Nat 12 set_03 Xavi Guillaumes
Mishima miren per la finestra d’un tren en marxa.
Lipstick Traces, el primer disc de Mishima, era pràcticament una maqueta gravada amb un 8 pistes analògic, però això no va impedir que obtingués unes crítiques boníssimes. Va ser allò que en diuen una sorpresa. The fall of public man, publicat també pel segell The Rest Is Silence, creat per membres del propi grup, representa la consolidació d’un dels grups més personals de la nostra ciutat. David Carabén, d’alguna manera l’ànima del grup, ens respon, amb la calor de l’estiu i l’ajuda d’unes copetes per suportar-lo, les nostres preguntes.
Els discs de Mishima apareixen sota l’etiqueta de The Rest Is Silence, discogràfica que heu creat vosaltres mateixos. Sembla que cada cop hi ha més grups que creen els seus propis canals per fer realitat els seus projectes. Estem en el camí d’uns artistes i alhora petits empresaris en mans de distribuïdores amb més o menys escrúpols?
No ho sé. Suposo que fem el que volem fer: música. I posem tots els mitjans perquè qui vulgui, qui hi estigui interessat, la pugui escoltar. Això és tot. No hem pensat mai en fer-nos rics amb la música. Si això ens preocupés, o bé seriem una colla d’amargats insatisfets, o bé ho deixaríem o, finalment, faríem un altre tipus de música. Per exemple en castellà, introduint elements suposadament autòctons com una mica de rumba. Ni tan sols així tindríem assegurat l’èxit comercial. Per què intentar-ho, llavors?
Què em pots explicar de The Rest Is Silence?
Res que no sàpigues. Hem publicat els tres primers discs de tres bandes de Barcelona (Mishima, Songstore i felicidadblanch) amb un considerable èxit. És a dir, no hi hem perdut calers ni se’ns ha tractat amb molta indiferència. Això és molt més del que ens podíem esperar. Per una altra banda, amb la sortida del segon àlbum de Mishima aspirem, com sempre, a sobreviure en un mercat que mai va dir que faria res més que donar-nos l’esquena.
Mishima es una banda de pop “fundamentalista”? Això ho he llegit a un comentari sobre vosaltres i m’ha fet gràcia. Pot ser un grup “fundamentalista”? En tot cas, potser això vol dir que, per sobre de tot, us interessa la vostra música més que la repercussió que pot tenir, i aquest és un camí molt complicat…
El fonamentalisme pop de Mishima l’enarborem com a resposta al principi sacrosant de l’eclecticisme i de l’obligatòria posada en dubte sistemàtica dels límits de la cançó tradicional, cosa que condueix a una lectura massa obedient o rigorosa de la crítica i del que s’espera que faci un grup musical avui dia. Som fonamentalistes en el pop perquè no hem pretès mai ni ser Radiohead, en el sentit de l’experimentació, ni Manu Chao, en el sentit del multiculturalisme.
Si dones un cop d’ull als comentaris que sobre Mishima pots trobar a la premsa musical, t’adones que el nom de Divine Comedy apareix citat reiteradament. Per contra, jo crec que la vostra música és molt més intimista, com a mínim molt més del que caracteritza la majoria de les penúltimes i força espectaculars obres de Neil Hannon. Podem esperar de Mishima un disc espectacular a l’estil “Fin de Siècle”? Fan falta més mitjans per aconseguir el disc ideal de Mishima?
Tens tota la raó. No hi ha gairebé res de Divine Comedy en la nostra música, més enllà d’una atenció a la melodia i una cura per les lletres que, si fa no fa, podries trobar en desenes de bandes. El que passa és que quan et demanen què és el que escoltes últimament o què és el que t’agrada, hauries de callar. Quan no ho fas, et passes el dia sentint que fas el mateix o quelcom semblant a la banda que has dit que t’agradava. I sí, crec que tant la nostra música com les nostres lletres aspiren molt més a la complicitat emocional i de pensament en la intimitat que no pas a una posada en escena espectacular, barroca i fins a un cert punt desentesa de l’emoció que trobes a The Divine Comedy, almenys en els seus discs més propers al musical com Casanova o Fin de siècle.
Penso, i perdona si erro molt, que més que en el relatiu èxit de propostes britàniques com Divine Comedy o Jack, l’èxit de Mishima és factible a partir de veure com grups com Tindersticks aconsegueixen omplir grans sales des de fa uns anys. No ho dic potser per afinitat musical, sinó pel fet que un tipus de cançons amb força sentiment, segur que amb un punt de desesperació o almenys no tan immediates com el que va del punk al power pop o al brit pop, arriben a un públic jove diguem-ne alternatiu, amb un tipus de cançons que abans podríem identificar amb un públic més madur.
Hi estic completament d’acord. Precisament, Tindersticks han sabut reconduir a temps una tendència que se’ls començava a escapar de les mans i que The Divine Comedy no va poder arribar a fer a temps. Crec que, en el pop, per accedir a la intensitat és millor la immediatesa de l’emoció que l’explotació de totes les possibilitats orquestrals del mateix sentiment. Qui posa una orquestra entre el cantant i l’espectador guanya en profunditat el que perd en immediatesa. No ho sé. Tu tries.
Algunes de les teves cançons intenten acceptar la pèrdua d’una dona o de la joventut, també de la bellesa potser. Les millors cançons surten de la desesperació?
No. La desesperació només produeix patiment, errors, equívocs i decisions mal preses. Crec que, fonamentalment, composar és resoldre problemes, prendre decisions (musicals) a partir d’un sentiment, o potser millor, d’una sensació viscuda amb intensitat i certesa. Per una altra banda, quan em refereixo al fet que les meves cançons parlen del sentiment de pèrdua, ho faig amb el convenciment que, si fa no fa, tota la música en parla, en un moment o altre, de la pèrdua. La música s’executa i es gaudeix mentre passa en un transcurs irrefrenable. Si ens aturem, deixem de fer música, deixem de sentir-la. Si no ens aturem, igualment, la música passa. La sentim mentre passa. Però “passa”. És a dir, la perdem, la deixem enrera. Desfila com el paisatge que veiem des de la finestra d’un tren en marxa.
Bé, vosaltres que sou amants dels arranjaments, us agrada treballar a l’estudi? O preferiu el contacte amb el públic?
Les dues coses. Està clar que no tenen res a veure. I està bé que sigui així. Quan s’assemblen massa és perquè o una o l’altra fallen. Fixa’t en els grups prefabricats: tots aspiren a identificar una cosa amb l’altra. Que t’hagis d’esforçar a transmetre en directe el que potser dius d’una altra manera en el disc i a l’inrevés és que tens en compte l’espectador, les diferents maneres que té d’accedir a l’experiència musical. Però m’agraden les dues coses. Les dues son música.
Teniu cançons en català. Jo sóc un defensor de la utilització de la nostra llengua, i de qualsevol llengua, a l’hora de fer cançons. De totes formes, malauradament encara tenim, crec, certes referències inconscients que ens juguen males passades. Potser ens fa falta, a la gent que ens movem en el món més o menys independent de la música, uns “Planetas” catalans?
Fa falta un català pop, alhora immediat i cosmopolita. Que, des de la senzillesa, no renunciï a expressar res. Vaja, fan falta moltes cagades, moltes horterades, filigranes i barroquismes arcaïtzants perquè algú torni a l’imprescindible, al necessari. Paciència!
Porteu el nom de Mishima, nihilista en la seva obra i teatral en la seva mort. Les teves cançons també semblen buscar alguna cosa més que la pròpia cançó rodona. Alguns et diran que hi ha una voluntat intel·lectual i teatral, però altres pretensiosa i teatral.
Jo no crec que Mishima fos un nihilista. Creia en moltes coses. Entre d’altres, en l’Emperador (!!!). I no. Aquí no estic d’acord amb tu. L’únic que busco és la cançó rodona. Sóc molt ambiciós. Però en el pla musical (i en la secció de rebaixes que és la música popular). Abandonem si us plau, d’una vegada per totes, aquesta confusió castradora entre l’ambició i la pretensiositat.
Consideres que la música, o com a mínim en la que us voleu enquadrar, és quelcom més que això, i que per el mateix motiu, per la falta d’un públic majoritari que tan sols valora allò immediat, esteu condemnats a un públic minoritari?
M’encantaria pensar que, tal com dius, el públic busca la immediatesa o que, almenys, li atorga algun valor. El que em temo és que la immediatesa, aquest principi fonamental i gran virtut del pop, ja no és el paradigma dels artistes comercials, com ho havia estat de Lennon o de Spector. Ara el que prima és la reiteració, la repetició tossuda i l’omnipresència mediàtica. I això no té res a veure amb el pop que nosaltres reivindiquem, sinó, més aviat, amb l’estratègia comercial que pren per soques els espectadors. És un màrqueting barroer, que confia en el fet que si et faig sentir milers de vegades “Mayonesa” o “Ave María, pronto serás mía”, a la fi, acabaràs passant per caixa.
“Lipstick Traces”, pràcticament una maqueta, va rebre crítiques de disc de l’any. Això va ser positiu per a vosaltres? És a dir, el llistó estava molt alt per a “The fall of public man”?
No ho sé. No crec que ningú de nosaltres pensés en superar el llistó de la crítica al primer disc a l’hora de fer el segon. El que volíem era fer un disc millor que el primer. I ho hem aconseguit de totes totes. Com més passa el temps i més opinions sento, veig que qui no entén que The Fall of Public Man és un pas endavant per a nosaltres a nivell artístic compleix amb el tòpic de l’esnob (“a mi m’agraden més els primers discs”) que entenc però no comparteixo. És un argument fàcil de desmuntar: 1) abans fèiem música nova per tu, 2) ara només fem música = A tu no t’agrada la música. T’agrada la novetat.
Formeu part d’un limitat grup de grups de Barcelona que té una consideració molt bona per part de crítica i programadors amb criteri, en sou conscients?
Sí. N’estem totalment agraïts. Però, i el públic? I els discs d’or? I les orgies? On són? On han anat a parar? S’ho ha quedat tot el Bisbal? Com sempre, tinc la impressió que qui ens reconeix pateix del mateix problema que nosaltres: està molt equivocat. És a dir, vols dir que no és un símptoma evident que som tots una colla de marcians, que no tenim res a veure amb els nostres veïns? A mi em preocupa.
A Barcelona hi ha més públic de festival que comprador de discs? És a dir, s’omple el Sonar, el Primavera Sound, el BAM, tots ells festivals amb música més o menys arriscada al seu programa, però, on és la gent la resta de l’any? Els veieu als vostres concerts o compren discs?
Tinc la certesa total i absoluta (de fet en tinc proves) que el 99% dels espectadors de la península van estar molt, molt, però que molt a punt de venir al nostre darrer concert. Però, a l’últim moment, s’ho van pensar millor i, ostres tu, van pensar: “ ja en faran un altre d’aquí poc!”. Tenien tota la raó.
Quina repercussió han tingut els vostres discs fora de Barcelona? Heu fet concerts fora de la vostra ciutat? Han anat bé?
Els nostres discs, fora de Barcelona, han tingut una repercussió nul.la. En venem dos a Madrid, dos a León, i un a Saragossa. Els nostres concerts, en canvi, han fet història. A Taiwan, i ara no faig broma, s’han publicat més còpies del primer disc que a Espanya. Si s’han venut o, de moment, es prenen un temps de repòs sota el llit de l’editora de Taipei, ja son figues d’un altre paner.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.