e Reportatge: Músics de Barcelona davant la guerra | Nativa
Skip to content


Reportatge: Músics de Barcelona davant la guerra

Escrit el 05/03/2003 per admin a la categoria Reportatges de Nativa.
Tags: , , .

Nat 7 mar_03 Jordi Oliveras

“(…) Tal com veurà, nosaltres no creiem que els artistes tinguin l’obligació de prendre posicions davant la guerra. Per descomptat, són discrets i fan bé d’ignorar-la i dedicar-se a altres temes. Com que els artistes són políticament impotents, han d’utilitzar aquests moments per desenvolupar-se un terreny emocional més profund. La seva feina, la seva feina de guerra, és cultivar el seu talent, i anar en la direcció que aquest li exigeixi. L’estat de guerra, tal com hem assenyalat, és l’enemic de l’activitat creativa. (…)”

Ian McEwan “Expiació”.
Ed Anagrama-Empúries

Quedi clar que a la redacció d’aquesta revista tampoc hem trobat ningú que entengui i no s’irriti davant la “imperiosa” necessitat d’alguns caps d’estat d’inaugurar una guerra. Hi estem en contra. Ara bé, què en pensem del fet que els artistes hagin pres el protagonisme que han pres en la representació de la voluntat majoritàriament no bel.licista de la societat? Podem tenir alguns dubtes. Podria semblar una mostra més del pes de la fama i la popularitat en el nostre món mediàtic. En alguns casos s’usa la fama que ja es té per donar major difusió als missatges, en d’altres, s’usen els missatges per ampliar la fama. Lloable o discutible, però sense relació amb el fet artístic en ambdós casos. Ens podem preguntar sobre la relació entre l’obra d’alguns actors, escriptors o músics i les seves preses de partit en públic. En alguns casos l’entenem, en d’altres no.

Passant per alt la simplicitat d’alguns missatges públics dels nostres artistes, en molts casos, ens complau descobrir que, encara que sigui per un motiu tant dramàtic com aquest, alguns artistes que habitualment poden semblar massa endogàmics –també en la seva música- decideixin manifestar els seus vincles amb aquest món. Una actitud que no sempre sabem trobar en la música.

En qualsevol cas, ens motiva tractar una qüestió –la del paper de l’artista com a tal- que no tenim del tot clara. Per què ens agraden els matissos. Per què desconfiem de la realitat en blanc i negre. Tres amics del sector musical barceloní ens ajuden a tractar i mostrar aquesta complexitat sotmetent-se a quatre preguntes. Millor dit, cinc amics agrupats en tres respostes. Es presenten així: “Hola. Som el Marc, Jesús i l’Axel, toquem a Sidonie i us diem: visca la pau i visca la vida.”, “Didac Carreras, Mànager” i “Josep Gómez. Coordinador de Ventilador Music, discogràfica i agència artística que vol ajudar a divulgar la diversitat de les cultures del món, apostant pel diàleg i el coneixement entre elles, els seus creadors,…” I aquestes són les seves idees:

1.- Creus que té sentit que els músics es posicionin com a tals davant de qüestions com l’amenaça de guerra? Per què? Hi ha alguna diferència entre el posicionament d’un artista com a tal i com a individu?

Sidonie.- El fet de ser músic no implica haver d’adoptar una actitud concreta cap als problemes que afecten a tota la humanitat. Nosaltres reivindiquem la nostra opinió contraria a la guerra, com a èssers humans, no com a artístes. La difèrencia entre altres professions i la nostra radica en el fet que, al poder accedir al públic a través del contingut de les nostres lletres o del nostre missatge en els mitjans de comunicació, sembla que pugui adquirir més rel·levància él nostre possicionament. És una qüestió de situació, no d’ésser.

Dídac Carreras.- Com tota  persona o col.lectiu, els músics són lliures de posicionar-se davant de qualsevol esdeveniment i en qualsevol àmbit…. i més com en aquest cas en que hi ha violacions flagrants dels principis democràtics: es culpabilitza sense proves, no compta la veu del poble, es manipulen mitjans de comunicació, morts, refugiats….. Semblaria il.lògic que succeïs el contrari i no hi hagués reaccions per part ja no només dels músics, sinò de qualsevol col.lectiu o individu. No crec que hi hagi diferència entre els 2 posicionaments. L’obra de l’artista és una expressió del que li passa, l’envolta, del que escolta, del que veu… en la seva vida d’individu; així que d’alguna manera hi queden reflexades.

Josep Gómez.- Sí. Qualsevol artista es dirigeix a un públic per transmetre-li els missatges que creu convenient. Qualsevol expressió artística no és més que una forma de comunicació. Essent exactament igual de vàlid el posicionament d’un artista i el de qualsevol altre ciutadà, crec que el compromís que adquireix aquell que ha optat lliurement per buscar l’establiment d’una comunicació pública amb un sector de la població més o menys ampli el pot comprometre a manifestar-se públicament. El que sempre s’ha de respectar és la forma i el moment (fins i tot si s’opta pel silenci, per mantenir la opinió en la intimitat) en que això es faci, donat que l’artista sempre és responsable dels seus actes públics. El mateix és aplicable als medis de comunicació. Hi ha cops que s’opta per la neutralitat per justificar certa objectivitat quan no és més que una forma de censura. M’agraden els medis compromesos, tot i que evidentment respectuosos amb la pluralitat d’opinions dels que hi participen.

2.- Quines implicacions té que ho facin com a col.lectiu i no només com a artistes individuals?

Dídac Carreras.- En una suposada democracia on l’opinió de la gent té tan poca conseqüència a efectes pràctics i polítics, el número de persones amb una mateixa veu sempre és important.

Josep Gómez.- Evidentment una manifestació col·lectiva sol tenir més pes en la societat (tot i que hi ha força excepcions), encara que pot empobrir el missatge, i afectar a la opinió o posició del discrepant. Crec que qualsevol manifestació col·lectiva ha de reflectir el màxim la diversitat dels individus que la subscriuen.

Sidonie.- Es tracta d’una simple questió d’impacte. S’escolta més dos milions de persones cridant al carrer per una mateixa causa, en aquest cas el respecte a la vida, que al individu que reserva la seva opinió assegut davant de la televisió… hi ha qui, però, és sord o poc sensible a aquest tipus de crits gairebé unànims…

3.- Creus que hi ha alguna relació entre la personalititat artística i/o estil, i el posicionament polític i/o social? Quina?

Josep Gómez.- Sol estar relacionat. De fet hi ha estètiques que volen manifestar una certa forma ètica. Però crec que no hem de ser sectaris. Hi ha aparences que enganyen, com diu el refrany, i actituds merament gregàries darrera de les quals no trobem absolutament res del que suposàvem. Particularment tinc molta cura abans de crear-me una opinió o de qualificar una certa proposta. He vist molt frau.

Sidonie.- Nosaltres som pacifistes, amb una perillosa tendència a l’alcoholisme, i ho seguiriem sent encara que ens dediquèssim a confeccionar “kimonos” japonesos.

Dídac Carreras.- El vincle segur que hi és però ja depèn de cada personalitat que es reflexi més o menys en la seva música. Per exemple, jo no sé de cap peperu (a menys que algú ho hagi amagat) entre els artistes que conec. Deu ser casualitat…..

4.- Com creus que influiria una hipotètica guerra en la teva música (o en la d’artistes que coneguis de prop)?

Sidonie.- A les trinxeres, no deixaríem de recluir-nos dins la nostra closca (“Shell”), composant, escrivint i esnifant… pólvora. Vestits d’uniforme militar, potser els Café Quijano, a part d’abandonar els seus ridiculs abrics, serien víctimes de la revel·lació que necessiten per a abandonar els seus quatres acords latin-lola-pop-rock.

Dídac Carreras.- Tot dependrà de l’abast del que succeixi que és força incert, de si ens acaba afectant directament o no. En tot cas, l’influència serà probablement, tal i com ha passat recentment amb l’enfonsament del Prestige…., la major participació en actes i esdeveniments reivindicatius.

Josep Gómez.- Ja no és només la guerra. Crec que la situació que estem vivint: aquí el què s’està intentant implantar és un nou ordre mundial (o imperial), ens ha de mobilitzar. Noto els artistes i a la gent que treballem en el camp cultural (creiem que és el que fem nosaltres) especialment sensibles a fer coses i a manifestar-se. La opinió és què el silenci ja ha durat massa.



Últims comentaris

  • francesc.Cardeña: Bravo ! Bravissimo! A mi també m´agraden les cases com les d¨ antes però encara m´agrada mes l´idea...
  • Merce Coll: Molt be la reflexió sobre aquest abans que agrada tant, sobre tot als de mes de 60..recordant que erem...
  • Nuria Aguirre: Es plantegen, amb molta inteligència, qüestions molt importants. Aportes molt elements que obren...
  • Fab: Me has dejado sin palabras, porque me las has arrancado una por una para decir lo que a mí se me enreda en la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )