Nat_9_mai03 Jordi Oliveras
Ja que inaugurem temporada electoral, parlem de polítiques per la música.
El debat s’ha situat fins el moment en dos únics eixos. D’una banda una consideració instrumental de la música, subjecta a una idea reduccionista de la cultura com a instrument de cohesió política. De l’altra, la visió “empresarial” del tema, segons la qual la cultura interessa com a font de riquesa econòmica i de prestigi, també entès com a inversió a mig termini. En pocs casos s’ha treballat a l’entorn de la música pel seu valor en el desenvolupament dels individus i les comunitats.
Ni tan sols els incipients moviments alternatius elaboren discursos nous sobre la relació entre política i cultura amb la mateixa empenta que ho fan respecte a l’economia, el medi ambient, l’ordre internacional o la democràcia participativa.
Pel que fa a les elits culturals, si més no en relació a les músiques populars urbanes, trobo que el més lluny que s’ha arribat és a posar-se al dia respecte al que passa musicalment a la rest del món. Una carrera sense fi que jo trobo que ja està passant de ser útil a constituir un enquistament per la creativitat.
Jo crec que pels qui estimem la música cal un projecte per un entorn cultural estimulant on les idees musicals i la seva comunicació siguin importants. Per a desenvolupar-lo calen individus -probablement de generacions diferents a la governant- amb sensibilitat per la música. I per aplicar-lo, idees, recursos i energies per afavorir sel.lectivament la difusió musical -ja es fa alguna cosa-, afavorir la creació -es fa menys-, i treballar a fons en els camps de l’educació i la comunicació -es fa poquíssim-. Si voleu, ja en parlarem més.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.