Nat 2 oct_02 Carme Najar
El cantautor americà, ubicat a la rústica tranquilitat de Cardona, ens dedica unes paraules (saps?) amb molta calma i un gran sentit de l’humor (ei, tio!)
Com és que a la teva carrera has passat de ser un percussionista a un cantautor?
Suposo que per una necessitat d’expressar-me per altres canals, per altres medis. Em trobava una mica limitat amb la percussió, encara que és un món molt expansiu, etcètera, jo tenia moltes coses bullint a dins que havia de treure per un altre cantó. El fet de ser percussionista era tan sols la base de la pizza, sent cantautor l’hi he pogut afegir els ingredients.
Quina importància ha tingut treballar amb Quimi Portet?
Més que pel nom que té, per la persona que és. Jo ja estava en un punt que no volia publicar més per a discogràfiques ni res així, volia anar fent les meves gravacions i prou. Ell m’ha donat l’empenta necessària per a seguir endavant (ei, fot-li canya, tio!) dient-me que encara podia fer més, i que valia la pena continuar. M’ha recolzat tot el temps, i això és el més destacat del Quimi.
Sembla que has deixat una mica de banda la distorsió i l’experimentació, a què es deu això?
Suposo que és, perquè en aquest disc vaig anar bastant al gra del que jo sentia. Com que les cançons les feia a casa, i el meu estudi està a 3 metres del meu llit, tenia la llibertat de fer canvis immediatament que em venia alguna cosa al cap. El que ha quedat ara al disc és l’essencial, fins i tot les pinzellades que gairebé no s’aprecien. Al directe, en canvi, se sent força més distorsió i bastants més sons experimentals.
Què en penses del fet que part de la crítica et compari amb Jeff Buckley o Ben Harper?
Està bé, encara que crec que treu credibilitat a l’artista quan l’estan comparant. No em molesta, però a vegades no veig cap relació amb altres artistes amb qui els comparen, i crec que això pot arribar a desacreditar a un artista que simplement està fent el que li agrada. I si parlen de Buckley o Harper, no em sento ofès de cap manera, perquè tant l’un, com l’altre han fet coses genials. És tan sols que no n’hi ha per tant (hòstia, cony!). Els hauré d’escoltar més per a veure què vol dir la gent realment!
Els directes dels dos àlbums anteriors no reflectien la realitat de les gravacions, o a la inversa, les gravacions no es corresponien amb els directes. Continuarà sent així?
Sí, sí. No sonem massa igual a cap concert, i no és només per un tema d’improvisació. Em dono la llibertat com artista d’anar fent, depenent de com em sento i crec que, i això ja és filosofia personal, li dec a la gent intentar ser el més jo possible, així com cadascú de la banda. El fet és que d’un disc a un directe l’energia és molt diferent, així com els sons que surten. Els directes tenen molta més força.
Tots els detalls del disc estan minuciosament cuidats, fins i tot el disseny de la portada, és aquest un nou concepte?
Sí, així és. A mi m’agrada treballar amb conceptes, i el concepte d’aquest disc era L’Obra, i les sub-obres o capítols s’havien d’enllaçar d’alguna manera per a donar forma a l’àlbum. Havia gravat moltes cançons, unes 30, i d’aquestes, en varen sortir 12. Aquestes 12 eren les que volien estar juntes i les que es complementaven. Jo vaig agafar la posició d’Obrer i vaig analitzar com sonava exactament cadascuna i les vaig ajuntar per a crear aquesta mostra que el que vol representar no és res més que una obra.
Com et sents a una ciutat com Barcelona on no hi ha una tradició d’un estil similar al teu?
Doncs la veritat és que em sento bastant neutral. A tots els llocs on viatjo m’he d’esforçar per a sentir-me una mica del lloc, has de fer un esforç per a sentir la cultura, una cultura que no només és tracta de façanes d’edificis (saps?). En relació a la música ja no trobo cap distinció entre EUA i altres llocs del món. Crec que és tot una qüestió de perspectiva. I tant em passa això amb Barcelona com amb altres llocs del món. Però com que visc a Cardona que és més al nord, i un poble, la tradició i la cultura allà són més autèntiques.
Com va ser l’experiència de compartir escenari amb Pat McDonald?
Doncs la nostra relació va començar sent amics. Ell era també un cantautor d’EUA intentant buscar un vincle amb això d’aquí. Llavors va sorgir la idea que fes de bateria i va estar molt bé (molt guai, saps?). Quan estem al mateix lloc i tots dos tinguem temps, ho continuarem fent, suposo. El trobo una persona increïble en tots els aspectes, i musicalment també, o sigui que és tot un privilegi per a mi. Encara que no el conegui ni Déu, a mi m’és igual.
