Nat 5 gen_03 Joan Ventosa
El rol que han jugat les sales de concert en l’existència d’una oferta de consum musical ha estat d’una importància cabdal en l’historia del desenvolupament cultural a casa nostra.
Aquesta afirmació tan contundent es fa ràpidament tangible si tenim present que en les quatre darreres dècades, amb els lògics alt i baixos propis del sector de la indústria discogràfica i del show bussines, a més de grups, artistes, productes musicals, discogràfiques, managers, promotores, administracions, polítiques culturals, etc… els grans protagonistes han estat les sales de concerts, es a dir aquells espais (i quan parlem d’espais també parlem de persones, equips de gent, projectes, etc…) que han permès amb millors o pitjors condicions amb major o menor encert, que el fenomen de gaudir de la música en directe fora possible. En la cultura mediterrània el bar, la sala de festes, la copa, formen part de la nostra idiosincràsia, per tant no te res d’estrany que aquests espais vius, de relació i trobada hagin esdevingut autèntics temples de la difusió de la cultura musical, l’escenari privilegiat, i molt sovint l’únic escenari possible on s’ha pogut produir el ritus del directe l’estat més elemental de trobada en el producte musical i el públic.
Durant els anys 60 el circuit mes important de distribució i presentació dels grups de l’època (Los Salvajes, Duo Dinámico, Los Sirex, Los Munstang… etc), a més òbviament de la ràdio i l’incipient tv en blanc i negre franquista, van ser tot tipus de sales de festes, discoteques i clubs de la costa catalana.
Els anys setanta existien a casa nostra escassos però emblemàtics locals: Zeleste, Bikini, Màgic, a mes d’alguns dels quals ja existien als seixanta com es el cas del Jamboree i la Cova del Drac, dedicats fonamentalment al jazz.
Al principi de la dècada dels vuitanta el panorama musical a casa nostra era ben magre, fora d’aquests locals que hem esmentat, l’existència de sales que es dediquéssin a la programació de concerts era pràcticament nul·la.
Paral·lelament a Madrid sorgí amb força el bluf de “la movida”, amb el Rockola i Radio3 al capdavant. En cercles culturals la dialèctica Madrid-Barcelona, es resumia en l’efervescència de la movida postmoderna de la capital en contrast amb el panorama gris i fosc d’una Barcelona poc activa i musicalment anònima (els temps de la rumba catalana i el rock laietà quedaven enrera, eren anacrònics!). Tots els grups catalans -sense excepció- que volguéssin triomfar en el mercat discogràfic tenien que passar per Madrid. (…)
La segona meitat dels vuitanta però es va produir a Barcelona i per extensió a Catalunya el fenomen d’una proliferació de sales que mica en mica possibilitarien entre d’altres factors favorables una recuperació del mercat musical a casa nostra, i que a més assentarien les bases del que durant la dècada dels noranta i en l’actualitat és la rica, variada i important oferta de sales que programen concerts en directe.
Importants sales barcelonines desapareixien per a una futura reconversió: Zeleste i Bikini, al mateix temps que reeixien algunes i n’apareixien de noves, KGB, 666, Otto Zutz, La Boite, Karma, Sidecar, Studio 54, etc.
Definitivament la dècada dels noranta va ser la consolidació d’aquesta tendència i d’una nova concepció de la cultura de club, la irrupció de les noves tecnologies a la música, l’aparició d’una nova figura musicalment creativa (els Dj’s). L’aposta pel mestissatge musical defugint del patró anglosaxó, i l’obertura a altres músiques. Tot això ha fet que es generalitzés el consum de la difusió en viu dels productes musicals. I conseqüentment apareguéssin amb més força un seguit de sales i clubs que basen en la musica en viu part molt important de la seva raó de ser.
Les sales de concert han estat i son veritables centres culturals “no formals” que han fet possible un determinat desenvolupament del sector de nous valors, han permès la seva projecció i han servit i serveixen com a la plataforma ideal per a donar publicitat i difondre tot tipus de productes relacionats amb la creació musical. Amés, de sempre han contribuït a potenciar el plaer de gaudir de la música en viu, i de protagonitzar l’espai de trobada, la ritualització del fet creatiu entre el propi creador i el seu públic. (…)
Inexplicablement l’oblit de l’administració al reconeixement d’aquesta realitat ha estat endèmic i sistemàtic. Amb l’adveniment de la democràcia l’administració va optar més pel model de la cultura musical en “majúscules”. Qui no recorda a la dècada dels vuitanta la importància que els poders públics locals donaven al grans esdeveniments musicals de masses a cops de xec, els grans muntatges les grans concentracions de gent. (…)
No obstant això, aquesta política errònia de l’administració així com el sistemàtic oblit experimentat envers la petita i mitjana iniciativa musical privada del país no ha d’amagar els propis dèficits del sector que de sempre ha tingut moltes dificultats a l’hora de treballar amb vocació col·lectiva i fixar-se objectius conjunts, incloent per descomptat el propi empresariat responsable de la gestió de les sales de concerts.
Existeix l’hàbit de queixar-se i protestar (amb raó) per la injustícia de tracte envers algunes iniciatives musicals privades (sales) però poques vegades es cristal·litza un següent pas a l’hora de plantejar una alternativa comuna que ajudi a compensar els importants dèficits d’ajut econòmic de l’administració cap aquest sector. De fet, fins ara no hi ha hagut al país una plataforma o associació del sector de les sales la qual cosa ha possibilitat el ja reconegut desinterès i passivitat de l’administració en reconèixer i recolzar l’activitat cultural que realitzen. La creació de l’ASSAC respon a aquesta necessitat. (…) No hem de perdre de vista que les noves tecnologies abocaran abans o després a un replantejament dels circuits de difusió musical. Ja son prou conegudes les incerteses que a partir de l’aparició del fenomen d’internet i l’aparició dels formats de compressió musical planegen sobre la indústria musical. El que si es clar es que amb tota aquesta revolució tecnològica i mediatica variaran molts conceptes de distribució dels productes musicals, però continuarà vigent la necessitat de disposar d’espais i d’infrastructures per a propiciar el “ritual“, el directe. I al mateix temps que existeixen grans infrastructures (Palaus d’Esports, Grans auditoris,…) serà necessari disposar d’una xarxa d’infrastructures i d’equipaments de petit i mitja aforament que actuïn com a revulsiu i catalitzador de la presència en directe dels productes musicals que els creadors i la indústria de ben segur continuaran generant.
I aquí la existència i la tasca dels responsables d’aquests espais i per extensió de la seva capacitat de coordinar-se i treballar conjunta i cooperativament, i d’aconseguir el recolzament i la complicitat de les administracions culturals tornarà a jugar un cop més un paper fonamental en el sector i en el futur de la creació musical. (…)
