Skip to content


Reportatge: La música a les urnes

Escrit el 05/05/2003 per admin a la categoria Cultura i democràcia, Reportatges de Nativa.
Tags: .

Nat 09 mai_03 Clara Fluvià

La música a les urnes: De què parlen els programes de cultura per a les properes eleccions municipals.

Si volem, al llarg dels propers dotze mesos anirem sovint a votar. Els catalans, concretament, podrem fer el fet quatre vegades en tres moments diferents: el diumenge 25 de maig d’enguany amb motiu de les eleccions municipals, en una data indeterminada de la tardor (probablement, el darrer diumenge d’octubre) per a les eleccions autonòmiques i no més enllà de la primavera vinent (hi ha qui diu que es farà coincidir amb la inauguració del Fòrum Universal de les Cultures, prevista per al 9 de maig del 2004) es votaran els parlaments espanyol i europeu.

Tot i que comencem a tenir una experiència més que llarga en l’exercici democràtic del vot (rar ha estat l’any, al llarg del darrer quart de segle, que no hi hagi hagut una contesa electoral o una altra), i tot i que el ventall d’opcions polítiques, amb els anys, s’ha anat reduint dràsticament (al marge de grups minoritaris i testimonials, cinc són els partits polítics que es reparteixen els diversos pastissos electorals), allò que hauria de ser la clau de volta del debat polític i de la posició de la ciutadania, és a dir, els programes, no només no s’han tornat més concrets i explícits sinó que, fins i tot, podríem dir que no són altra cosa que un element decoratiu i retòric, de to menor (d’obligada compareixença, això sí) al costat del desplegament mediàtic i promocional cada cop més desproporcionat dels partits majoritaris.

Així doncs, com tantes altres coses, la cosa pública consisteix cada cop menys en discurs i cada cop més en imatge. És a dir que, de programes, més aviat pocs. Aquesta constatació d’ordre general esdevé encara més patètica quan els partits parlen de les arts i de la cultura, un domini tradicionalment envoltats de tabús i llocs comuns pel que fa a la seva transformació en matèria d’acció política. Malgrat que les opcions polítiques, vagin on vagin, mostren elevades dosis de mimetisme a l’hora d’incorporar, vinguin d’on vinguin, paraules i expressions més o menys de moda (“sostenibilitat”, “governança”, “societat del coneixement”, “sinergia”, “xarxes”…), subsisteixen els falsos debats de sempre: el públic i el privat, el dirigisme i el populisme, la creació i el mercat… Si anem encara una mica més enllà, intentant identificar les posicions dels diversos partits respecte a les polítiques musicals a escala local davant les eleccions del proper 25 de maig, el panorama esdevé poc engrescador i més aviat sinistre.

Tanmateix, el binomi música i municipi ha gaudit d’una certa vitalitat al llarg dels gairebé vint-i-cinc anys de democràcia local. A despit d’un marc normatiu i financer poc favorable als ajuntaments pel que fa a la cultura; cal recordar, en aquest sentit, que l’únic servei cultural municipal obligatori és la biblioteca pública als municipis de més de 5.000 habitants i que, malgrat això, el 55% de la despesa pública en cultura i el 42% dels llocs de treball culturals són sostinguts pels ajuntaments. A grans trets, i sense aturar-nos en cronologies específiques i polítiques municipals concretes i deixant a banda, a més a més, tot allò relatiu a la música dita “culta” i a altres tendències específiques, es poden distingir tres grans etapes caracteritzades per tres conceptes fonamentals:

1- Primerament, l’etapa “festa al carrer”. Reconquerir el carrer per a la ciutadania va ser una de les prioritats dels ajuntaments democràtics a partir de 1979. I la música, no cal dir-ho, va resultar ser una eina primordial per a aquest objectiu. Són els anys de les festes majors, els balls, les cercaviles, les orquestres i la salsa. També dels festivals (Tàrrega, Canet…), revivals nostàlgics i casolans dels Woodstocks i Monterreys de principis d’aquella dècada. Tot plegat, a més a més, contribuïa a legitimar unes institucions, els ajuntaments, que fins poc abans havien estat considerats com el darrer graó de l’aparell repressiu de l’estat franquista.

2- Després, l’etapa “rock jove”. A mig camí entre les polítiques juvenils i culturals, el rock adquireix centralitat a mitjans de la dècada dels vuitantes, gràcies a la seva qualitat de música urbana i el seu potencial socialitzador innegable per a les noves fornades de joves i adolescents, suburbials o no. El rock, sovint, acaba sent un pretext més o menys legítim per a polítiques de tipus socioeducatiu o comunitari, orientades a col·lectius juvenils fronterers o potencialment arriscats. Proliferen, tanmateix, “bucs” d’assaig a equipaments municipals (casals de joves, centres cívics…), tallers d’iniciació als instruments, concursos de maquetes i una àmplia gamma d’iniciatives associades al tema.

3- Finalment, l’etapa “músiques avançades i mercat”. Sens dubte, la celebració del primer festival “Sónar” a la ciutat de Barcelona, l’any 1994, implica un canvi de paradigma pel que fa a la relació entre música i municipi. En un context de revolució tecnològica galopant les polítiques opten per situar, conscientment o no, el calaix de sastre de les “noves músiques” a la primera fila del seu aparador cultural. Aquesta tendència encaixa, d’altra banda, amb una preocupació creixent per part de les polítiques culturals locals cap als fenòmens de la nova economia, la indústria cultural, els nous jaciments d’ocupació associats amb la cultura, etc.

En definitiva, tres etapes que posen de manifest grandeses i misèries de les relacions, sempre perilloses, entre cultura i política i cultura. La cultura entesa com a servei públic local o la cultura entesa com a instrument d’imatge institucional? Qui legitima a qui: els poders públics a les arts o les arts als poders públics? Polítiques musicals o dependència d’una certa moda: salsa, rock, tecno?

Malgrat l’anorèxia propositiva, pel que fa a la cultura en general i a la música en particular, dels partits que aspiren al govern dels nostres pobles i ciutats a partir del proper 25 de maig, no voldríem acabar sense plantejar algunes assignatures pendents i reptes de futur, que caldria tenir en compte:

A.- Cal integrar les diverses actuacions orientades al sector musical en una política comuna. Generalment, allò que es fa en el terreny de la música clàssica, moderna, tradicional, etc. no té res a veure, passa per mans i circuits diferents i, en definitiva, “no suma”. Segueixen existint polítiques musicals “en majúscules”, “en minúscules”, etc.  Fins quan?

B.- Cal anar més enllà dels equipaments, cal superar el “mal de la pedra”. I les servituds que les infrastructures provoquen: tots els pressupostos resulten insuficients per mantenir-les! Són urgents unes polítiques musicals més “lleugeres” que, a banda del “hardware”, comencin a pensar en clau de programes, sistemes operatius, xarxes…

C.- Ara que economistes, urbanistes i altres “factòtums de la ciutat” reivindiquen la dimensió productiva i vertebradora de la música i la cultura, és sospitós que en els discursos de la política cultural local tot allò relatiu a les indústries culturals compta encara massa poc. Promoure iniciatives emprenedores en el camp de les petites discogràfiques, les botigues de discos, les sales de concerts, els mitjans locals de comunicació, etc. és, sens dubte, part del “nucli dur” del treball municipal de cultura. I encara no ho sembla.

D.- I per acabar, les acadèmies. Voleu dir que aquesta escolàstica fragmentació entre conservatoris, escoles d’arts i oficis, aules de teatre, dansa, etc. fa algun trist favor als estudiants, als ajuntaments i, en definitiva a les arts? Superar la tradicional fragmentació disciplinar dels establiments docents i entendre que la creixent inter-disciplinaritat de les pràctiques artístiques requereix una nova generació de centres integrats és, sens dubte, un assumpte tan urgent com important.

ELS PARTITS I LES SEVES PROPOSTES

CONVERGÈNCIA I UNIó

En el seu document intitulat “Construïm comunitats locals per als nous temps” la coalició Convergència i Unió no atorga, d’entrada, caràcter substantiu a la política cultural com a epígraf ni com a eix vertebrador del seu programa electoral. les referències, per tant, són transversals i apareixen quan es parla de la consolidació de la “cohesió social”, dels conceptes de “progrés individual”, de “benestar col·lectiu”, etc. Més en concret, la necessitat d’“invertir en les persones” per tal de construir “comunitats de convivència”, fa necessària la universalització de l’educació més enllà de l’ensenyament reglat i especialment vinculada amb el lleure. En un altre ordre de coses, destaca la utilització de les escoles per tal que puguin desenvolupar “un paper important en la dinamització dels pobles i dels barris” i la provisió d’espais “on reunir-se i desenvolupar activitats diverses” per als joves.

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA

En el document de síntesi del programa marc per a les eleccions municipals 2003 d’Esquerra Republicana de Catalunya destaquen les propostes següents:

1- Pel que fa als equipaments culturals, la construcció d’un “pavelló polivalent” apte per a l’esport, els concerts i el teatre, en tots els municipis, i d’un teatre o auditori en municipis o territoris de cobertura de més de 25.000 habitants. D’altra banda, donar suport a la creació d’infrastructures per part de la societat civil i les entitats que disposen de patrimoni.

2- Facilitar ajut material (locals, finançament, etc.) o de personal (col·laboració en l’organització d’actes, legalització d’associacions, etc.) a les iniciatives artístiques de manera puntual o periòdica i per mitjà de convenis, premis o subvencions.

3- Mantenir un programa estable de música al llarg de l’any, potenciant la “creació d’espectadors” i la presència de grups del país, aprofitant els suports econòmics de la Generalitat i de les diputacions. D’altra banda, Esquerra Republicana de Catalunya assenyala com a actuació significativa en l’àmbit de la joventut la creació d’un circuit de concerts a nivell municipal o comarcal, on els joves que tinguin inquietuds musicals puguin agafar experiència i formar-se, “tot compartint els seus coneixements i talent amb d’altres joves”. Similarment, entre les actuacions significatives en l’àmbit educatiu destaquen la creació d’escoles d’ensenyaments artístics i musicals “allà on sigui necessari”, facilitant la projecció i la difusió del treball dels seus alumnes, i obrir a la comunitat els centres educatius de qualsevol nivell.

INICIATIVA PER CATALUNYA – ELS VERDS

Val a dir que en el programa per a la ciutat de Barcelona, cap dels seus “30 compromisos” fa referència expressa a la cultura. La darrera de les propostes, tanmateix, emmarcada en un eix de mesures destinades a fer de Barcelona “una ciutat més participativa” apunta a la necessitat d’establir marcs de participació vinculants per a l’elaboració de polítiques de joventut i proposa crear a cada barri espais i equipaments autogestionats i cogestionats on els i les joves “puguin desenvolupar pautes d’autonomia i creativitat”. Cal entendre que aquesta creativitat també és extensible, per defecte, a les arts musicals.

PARTIT POPULAR DE CATALUNYA

El Partit Popular de Catalunya, en el seu programa marc per a les eleccions municipals, apunta algunes mesures culturals de caràcter general que afecten, directament o indirecta, el sector musical: substituir les subvencions per relacions “més madures” (coproduccions, concessions, mecanismes de finançament, mesures de cogestió i partenariat), potenciar la figura del “mediador cultural” que
aconsegueixi avantatges fiscals per al desenvolupament de projectes culturals d’interès general, implicar a les fundacions en l’increment de l’oferta cultural a les ciutats, crear xarxes de nous equipaments que siguin “taller-habitatge” per a nous artistes… D’altra banda, les propostes musicals específiques s’orienten primordialment al terreny de l’educació musical, on destaquen:

1- Adaptar els horaris per als alumnes de Secundària i de Batxillerat, amb la finalitat que puguin cursar amb èxit estudis musicals.

2- Aprofitar locals o sales petites com a plataformes per a la promoció i la difusió de nous compositors i joves intèrprets.

3- Promoure que l’alumnat d’ESO i batxillerat assisteixin a concerts, amb la finalitat de crear-los una cultura musical.

4- Donar suport als clubs de música en viu.

PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA

El Partit dels Socialistes de Catalunya, en el seu manifest electoral per a les eleccions municipals 2003 que té com a títol “Millor per als ajuntaments, millor per a Catalunya” proposa les següents mesures susceptibles de ser aplicades a la música:

1- Fer que l’aprenentatge de la música i “la cultura en general” sigui a l’abast de tots els ciutadans.

2- Establir contractes-programa entre els ajuntaments i les iniciatives del teixit cultural local per desenvolupar mecanismes de gestió compartida o delegada d’activitats, serveis o equipaments culturals.

3- Desenvolupar les indústries culturals a nivell local i supralocal.

4- Crear “xarxes nacionals” de serveis culturals de proximitat, desplegades de cap a cap del territori, superadores de la tradicional força centrípeta dels grans “equipaments nacionals”.

5- Aprofitar les infrastructures escolars existents “les vint-i-quatre hores del dia i els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any”, també per als adults que viuen en el seu entorn.



Últims comentaris

  • Rubén Martínez: Gracias por el comentario, Laura. No digo que sean agentes pasivos, sino que tienen una posición...
  • Laura: Tampoco podemos situar a los artistas, etc. como agentes meramente pasivos en estos procesos. En el caso de...
  • Daniel: Qué buen artículo. Ciertamente se ha hecho a veces una lectura cómoda de la situación y se ha utilizado el...
  • De gismana y que.: Si subes la colla, te oyen hasta los cantos de la barrica.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )