Girl és un d’aquells temes que quan els fas no ets conscient que formaran part d’un disc de Love of Lesbian, i per això és una bona línia. Els grups es tornen avorrits quan comencen a tancar-se en allò que ells, i no el públic, creuen que ha de ser l’estil de la banda.

Explica’m una mica això de la “noia Macba”…

Bé, la cançó te dos “protas”. La noia és una d’aquelles que pul·lulen per Barcelona amb ulleres de pasta negra i una aurèola d’intel·lectual tan frapant que sembla que es masturba escoltant Sigur Ros. I el noi passeja pel Macba al seu costat, intentant estar a l’alçada, però no fa més que fotre la pota amb els seus comentaris. Òbviament, l’únic que vol ell és cardar. I aquí ve el problema. Ella vol mirar l’exposició de “Kandinsy i la desintegració de la forma”. Mala parella.

Ja que parlem del Macba, les ulleres de pasta i Barcelona, si dones un tomb pel centre de la ciutat, pots veure que atrau la joventut de tot el món. Creus que tota aquesta moda de Barcelona com a ciutat cosmopolita ha enriquit realment el món de la música?

Sí, que gent com Manu Chao estigui per Barcelona vol dir quelcom. El primer que ha de passar perquè una ciutat sigui un focus cultural és que existeixi un respecte a l’altre, i això a Barcelona acostuma a passar. Tot i que a vegades llegeixes postures d’alguns cantants de Barcelona en contra de l’anglès que fan una mica de por.

Com veus la música “de base” a Barcelona? Vosaltres porteu força anys movent-vos, heu passat per varies etapes i en els últims set o vuit anys segur que heu vist néixer i desaparèixer grups, moviments, modes, escenes…

Crec que només sobreviuen els que saben mantenir-se al marge de les etiquetes. És a dir, Standstill ja no són un grup de hardcore, sinó Standstill. A nosaltres ens deien que fèiem música dels vuitanta. Ara per fi ens comencen a anomenar “Love of Lesbian” i prou. Les etiquetes com postrock, slow core, nu metal, etc., releguen  moltes bandes a ésser recordades amb el qualificatiu de “lo que se llevaba entonces”.

Tu creus que sobren festivals, concerts i publicacions a la ciutat però que hi falta públic?

Falten ràdios. Jo compro discs perquè els escolto, i no perquè la crítica digui que són la reencarnació del Dalai Lama en persona.

Per finalitzar, una d’aquelles preguntes estúpides… Entre tocar a un Bikini força ple de gent que va a veure als Love of Lesbian i tocar de teloner a un Palau Sant Jordi ple de gom a gom, amb què et quedes?

Telonejar per després omplir el Bikini! (rialles).

Ah! Seguiu fent la versió de “Luka”?

No, era massa power pop! Ara en fem d’altres.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Pachuco Choco: Vosaltres sí que sou GUAPOS!
  • Red Pèrill: Ets la meva reina, Roger.
  • Xavi Portalés: Ets gran Pepet! 😁🎵🐥💚
  • Empe: Sí, realmente una gran exposición de la realidad urbanística. Estuve en Estambul hace un par de meses. Descubrí...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )