Nat_10_jun03 Jordi Oliveras
El meu amic Sebastià està passant una mala ratxa. Un amic de la seva edat s’ha mort, es sent poc reconegut a la seva feina i l’amor de la seva vida l’ha deixat per anar a la recerca de noves emocions. “Enmig de tot això –diu– la música ha cobrat una força que havia perdut amb el temps. Tot i que no vols deixar de viure amb intensitat, suposo que et vas creant una cuirassa per protegir-te d’algunes inclemències del món. Aquesta protecció, d’altra banda tan útil, et fa menys sensible a les sensacions musicals. Ara s’ha trencat i tot m’arriba d’una altra manera. A vegades com un bàlsam, a vegades forçant el plor i, en altres ocasions, com una fugida endavant…”
Jo sempre he pensat que llegir és una acció que demana un cert estat mental de concentració. De fet, penso que estic vivint bé quan, per sobre dels estressos i preocupacions diverses, puc endinsar-me en altres móns –imaginaris o simplement conceptuals– amb la lectura d’un bon llibre. Ho considero un indicador de qualitat de vida. I no sempre és possible aconseguir-ho.
Però no havia notat que amb la música passa alguna cosa semblant. No tant en relació a l’estat mental, cas de la lectura, sinó que més aviat va lligat a l’emocional, tot i que el fenomen resulta similar. Música i literatura podrien ser vestigis d’un temps en el qual encara no ens havíem convertit en màquines.
Ara bé, és necessari el dolor per a sentir-nos vius? El meu llibreter preferit diu que ja n’està fart de literatura angoixada, que el que vol és una literatura vitalista que sàpiga volar per sobre les penes del món sense per això ignorar-les. Espero que la propera vegada que em trobi amb el meu amic Sebastià, pugui parlar-me dels seus descobriments associats a alguna enèrgica música de ball, en lloc de a dolgudes melodies intimistes.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.