Nat 3 nov_02 Carme Nájar
Ha estat possible fer un lloc dins l’apretada agenda d’en Jordi Llansamà (Bcore Disc), Enric Pedascoll (K Industria Cultural), Natàlia de Jesús i Mónica Garrido (Foehn Records), per a parlar de com està la indústria musical a Barcelona. Cafès i gravadora a taula, una gran dosi d’experiència i una immensa il.lusió envers la música són els denominadors comuns d’una conversa completament bilingüe que així comença.
És important treballar amb un concepte de discogràfica?
Mónica Garrido: Yo creo que sí, porque ahora mismo hay un montón de música por todos los lados, y es imposible abarcarlo todo. Lo mejor es especializarte y crear una línea concreta con un concepto claro, sinó despistas. Además, hoy en día todo tiende a especializarse y a crear unos canales claros, a no ser que tengas una compañía grande con un equipo de 100 personas.
Enric Pedescoll: Jo també estic d’acord, t’has d’especialitzar o crear línies. En el nostre cas, a part d’editar, gran part del nostre volum de treball és la distribució. I amb la distribució t’adones que també has de crear línies independents. Tant d’edició com de distribució, per què el públic és cada vegada més selectiu. Existeixen diferenciacions importants i no pots barrejar, ja que perdries credibilitat. Per una altra banda, musicalment hi ha vegades que és difícil marcar on acaba un estil i en comença un altre, sobretot en el camp de les músiques electròniques.
Jordi Llansamà: Jo sempre he cregut en especialitzar-se i crear una línia, almenys en el meu cas, del que t’agrada i del que coneixes. Els vídeo-clubs, per exemple, han anat de baixa, però els que s’han mantingut són els especialitzats que tenen, per exemple, pel.lícules antigues o de terror.
Natàlia de Jesús: El problema d’editar el que t’agrada, és que és impossible editar tot el que t’agrada. A nosaltres no només ens agrada el que estem editant, ens agraden moltes més coses. Però quan comences, ho has de fer amb una línia, i així com vas creixent, vas agafant diferents estils i pots crear subsegells. La nostra línia, de moment, és molt concreta, i si tenim la sort de poder créixer i Foehn es consolida, aleshores es podrien crear altres línies.
Creieu que el públic està receptiu?
N: El públic no ho sé, però el que són botigues, premsa, sales i la gent que treballa en això, sí que ho estem. Encara que hi ha com una mena de saturació.
M: Una parte del público está también receptivo, pero la inmensa mayoría no. Hay un público que está al día, y sabe lo que sale, que lee, que se mueve. Pero es una minoría.
E: Si penses si hi ha interès per la música, jo diria que més que mai. La música està present a tots els mitjans, a mil camps de la vida quotidiana, i té una força com a mitjà, grandiosa. Potser per això i per la diferenciació que hi ha de l’oferta d’oci, si que hi ha una saturació de producte. Avui en dia és molt fàcil fer música i arribar al mercat. Per tant, hi ha mil estils, mil segmentacions, cents de companyies. Tot això fa que arribem a un embús que és el de les botigues, i el públic no pot engolir tot això. Hi ha moltíssima oferta, i, a la vegada, això és un exemple que hi ha molta vitalitat, i la música està més viva que mai.
J: El públic té una allau de coses. Està receptiu, però està clar que fa deu anys no hi havia tanta diversitat. Ara el públic té un ventall tant ampli de possibilitats que de vegades es perd enmig.
Què busqueu en un grup per fitxar-lo?
E: Que tingui possibilitats, que vegis interès, una actitud, i que, a més t’agradi. I encara que potser no sigui un grup que t’agradi tant com per escoltar-lo a casa, l’interès que hi posin és molt important.
N: El que busquem és que el grup no soni a maqueta, que soni a grup ja fet, que tingui alguna cosa nova, alguna cosa especial.
M: Y que sorprenda o se salga un poco de lo normal.
J: Sí, per mi és també important que sorprengui, i que sigui un grup seriós i amb ganes de treballar, que pugui fer concerts i gires. Encara que també és important que m’agradi i que entri a la línia del que editem. I que el grup m’entri, també a nivell personal, és molt important. El tracte personal, al meu segell, és molt important.
Quina opinió teniu dels mitjans de comunicació de Barcelona?
J: Pels de Barcelona donaria un positiu, a Madrid la cosa no està tan bé. El que està malament aquí és el tema ràdio. Hi ha emissores petites que posen la teva música, però a les més grans el nostre producte és molt difícil que soni. A part de Catalunya Cultura i alguna altra, no hi ha res més. I encara que la premsa escrita està molt bé, el que fa vendre discos és la ràdio. Per molt que algú llegeixi, si escolta una cosa i li agrada, ja està fet.
N: El més sorprenent és que els coordinadors de les emissores amb ràdio fórmula, quan els vas a veure amb els teus productes, et diuen que la música que els hi portes serà el que s’escoltaran el cap de setmana a casa. Encara que sigui el que realment els hi agrada, no ho poden posar.
M: Y el otro problema es la televisión. Hoy en día se ve y se escucha más que la radio, y no hay programas de música. Simplemente podrían poner vídeos, aunque fuera, pero no hay ningún programa de música decente. Y cuando hay alguno, como Metrópolis, es a las tantas.
N: Además la tele te exige un ritmo determinado, porque si la música es demasiado tranquila se duermen, y si es demasiado estridente, no les gusta.
J: Yo creo que todo esto da a entender que la música aquí no se acepta como cultura, al menos la música pop o rock.
E: Els programadors de televisió solen dir que la música no té audiència a televisió. Potser és per què no estan fent programes que tinguin prou interès.
J: El problema és la base. La música s’hauria d’inculcar des de petits. Hi ha molta gent que no l’interessa la música per res, i l’única música que tenen a casa són els quatre cds típics grans que surten i són els més venuts. És un problema de cultura.
I la pirateria us afecta?
M: Directamente no, pero indirectamente sí. Ahora mismo el mercado está muy tocado y gran parte de la culpa la tiene la piratería. Las tiendas están viviendo una crisis importante, y no es lo mismo ir a vender discos en una época en la que se está vendiendo bien y todo el mundo está más receptivo, que no ahora que la gente está mosqueada y ve que no vende. Nuestros discos no van a estar, evidentemente, en el top manta, ni espero verlos nunca, por eso que directamente no nos afecta.
E: La piratería a nosotros no nos afecta. Nos afecta en cuanto al concepto de desvalorización que puede existir hacia el formato disco. El hecho de que pueda ser tan caro en las tiendas, y se pueda conseguir tan barato grabándolo, afecta en cuanto a que el público prefiera grabarse un disco antes que comprárselo. De todas maneras creo que es un fenómeno muy bueno porque es una reacción al mal trabajo que han hecho durante años las compañías discográficas, y a la falta de ideas, al aburrimiento, a una mala política de precios, a no cuidar los discos como objeto con unas presentaciones, con algo más… Han vivido todo este tiempo del cuento ahora se han dado cuenta de que hay un mercado paralelo que se está comiendo su producto y tienen que reaccionar. Por otro lado es curioso que las multinacionales, que son los que más se quejan, sean los fabricantes de aparatos grabadores.
J: El problema també, en el tema dels àlbums gravats, és la gent molt jove, que té poc poder adquisitiu i que els primers discos que han tingut a la seva vida són gravats. Per tant, mai els importarà la portada, ni que sigui l’original, ni res. Potser es convertirà en un acte de romanticisme això de tenir cds originals, com ara ja ho és tenir vinils.
