Nat_4_des02 Jordi Oliveras
Ho sento, però avui no em veig escrivint sobre pirateries, “triunfos”, mtv’s, o de les penes i glòries de la música feta a Barcelona. El fuel del Prestige em té mig ofegat, les dèries dels nostres polítics –els de l’Imperi i els de les colònies- m’amoïnen, i no em ve de gust refugiar-me en el microcosmos del gremi de la música per veure si, amagant el cap sota l’ala, quan el tregui el món ha millorat.
I, que voleu que us digui, tampoc tinc gaire clar on anar a buscar un disco o una cançó que reflecteixi minimament el meu “estat de guerra” o les meves preocupacions més comunitàries (i per les íntimes, també hauria de buscar).
Potser és una característica de les nostres músiques alternatives, tant en l’aspecte creatiu, com en l’actitud dels artistes, com, també, en la d’alguns que ens les escoltem: un cert gust per fugir de la realitat i delimitar un món a banda. Hi ha massa música que aludeix a altra música, sense cap altra relació amb les coses que ens passen. Ni tant sols amb la resta de la cultura.
A mí, si més no avui, m’aniria bé trobar música més vinculada a alguna cosa. No cal que sigui militant de res. Alguns panfletos multi-culturals poc pensats que sentim cantar de tant en tant, en entorns generalment festius, tampoc canvien gaire aquest estat evasiu del nostre entorn artístic.
Tampoc penso en una recuperació de la cançó, que va ser útil en altres èpoques, ni en un retorn al punk, que manifestava el xoc amb la realitat de la forma mes radical.
El secret deu estar en les ganes d’explicar coses i no tant en les formes adoptades. Crec que sense coses a explicar tampoc trobarem del tot les emocions que busquem en una cançó.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.